Aigua enfangada

L’any 1867 neix la Compagnie des Eaux de Barcelone, una empresa belga composta per una corporació francesa dedicada a l’aigua i una entitat financera. Més de 150 anys després, la història de l’aigua a casa nostra compleix, per partida doble, el principi universal de “roda el món i torna al Born”: l’aigua continua en mans francòfones i la relació entre l’aigua i el capital financer no s’ha perdut mai. En aquest sentit som molt francesos.

Aquesta societat, que popularment coneixem per Agbar, va aconseguir apoderar-se del gens menyspreable pastís d’abastir d’aigua els habitants de Barcelona. El negoci era matemàticament rodó: la competència tendia a zero mentre la garantia d’ingressos tendia al 100%, ja que tothom consumeix aigua. Veient que això dels monopolis naturals tenia futur, decideix crear una filial que porta per nom Sorea, i que els darrers 50 anys s’ha anat escampant per tot Catalunya, amb una preferència especial pels municipis grans, més habitats i, per tant, més suculents. Pel camí, Agbar també absorbeix altres empreses d’aigua i es dedica a repartir dividends a cabassos gràcies a les nostres estimades aixetes —i butxaques—, repartides en centenars de municipis.

Així, arribem a la primera pregunta que fa neguitejar: qui té avui el millor diagnòstic de les xarxes d’aigua dels municipis catalans? Qui té la paella pel mànec a l’hora d’incidir en quines inversions s’han de fer, quan i com? És a dir: qui governa l’aigua a Catalunya? No persianes o coixins: l’aigua. En un país mediterrani. Amb emergència climàtica on the road.

L’empresa segueix creixent d’escala: sota el paraigua de La Caixa i amb l’entrada progressiva de la multinacional francesa Suez, s’expandeix per l’Amèrica Llatina. I recentment, Suez, la segona empresa més gran del món en el sector, és absorbida per la germana gran, Veolia.

Segona pregunta: algú creu que a una empresa d’aquestes dimensions li importa mig rave el que passi amb el servei de l’aigua? Algú creu que diran “ai sí, mira, que les desigualtats estan creixent a tot el món i hem d’arremangar-nos; abaixarem tarifes a tot arreu i durant uns quants anys hi haurà poquets dividends i viurem del nostre sou?”. 

Agbar porta als jutjats 30 municipis catalans

En l’àmbit català hi ha una trentena de municipis que es troben en processos judicials amb Agbar per voler remunicipalitzar la gestió de l’aigua. I això que han esperat que s’acabés la concessió, eh! Respectant el contracte i tota la pesca. Imagina’t que ets el municipi de Sant Vicenç de Torelló, que amb tota la bona fe del món intentes recuperar un bé comú com és l’aigua i t’entren els principals gabinets d’advocats del país a sou d’Agbar. I decideixes buscar referents i vas a preguntar a Arenys de Munt com s’ho han fet, perquè, és clar, ja fa 10 anys que van remunicipalitzar l’aigua, i et diuen que fa una dècada que són als jutjats. L’alegria et desborda.

On s’és vist que sigui una empresa qui aconsegueixi anul·lar una votació per protegir un negoci?

Després mires Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i veus que ells solets acumulen una altra vintena de denúncies d’Agbar, per fer gosadies com auditar la xarxa, abaixar tarifes o intentar promoure la democràcia directa i una consulta perquè la gent digui si vol gestió pública o privada. Quin problema hi ha que la gent pugui votar? Han de ser els interessos d’una empresa privada qui ho impedeixi? Que un Estat com l’espanyol (per dir-ne un) decideixi sobre què es pot votar i què no, doncs mira, fot bastant, però desgraciadament entra dintre de les possibilitats. Però on s’és vist que sigui una empresa (o una colla d’associacions fantasma sense ofici ni benefici) qui aconsegueix anul·lar una votació per protegir un negoci sobre el líquid que ens manté vius? I, tot plegat, amb cireretes del pastís com són querelles a càrrecs electes i personal funcionari. 

Això, per no parlar d’altres formes de fer joc brut, com la denúncia recent contra l’Ajuntament de Barcelona on acusen entitats i moviments que lluiten pel dret a l’aigua i per protegir els més febles d’estar al servei dels interessos polítics de torn, que curiosament són uns interessos oposats als seus. Criminalitzar la gent que lluita per un món millor i més just. Per la seva banda, Aigua és Vida, el principal moviment català que defensa la gestió pública i no mercantil de l’aigua, va haver d’afrontar, tal com va publicar la Directa, un cas d’espies que s’hi havien infiltrat coincidint amb l’auge de la recollida de firmes per fer la consulta a Barcelona, sense poder provar qui els havia contractat.

Guerra legal contra l’Ajuntament de Barcelona

Aquesta estratègia judicial té diferents objectius: un és el mateix lawfare, la guerra legal que intenta guanyar als jutjats el que no es pot guanyar a les urnes, començant per la legitimitat. Aquest seria el segon objectiu: emmerdar, generar titulars de clic fàcil que es queden tota la vida a les cerques de Google (per cert, si poseu a Google “Agbar i Colau”, veureu que apareixen alguns mitjans relativament nous i desconeguts que ocupen una bona part dels resultats. No seria sobrer que algú investigui i publiqui qui són i qui els finança, per allò de la transparència del quart poder).

Passar el dia posant denúncies, a més d’avorrit, és poc sexy, i, si vols mantenir el xiringuito, necessites guanyar-te l’estima del públic. No sé si us hi heu fixat, però és brutal la quantitat d’actes que patrocina Agbar: sèries de TV3, La Marató, anuncis a pàgina sencera en tots els diaris… I, d’altra banda, tots els intents d’acostar-se al moviment veïnal i fer-se’l seu. I qui paga totes aquestes activitats? D’on creieu que surten els ingressos de l’empresa, si l’empresa es dedica a subministrar aigua? Qui és, llavors, solidari? Agbar, o la gent que paga religiosament el rebut de l’aigua? 

Quan dediques tants esforços a empescar-te-les per mantenir el negoci, perds la perspectiva de per què ho fas

Això em porta a la tercera pregunta o reflexió: qui hi guanya amb aquestes pràctiques? En principi, Agbar, o almenys això és el que intenta. Però qui més? Doncs la llista és curta, tan curta que val més la pena preguntar-se: qui hi perd? I aquí és on hi ha el problema de fons, perquè hi perdem tots, és a dir, la demo(cràcia). Ja no es tracta d’una empresa que legítimament s’intenta guanyar les garrofes. Quan dediques tants esforços, durant tant de temps, a denunciar, a embrutar els que consideres rivals, a netejar-te la teva imatge, a empescar-te-les del dret i del revés per mantenir el teu negoci… perds la perspectiva de per què ho estàs fent. I el que queda a l’esfera pública és un pòsit de crispació, de desconfiança i de recel, on tothom es baralla i és impossible posar els elements per fer un judici de valor calmat i serè. I em temo que s’està buscant això, evitar el debat serè, perquè en la lluita dels de dalt contra els de baix els arguments porten a conclusions incòmodes per als qui sempre han tingut privilegis.