Crític Cerca
Opinió
Laia Alsina

Laia Alsina

Periodista, cooperativista a Neu al carrer i feminista

Ara ets tu qui té por

Em dirigeixo a tu. I a tota la resta. Als qui us sentiu interpel·lats per enviar missatges, fotre la mà al cul o controlar la vostra parella o aquella noia amb qui vau passar una nit.

18/09/2020 | 00:30

Ja no et tinc por. Puc mirar-te als ulls si et trobo pel carrer o coincidim en una assemblea, en una manifestació, en un concert. Puc mirar-te als ulls i aguantar-te la mirada, fins que tu l’apartes. Perquè ho saps. Com ho sé jo. I ara ets tu qui té por.

No era la primera vegada que deia que no i semblava que fos muda. Però sí que va ser la primera vegada que el “no” va ser esborrat amb tanta força. El vas esborrar aquella nit. I el vaig esborrar jo quan vaig decidir callar. Abans que tu n’hi ha hagut molts altres. Molts altres “no” ignorats i molts altres silencis. Però duraven menys. No m’havien destruït com ho vas fer tu. Ara, però, puc mirar-los de fit a fit, com puc fer-ho amb tu.

Aquell creia tenir el dret de posseir-me, un suposat dret adquirit després d’una nit

Sí. Com tu, ara és ell qui tindrà por. Aquell que cada dia era davant la porta de casa, a qualsevol hora, de qualsevol dia. Creia tenir el dret de posseir-me, un suposat dret adquirit després d’una nit. Control, explicacions i l'”es pot saber on has estat i amb qui?”. Amb ell no hi va haver silenci. Li vaig plantar cara des del primer moment. Podia amb tot.

També ell, com tu, ara tindrà por. Aquell que em seguia amb la seva furgoneta quan sortia de la feina fins a casa. Jo anava amb moto. Patia. Sortia de la ràdio de matinada i tornava cap a casa mirant contínuament pel retrovisor, per si un dia el seu vehicle s’acostava massa. Era el mateix que em va enviar un paquet a la feina la nit de Sant Jordi, amb una rosa amb els pètals arrencats. També li vaig plantar cara. Aquesta vegada amb una denúncia. “Si no t’ha posat la mà a sobre, poca cosa hi podem fer” com a resposta. Novament, vaig poder amb tot.

Després va arribar ell. El qui ara, com tu, començarà a tenir por. “A tu no t’estimarà mai ningú; només se’t voldran follar. Només jo et puc estimar”. Ho cridava mentre jo corria escales avall. Havia aconseguit sortir del seu pis a Sants després d’haver-m’hi retingut. Sí, ell sí que m’havia posat la mà a sobre. Era la segona vegada. No n’hi va haver cap més. Li vaig plantar cara. Aquesta vegada el problema va ser un altre: “Si no hi ha blaus, no hi ha proves“. Cap problema, podia amb tot.

Aquell altre necessitava fer-me saber que, per a ell, no n’hi havia prou. Més missatges que es convertien en amenaça

I ell, ara té por? Sí, ha arribat el seu torn, com arribarà el teu. Primer un missatge. Després un altre. L’excusa, la feina. Fins que ja no serveix. Els missatges van continuar. El to, fora de lloc. Li vaig dir que prou. Durant algun temps ho va aturar, però necessitava fer-me saber que, per a ell, no n’hi havia prou. Més missatges que es convertien en amenaça, en advertiment. Fins que vaig ser jo qui el va acovardir. La seva feina en perill amb una sola paraula meva. Havia capgirat la situació, podia amb tot.

Potser el seu cas és més “innocent”. No anava més enllà de comentaris sobre com s’alegrava que arribés l’estiu perquè així la roba deixa menys per imaginar. Ell ara també té por. I tu també en tindràs. No passava de demanar detalls sobre la meva indumentària. Li vaig parar els peus de cop. Es veu que era una broma i jo no ho havia entès. De nou, podia amb tot.

Ell en tenia aleshores i, ara, en tindrà de nou, de por. Com en tindràs tu. Comentaris sobre la meva roba, sobre les meves cames, sobre els meus pits. Matins a la feina sentint el que havia somiat, com se li havia posat de dura, com s’havia fet una palla “fins a tenir-la ben vermella”. Tot “gràcies” a mi, a la roba, les cuixes i els pits. Tot “per culpa meva”. Ell tenia poder, i jo, en principi, no en tenia. Fins que va trucar la seva companya i vaig ser jo qui vaig agafar el telèfon: “Ai, hola, ara s’hi posa. Però abans, vols que t’ensenyi els missatges amb tot el que m’ha dit que ha fet aquest matí?”. El vaig vèncer. Sense ajuda. Perquè l’havia demanada, però no me la van donar. Una vegada més, podia amb tot.

Ell deu esperar ja el seu torn. Sap que tard o d’hora havia d’aparèixer. Però no ets tu, encara, qui té por. Ell tenia un càrrec, un bon càrrec. Jo m’havia guanyat la feina per mi, pel que valia, però es va encarregar de dir que els motius eren uns altres. Així tothom em podia posar en dubte, assenyalar-me. Mentrestant, fingia ser el meu salvador, el que em valorava de debò. Mai no m’ho vaig creure. Segurament els seus correus electrònics parlant de la (poca) roba que portava posada cada vegada que m’havia de dir alguna cosa ja em deixaven les coses ben clares. Invitacions a sopar, a fer un cafè i sempre, la (poca) indumentària pel mig. Sempre deia que no. Un “no” que no entenia. Vaig ensenyar els correus a alguns companys i companyes. Pensava que així li podria plantar cara, però aquesta vegada no va sortir bé. Havia escampat massa merda sobre mi i el “però alguna cosa li deus dir perquè et digui això” era la resposta habitual. Algú em va creure. Algú que anys més tard va donar el meu telèfon a una dona que havia passat pel mateix i a qui el fet de plantar-li cara li va costar la feina. Aquesta vegada havia guanyat ell una batalla. No pas la guerra. Perquè jo seguia endavant. No m’havia fet caure perquè… podia amb tot?

D’aquella nit només en guardo un record, la de l’olor que encara m’ofega: la del teu sofà en el teu pis compartit

Ells. Tot ells i els qui hi havia abans. Els de la mà al cul en un concert; els qui acostaven l’entrecuix al tren; els qui et seguien una estona al metro mentre buscaves desesperadament un altre ésser humà que et permetés sentir a recer; els qui feien que creuessis la plaça de Lesseps per dalt, evitant, fos com fos, aquell maleït pas subterrani; els qui es creien amb el dret de seure al teu costat i passar-te el braç per l’espatlla mentre jugaves al duro amb les amigues. Ells no tenen nom per a mi, però sé que ara tenen por. Com ara en tens tu.

Tu ara sabràs què és la por. Ara és el teu torn. Ho recordes? Jo sopava amb un amic i no sé ben bé com t’hi vas afegir. L’alcohol a aquelles hores ja havia fet que ens relaxéssim. Mirades, jocs i ens vam fer un petó. Després un altre, i després més. Érem amb més gent, ballant, bevent, rient. No recordo en quin moment l’amic amb qui havia anat a sopar ja no hi era. No aconsegueixo saber quan va marxar malgrat els gairebé 13 anys que fa que intento esprémer cada neurona per, sense èxit, fer tornar tots i cadascun dels minuts d’aquella nit. Tant se val, potser em va avisar que marxava i jo vaig dir que podia fer-ho, que no patís. No ho sé. D’aquella nit només en guardo un record, la de l’olor que encara m’ofega: la del teu sofà en el teu pis compartit.

Hi havia música. Ballàvem. Era un espai ‘okupat’. Com cada cap de setmana, era ple a vessar. I ballàvem. Hi insisteixo perquè és el darrer que recordo: ballar. Després? Aquell sofà. I jo bocaterrosa. I el sofà. I algú pressionant-me l’esquena. I el sofà, amb aquell tacte desgastat a la galta. I dolor. Un dolor que m’arribava a les entranyes. I la cara ensorrada en aquell sofà. I aquella olor. I el mareig i la poca consciència de saber on era. I la certesa de saber què passava. I un “no” i un altre. I la resposta: més pressió a l’esquena, uns esbufecs i un “aguanta que ja acabo”. No. No. No. No. Mossegava el sofà.

Després res. Tot es fa fosc de nou. Obro els ulls en un llit que no és meu. Tinc molt mal de cap. I el dolor. Un dolor que cou. Un dolor que em travessa. No et puc plantar cara. Ja no puc amb tot. Em fas un petó que entomo com un autòmat i em dius adéu.

Ara puc amb tot. I no m’importen les veus que m’assenyalaven. Les he vençut. Com t’he vençut a tu

Torno cap a casa amb metro. Sense reaccionar quan m’embafa l’escalfor que anuncia l’arribada del comboi. Canvio de línia. Travesso la Rambla i arribo a casa. Sé què he de fer. I no ho faig. Un munt de veus em ressonen al cap i totes m’acusen i m’assenyalen: “Doncs no haver begut”, “Per què vas anar a casa seva?” “Però si us estàveu embolicant una estona abans!” “Li vas deixar clar que no volies?” “T’hi podries haver resistit”. Ja no puc amb tot. Em dutxo. Necessito sentir-me neta. Necessito extirpar l’olor del teu sofà del meu cos. I del meu cap. Jo vaig callar. Tu vas esborrar el meu “no”.

Si estàs llegint això, sé que t’hi reconeixes. Saps que em dirigeixo a tu. I a tota la resta. I als qui no he conegut i que, d’amagat, us sentiu interpel·lats per enviar missatges, fotre la mà al cul o controlar la vostra parella o aquella noia amb qui vau passar una nit (i, és clar, ella, i no vosaltres, va decidir que amb una nit n’hi havia prou). T’he tingut por. Durant anys. Massa anys. He hagut de sortir corrents quan topava amb tu, quan coincidíem en una reunió, quan érem a la mateixa festa.

Però em calien aquests anys. Necessitava temps. El meu temps. Era imperant que el marqués jo i que no ho fessis tu. I l’he marcat. I ara puc amb tot. I no m’importen les veus que m’assenyalaven. Les he vençut. Com t’he vençut a tu.

El que ara em mou potser ho puc descriure com a venjança. No ho nego. No me n’amago pas. Algú va dir-me no fa gaire que potser et calia saber què havies fet. Perquè no ho fessis mai més. Perquè mai més cap altra dona acabés al teu sofà amb aquella pressió a l’esquena, amb aquell dolor travessant-la. Una oportunitat per a tu, de prendre una consciència que no sé si mereixes. Ahir, les pàgines d’un llibre em plantejaven que havia de tenir “l’oportunitat de perdonar-te si vull fer-ho”. No sé si mai ho podré fer. No sé si ho vull o ho necessito fer. Tens dret a penedir-te’n? Amb això n’hi ha prou? No sé si la ràbia que em mou és posar-me a la teva altura. Només sé que soc jo qui vol decidir. Mai més no decidiràs per mi.

Ara ja no et tinc por. Puc mirar-te als ulls i aguantar-te la mirada, fins que tu l’apartis. Perquè ho saps. Com ho sé jo. I ara ets tu qui té por.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies