Crític Cerca
Opinió
Laia Mauri i Baraza

Laia Mauri i Baraza

Comunicadora i professora convidada al màster de Comunicació Política de la UPF

Abolint la família (amb les Pombo)

Estimar més lliurement la teva àvia, sense l’obligació del parentiu, ni la privatització de les cures; la família feliç és la que no existeix

16/01/2024 | 22:00

Un cartell promocional del documental sobre les Pombo / Amazon Prime Video

María Pombo m’ha fet (encara més) abolicionista de la família. Per a qui no sàpiga qui és, María Pombo és una de les principals influenciadores espanyoles (i espanyolistes). Té més de tres milions de seguidors a Instagram i, conjuntament amb les seves germanes, és una de les famílies més influents de l’esfera digital espanyola. Per entendre’ns, són les Kardashian de l’espanyolitat rància. Al desembre passat va sortir un documental sobre ella i la seva família a Amazon Prime Video. Són una família conservadora, religiosa, de dretes i se’ns presenten com “una família normal”, “de esas que ya no quedan”, hi afegeix el Papín (que és com anomenen el pare del clan Pombo). És evident que ens trobem davant d’un producte de propaganda desacomplexat i descarat, una propaganda que, amb l’excusa de les xarxes i la sobreexposició de la vida privada, ens intenta inculcar una visió i una necessitat d’una estructura social més que qüestionable: la família.

Vaig començar la marató de canelons i competició nadalenca a Instagram d'”aviam quina és la família més unida i divertida” amb el safareig de la família Pombo i el llibre Abolir la família, de Sophie Lewis, publicat recentment en català per l’editorial Manifest. Pornografia familiar, taules parades, famílies tradicionals i modernes, Love Actually i nadales. Els mecanismes d’autojustificació i de perpetuació de la família treballen a un ritme vertiginós durant les festes de Nadal. Família extensa, retrobaments obligats, infants exposats com a premis, àpats copiosos, abraçades i alguna llagrimeta; tot el necessari per assegurar-se que tinguéssim la dosi justa d’aquell amor teòricament altruista que ens permet continuar justificant i reproduint aquesta estructura social un any més.

La família és una estructura legal i econòmica que privatitza les cures, que deforma l’amor i la intimitat

Enmig del bombardeig de propaganda familiar, vaig quedar amb les meves amigues i, evidentment, vam comentar el documental de les Pombo. Em sorprèn de la conversa que els elements més destacats són precisament els que grinyolen, els que no mostren una imatge de família idíl·lica i estructurada. Allò que ens sembla més real, o en què podem emmirallar-nos més, són els moments de conflicte. D’entrada, aquesta atracció pels moments menys plàcids em fan pensar en la famosa cita de Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”, en tant que sembla que ens fixem més en les famílies dissortades per la seva singularitat. Però, per altra banda, Ursula K. Le Guin ens suggereix que, en realitat, les famílies infelices ho són per qüestions estructurals, compartides entre totes elles, però hàbilment dissimulades (com la mateixa estructura del capitalisme) i que, per contra, les famílies “felices” ho són a costa de sang, suor i llàgrimes, que són construïdes sobre una “subestructura completa de sacrificis, repressions, supressions, decisions preses o perdudes, oportunitats preses o perdudes, equilibris de mals majors o menors“. Potser ens és més senzill empatitzar amb els esclats de ràbia o de rebel·lió dins la família que no acceptar i analitzar els mecanismes que ens oprimeixen i la mantenen “feliç” i, per tant, busquem les bronques, els trencaments i els crits perquè canalitzen aquesta necessitat reprimida de qüestionar l’estructura que hem d’estimar però que alhora pot ser una presó.

És cert que la majoria de nosaltres no formem part d’una família com la de les Pombo, la nova versió del negoci familiar, sota l’orgull del cognom (també serveixen d’exemple les Kardashian, en aquest sentit). Segur que a totes ens venen al cap també famílies dels nostres barris, pobles o ciutats, d’aquestes de tota la vida, de les famílies amb majúscula amb cognoms que ressonen a cada cantonada. Res a veure, ens pot semblar, amb les nostres famílies, que veiem més aviat com aquell espai de pobresa compartida, un dels pocs llocs on encara tenim comunitat, n’estiguem ara empatxats o no. Però la família, independentment de si és una Gran Família o no, tal com han analitzat les feministes, les comunistes i altres abolicionistes, és una estructura legal i econòmica que privatitza les cures, que deforma l’amor i la intimitat. Els infants són propietat privada i depenen econòmicament plenament dels seus pares. La tasca de cura, ja ho sabem, s’oculta i es devalua, es fa gratuïtament per part de les dones o per part de les treballadores domèstiques per sous escandalosament irrisoris i condicions laborals deplorables, especialment en el cas de les internes.

Abolir la família és replantejar l’amor, és aprendre a relacionar-nos amb altres vincles

Vivim en un moment d’atomització, precarietat i comunitats trencades per les polítiques neoliberals, i exacerbat per la crisi de la Covid-19. És fàcil que aquest context ens tempti a buscar en la família l’últim reducte de comunitat, un espai de resistència en què el treball de cura encara hi tingui espai. Però, si ens aturem a analitzar-ho, la família no és realment bona per crear intimitat, ni tampoc per situar la tasca reproductiva al lloc que li pertany. La família crea, de fet, una idea romantitzada d’aquesta tasca de cura privatitzada, sota el principi rector d’una devoció i d’un esforç a partir de l’amor i del parentiu. Una romantització que sovint acaba en una precarietat de la cura, amb pares sobreexplotats i massa esgotats per la intimitat i nens totalment dependents, amagats darrere de les portes tancades de la propietat privada.

Tornant a l’exemple de les Pombo, podem analitzar també els casos en què considerem algú “com de la família”, com una mostra d’amor no condicionat ni contingent. El seu és un cas pervers, ja que ens presenten la filla de la treballadora de la llar interna que havien tingut com “una filla més”. Si obviem per un moment tota la violència que ens pot provocar aquesta idea, veurem que segueix el mateix patró que quan nosaltres, les antisistema, les alternatives, parlem de la família escollida, de les amigues que són germanes, de ser tietes dels seus fills. Al final, estem establint una analogia entre l’amor, les coses agradables i el plat calent a taula amb el parentiu. Quina manca d’imaginació, quina tristesa que acabem, de nou, privatitzant l’afecte, convertint-lo en una relació sense alternativa, utilitzant metàfores vinculades a la identitat i la reproducció. Els conceptes no deixen de ser importants, i el parentiu és evident que se’ns fa curt. Al final tenim la necessitat d’especificar quan és un vincle real i quan n’és un de “triat” o “extens”. Sempre hi haurà una jerarquia dins la metàfora familiar perquè és, en si mateixa, una institució jeràrquica.

Així, de la mateixa manera que les Pombo em fan obrir els ulls i passar un Nadal desitjant no ser família de la meva família, per tal de poder-la estimar més lliurement, començo l’any amb la necessitat d’imaginar, de sortir de les cotilles que no em permeten veure més enllà d’allò que hem naturalitzat com l’única possibilitat. Sophie Lewis també m’hi ajuda, fent una genealogia de l’abolicionisme i recordant-me l’amor roig de Kol·lontai: un nou amor encara per construir més enllà de l’amor que coneixem, un amor social, un amor de molts en molts sentits. També em ve al cap una frase del Che Guevara, que la meva camarada Laure m’envia de tant en tant: “No crec que siguem parents molt propers; però, si ets capaç de tremolar d’indignació cada vegada que es comet una injustícia al món, som companys, que és més important”. Si abolim la família, abolim la unitat més fonamental de privatització i escassetat en la nostra societat i passem a vincular-nos amb arguments més transformadors i interessants que la sang o la legalitat. Abolir la família és replantejar l’amor, és aprendre a relacionar-nos amb altres vincles. És més cura, més amor, per a tothom.

Començo l’any llegint Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin, una utopia en què els nens són criats col·lectivament, sense relacions monògames i amb poca adherència a l’estructura familiar privada. Un llibre que, curiosament, m’han regalat els meus pares.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies