Crític Cerca
Opinió
Laia Mauri i Baraza

Laia Mauri i Baraza

Comunicadora i professora convidada al màster de Comunicació Política de la UPF

Steve Bannon vol que us caseu

L'agenda reaccionària té molts diners i recursos i ha entès millor que ningú què vol dir l'hegemonia cultural

18/09/2023 | 06:00

L'estètica Disney ho empelta tot / GETTY IMAGES

Últimament el meu entorn és ple de casaments. A les converses de bar, al meu Instagram, al xafardeig amb les amigues. Tot són converses sobre vestits, el preu dels coberts, la preboda, el brunch de l’endemà, els comiats de solter, els banquets, la barra lliure, el ram, els regals i altres tradicions que semblen tretes dels anys trenta. Primer vaig pensar que era perquè m’estic fent gran i cada vegada a més gent del meu voltant “li toca” casar-se. També vaig pensar que, després del confinament, tots ens hem quedat una mica tocats i amb necessitat de no sentir-nos sols, cosa que en el món en què vivim és més aviat difícil. Però, tot i això, hi ha alguna cosa en tot aquest bombardeig de blanc i sucre que em té la mosca al nas.

Centrant-me en el bombardeig concret a les xarxes socials, no només són les fotos, suposadament espontànies, de grans casaments, tradicions arcaiques i núvies de blanc. Fa mesos que m’empasso tot de vídeos que em recomana l’algoritme: festes de gender reveal, vestits de princesa i com es confeccionen, senyores pentinant-se, senyores endreçant menjar, i cuinant, i adornant la casa, anuncis de Clearblue i anuncis de congelació d’òvuls. El món està conspirant perquè pensi en el matrimoni i en la maternitat. Ara, que tot està caríssim i que plantejar-me ser mare em sembla una odissea. Ara, que no coneixem els nostres veïns perquè el mercat del lloguer ens fa canviar de casa cada dos per tres. Ara, amb una crisi climàtica galopant i un estiu que ens ha fet tenir els pitjors dels malsons sobre la fi del món. Suposo que és això, el que em té la mosca al nas.

En un context de comunitats trencades i neoliberalisme salvatge fent-nos sentir soles i aïllades, sembla natural (i ai, en aquesta naturalització rau una part del problema) que la gent s’aferri a aquells espais que semblen encara intocables al pas del temps: la família, el matrimoni, els fills, la casa. Alhora, en l’època del burnout, dels ansiolítics i del productivisme condemnant-nos a l’insomni, les fantasies que ens porten a viure al camp criant cabres i fent melmelada semblen també un oasi dins d’aquesta voràgine capitalista. I, quan parlem de fantasies, Internet no falla mai: Pinterest, TikTok i Instagram són plens d’imatges, estètiques i vídeos d’una vida idíl·lica, d’un temps passat en què tot era millor, d’unes torrades de Santa Teresa de l’àvia que semblen despreocupades, d’una dedicació a la llar que és aparentment més feliç perquè és menys productivista. És el que anomenem cottagecore, si parlem de l’estètica de camp i d’aquesta fantasia d’una vida vuitcentista i ociosa com una tarda d’agost; o tradwifes, quan parlem d’una de les tendències en alça a Internet que són dones a les quals el mercat laboral no els ha convençut (i a qui sí?) i es dediquen a cuidar la llar i tenir fills.

Estem assistint a la fetitxització de la nostàlgia, l’evocació d’un temps en què vivíem més en comunitat i treballàvem menys

Tant el cottagecore com les tradwifes han estat àmpliament analitzades per gent més llesta que jo que estudia Internet i les seves implicacions. A tall de resum, i traslladant-ho al nostre context més immediat, el punt comú d’ambdues tendències és la fetitxització de la nostàlgia, l’evocació d’un temps en què vivíem més en comunitat i treballàvem menys. És una mena de roig-i-brunisme, però amb filtres d’Instagram, vestits de flors llargs i vaporosos i clips de cabell vintage.

És comprensible que resulti atractiva aquesta visió idealitzada de la vida al camp o de la vida a la llar. Ens trobem en un context en què les dones ens hem incorporat al mercat laboral i, francament, tampoc no és la panacea; no deixa de ser treball assalariat. Així, els nostres cossos són sotmesos a una despossessió constant i les nostres vides continuen sota la tirania del capital i del patriarcat. Això genera malestar; és evident. Ningú no vol sentir-se sola, ni arribar a casa després de jornades llarguíssimes i tenir un cos esgotat i una ment exhausta. Ningú no vol viure en pisos no-lloc, per manca de temps i recursos de fer-te’ls casa. Ningú no vol viure com vivim. Per això és comprensible que fins i tot la reivindicació més essencialista i reaccionària de la feminitat sembli alliberadora, serveixi com a fantasia escapista, com a esperança fins i tot.

Aquestes reaccions fantasioses —marxar al camp, dedicar-se a la contemplació, casar-se i tenir fills— apareixen com a naturals davant un context caòtic, un capitalisme ferotge enfocat al productivisme, un futur incert i una desaparició de comunitats. Però de natural no en tenen res i aquí és on hem de parar atenció. L’agenda reaccionària té molts diners i recursos i ha entès millor que ningú què vol dir l’hegemonia cultural. Res no és banal a Internet ni en l’estètica, i les tendències estan construïdes políticament i comercialment. No és cap casualitat que apareguin subcultures digitals com el cottagecore o les tradwifes quan el feminisme és a l’ordre del dia. I no em sembla casual tampoc, sense ser jo conspiranoica, no només l’augment de casaments sinó aquest exhibicionisme i estetització.

No és una novetat que el sistema capitalista s’alimenta també de la creació de necessitats en la societat. La cultura i tots els mecanismes de reproducció social vinculats hi tenen un paper clau. És a dir, a una amiga meva, que no té parella estable ni desig de ser mare, li semblarà que de manera natural li apareix un somni de casament de princesa, vestir-se de blanc i tenir molts fills rossos i blanquets. Ella ho justificarà dient que l’amor s’ha de celebrar, que vivim molt sols i aïllats i que ens mereixem també imatges boniques. Que, en part, no li falta raó. Però la realitat és que aquest desig aparentment genuí i natural li haurà aparegut després de tres sèries, dues pel·lícules, deu vídeos de TikTok, quatre posts d’Instagram i cinc anuncis (que és un consum de contingut d’un parell de setmanes).

Aturem aquesta bogeria: necessitem imaginar un futur sense soledat que no hagi de passar pel matrimoni, per la casa i pels fills blanquets

No obstant això, tant el cottagecore com les tradwifes són, de moment, només tendències online, imaginaris, fantasies escapistes per mirar al mòbil abans d’anar a dormir. No dic que això sigui poc: cal analitzar-ho i combatre-ho, com fan alguns col·lectius o creadores d’Internet, per exemple, Proyecto Una o Estela KillJoy, però continua essent en un pla potencial, imaginari. Els casaments estan passant ara mateix. A tot arreu hi ha amics i amigues organitzant unes festes obscenes i tradicionals, recuperant fins i tot coses que la generació dels meus pares ja no va fer perquè li semblaven carques. Aturem aquesta bogeria. Necessitem una alternativa al casament que Steve Bannon vol que tingueu. Necessitem imaginar un futur sense soledat que no hagi de passar pel matrimoni, per la casa, pels fills blanquets i el Golden Retriever.

De la mateixa manera que aquests moviments estètics que analitzàvem tenen un rerefons o poden alimentar un missatge polític retrògrad, l’auge de les bodes, l’estètica de princesa, el blanc verge i la màgia del matrimoni reforcen un concepte de comunitat que ha estat històricament crític per a la llibertat, especialment de les dones treballadores. Igual que és fàcil que triomfi una estètica escapista d’una realitat angoixant i amb tendència al col·lapse, també ho és el recurs de l’exhibició de l’amor i dels casoris com un clau roent on aferrar-se davant la soledat i l’aïllament, però no deixa de ser, també, un pedaç, una distracció.

Convé, doncs, que posem en tel de dubte aquest desig sobtat que tenim pels vestits de princesa, els grans banquets i la sacralització del matrimoni, igual que haurem de veure amb ulls crítics els vídeos (altament relaxants, d’altra banda) de senyores endreçant i adornant la casa, cuidant criatures o fent créixer flors. Ens devem a nosaltres mateixes, després de tota la lluita que ens ha dut fins aquí, poder imaginar altres fantasies que posin també en dubte l’atomització, la soledat i el productivisme extrem, sense haver de retornar a unes èpoques que no són, en absolut, un temps millor.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies