Ayuso i el PP: el tema és la corrupció i no la batussa interna

La pugna pel poder dins el Partit Popular, que Isabel Díaz Ayuso ha col·locat hàbilment al centre del debat, està copant l’atenció de tots els mitjans de comunicació. La jugada ha estat hàbil perquè la presidenta de la Comunitat de Madrid ha definit un marc que una gran part dels canals de televisió, de les emissores de ràdio i dels diaris de tot l’Estat han comprat: el problema central és la batussa interna. La (presumpta) corrupció… ja tal.

L’esbudellament públic i el fratricidi entre els implicats principals té el seu morbo, i, a més, pot comportar canvis en la direcció nacional del PP, en l’estratègia política de la formació i, segons com evolucioni, pot derivar en la normalització dels pactes amb l’extrema dreta. No dic que sigui un assumpte menor, però on els mitjans hauríem d’estar apuntant de forma prioritària és en el contracte presumptament irregular que va subscriure la Comunitat de Madrid amb l’empresa d’un amic de la presidenta per la compra de mascaretes. Un contracte, per cert, adjudicat pel tràmit d’urgència –és a dir, sense publicitat i sense la mínima transparència deguda–, pel qual el germà d’Ayuso hauria cobrat comissions. Tot plegat, rubricat en un dels moments més durs de la pandèmia, amb una sanitat pública col·lapsada com a conseqüència de les retallades, amb el personal sanitari saturat i amb persones grans desateses i morint a les residències.  

De moment, la Fiscalia Anticorrupció ha obert diligències d’investigació arran de les tres denúncies que van presentar el PSOE, Unides Podem i Més Madrid sobre l’adquisició d’aquestes mascaretes. Però potser la cosa no acaba aquí: al Portal de la Contractació Pública de la Comunitat de Madrid hi apareixen 18 contractes menors (no sotmesos a concurs públic) amb l’empresa Artesolar Iluminación SA, on treballa el germaníssim des de l’any 2016. Deu d’aquests contractes es van atorgar quan Ayuso ja era presidenta per un valor total de 70.000 euros. I més encara: Público ha revelat que, a principis d’any, la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid va adjudicar un altre contracte de 925.000 euros a un soci de la mare d’Ayuso. També va ser tramitat pel procediment d’emergència i, en aquest cas, va servir per a la compra de 25 ventiladors destinats a centres hospitalaris.

Tot i això, el focus informatiu s’ha situat sobre la batussa interna, com certament volia Ayuso. El salseo de les declaracions encreuades, les acusacions i les manifestacions davant la seu del PP al carrer de Génova han desplaçat el que hauria de ser el tema central: és possible que (novament!) ens trobem davant de corrupteles que tornin a esquitxar el Partit Popular. I aquí no només no passarà res, sinó que a Ayuso i a la formació els sortirà gratis. I xim-pum.

El tractament mediàtic de Díaz Ayuso: “IDA”, boja o ‘femme fatale’

I, com que la corrupció ha deixat de ser el tema per a la majoria dels mitjans, la presidenta de la Comunitat de Madrid s’ha convertit en protagonista indiscutible de la premsa els darrers dies. En l’ecosistema mediàtic espanyol, els diaris conservadors estan prenent partit en favor seu, amb editorials que demanen la dimissió de Casado inclosos. Per contra, en lloc d’assenyalar els perills que representa que les posicions d’Ayuso tinguin més projecció pública i guanyin ascendència dins del PP, bona part de les anàlisis crítiques amb la seva figura s’han vertebrat a partir de tòpics masclistes. Fins i tot l’endemà que saltés la polèmica, alguns diaris van seleccionar imatges de portada que perfilaven una Ayuso malvada, boja o una femme fatale.

La líder del PP representa la dreta espanyolista més rància i s’ha de denunciar el que això implica, però no s’hi val tot. Al llarg d’aquests dies, hi ha analistes que s’hi han referit presentant-la com una dona incapaç i manipulable. D’altres, com si fos un torrent de sensualitat: “Ayuso es una niñata en manos de Rasputín“; “Es un ciclón de una sensualidad arrebatadora”; “Tiene empuje, arrojo, seduce“.

No és la primera vegada que la premsa la cosifica, o que es focalitza en la seva indumentària –”Ayuso repite fórmula sexy y arrasa en Milán“–, en el seu cos –”ha adoptat unes noves rutines amb les quals ha aconseguit un gran canvi físic que ha causat furor“– o que la titlla de boja (“IDA”, jugant amb les inicials del seu nom): ‘”IDA está zumbada. Ida. Como una maraca“. 

A Ayuso se l’ha de confrontar pels seus discursos i actituds feixistes, masclistes, racistes i homòfobs

A Ayuso se l’ha de confrontar pels seus discursos i actituds feixistes, masclistes, racistes i homòfobes. Cal tenir a la ment que la presidenta madrilenya, que arran de la crisi oberta al PP pot esdevenir una figura de més pes dins el partit principal de l’oposició al Congrés, va dir alegrement que ser titllada de “feixista” vol dir estar “en el costat bo de la història”. I potser això és més important que el color del blazer que duia en la seva darrera compareixença.

“Els homes pateixen més agressions que nosaltres”. “No es pot viure d’un suposat masclisme que no sempre és cert”. “Quan es polititza en excés, arriba un moment en què això ens victimitza i algunes persones busquen avantatges pel fet de ser dones”. Aquest seguit d’aberracions han sortit de la boca de la presidenta de Madrid en entrevistes en prime time. S’ha expressat en aquests termes sense despentinar-se i, sovint, sense que ningú la confronti.

Ayuso ha arribat a dir que l’homofòbia no existeix i que només es troba en el “cap de l’esquerra”. Són declaracions que va fer només dos dies abans que un grup de nazis desfilés pel barri de Chueca, a Madrid, cridant consignes del tipus “Fuera maricas de nuestros barrios”. També nega el colonialisme, el genocidi dels pobles indígenes americans i, a l’inici de la pandèmia, es va atrevir a culpar dels contagis “el modo de vida que tiene nuestra inmigración“.

Interpretar que tot això ho diu perquè és “boja”, perquè és una “inconscient”, i infantilitzar-la creient que és un titella en mans del seu dircom és un error garrafal. Que alguns mitjans es prenguin certes llicències per menystenir-la, més per la seva condició de dona que pel que representa, desdibuixa el que s’hauria de confrontar des de tots els flancs: l’ascens de nous lideratges propagadors de discursos d’odi i negacionistes amb les formes de violència que travessen els col·lectius més vulnerabilitzats.