Contra la camaraderia de la ‘manosfera’: trencar el silenci per teixir memòria i suport

El desembre de 2024 vaig rebre un missatge per X de la Mar. No la coneixia personalment, però la tenia perfectament ubicada. Les seves imatges, tot just uns dies abans, amb molts micros davant, a les portes de la sala que havia de jutjar el seu agressor, em van deixar impactada. Tenia la veu tremolosa i se la veia neguitosa, però no va escatimar un bri de contundència en el seu missatge: “Tinc clar que jo no he fet res malament i que la vergonya ha de canviar de bàndol“. Recordo pensar: “Aquesta tia valenta està obrint camí”.

La Mar em va escriure dient que volia parlar. Volia ser ella qui expliqués com va viure que el seu cap l’agredís sexualment, com va ser el fet de denunciar-ho i esperar que se celebrés el judici patint, entremig, una campanya de difamació a través de diversos mitjans. Volia retre comptes, treure el poder a qui havia parlat per ella. Volia controlar el discurs, volia posar un mirall davant de tots els qui es van dedicar a jutjar-la i escarnir-la des de les seves tribunes. A la camaraderia llefiscosa de la masclosfera. “Vull pensar que no sempre hi havia la voluntat de fer mal, però el resultat és que et deshumanitza i et fa sentir extremament petita i malament”, em deia.

Periodistes, advocats i articulistes de renom van esbombar que havien vist les imatges de l’agressió quan la justícia encara estava investigant els fets (sempre m’he preguntat qui les devia filtrar i fins a quin punt és legal fer-ho durant la fase d’instrucció) i van excusar la violència sexual. De fet, van negar que existís, mentre insinuaven que la víctima s’estava inventant el delicte. No cal reproduir el contingut d’aquelles columnes; la Mar ja us en deixa un tastet en un dels capítols. Tampoc no tinc l’aspiració que els seus autors, ara que ja hi ha una sentència condemnatòria ratificada pel Tribunal Suprem, rellegeixin el que van escriure i se n’avergonyeixin. Molt menys que es disculpin. El que m’interessa és entendre què va causar aquella reacció.  

La denúncia havia tocat os, i tot el sistema de complicitats que blinda els homes poderosos es va activar

La denúncia havia tocat os, i tot el sistema de complicitats que blinda els homes poderosos es va activar, disciplinadament, per invertir el relat. Per protegir la impunitat a còpia de fer-nos creure que les dones no tenim la capacitat de discernir què és una agressió sexual i que, si s’escau, ens la inventem. La millor resposta a aquesta temptativa maldestra de tancar-nos la boca és el llibre Els pecats d’una feminista, que publica Ara Llibres. Però no només. L’acte polític de la Mar i l’estimada Ana Polo, que van trencar el silenci, va despertar un Me too periodístic latent, al qual li feia falta una espurna per esclatar. Les xarxes es van omplir de relats de dones que narraven episodis similars que durant anys havien ocultat, per voluntat pròpia, per necessitat o per supervivència. Gràcies infinites a totes dues, i a totes les que van parlar per ajudar a teixir memòria, resistència i suport.

Perquè ser la precursora comporta costos personals i professionals que van més enllà dels articles que puguin escriure els amigotes del teu agressor. Posar el cos representa que una munió de desconeguts es creguin amb el dret a opinar de tu, a jutjar les teves reaccions, el moment de la denúncia, la motivació, o si mereixes més o menys credibilitat en funció de si has estat capaç d’encaixar en l’arquetip de víctima perfecte. Però, en un món tan petit com el nostre –el periodisme català és un ecosistema clarament marcat per les relacions de poder i la influència d’aquells que han remenat les cireres durant anys–, parlar també suposa tancar-te portes. S’ha abonat molt la teoria (fal·laç per mal enfocada, al meu entendre) de la cancel·lació, però al final les úniques cancel·lades són les que s’exposen, i això hauria de portar-nos a una revisió profunda com a sector. 

La Mar tenia 23 anys quan va decidir denunciar l’agressió que va patir. Segurament, a moltes dones de la meva generació, el seu relat ens va connectar amb episodis similars que van quedar impunes perquè no vam poder fer una altra cosa. Perquè en aquell moment no teníem eines. Perquè no hi havíem posat nom. Perquè ens crèiem responsables dels set pecats capitals que el patriarcat ens assigna i que l’autora del llibre ressignifica, un per un. 

Que la luxúria esdevingui llibertat sexual. Que la ira es transformi en justícia

Cada capítol fa que ens reapropiem dels estigmes que durant segles s’han fet servir per assenyalar-nos, convertir-nos en sospitoses i disciplinar-nos, i que els capgirem. Que la luxúria esdevingui llibertat sexual. Que la supèrbia sigui una reivindicació de la dignitat. Que la ira es transformi en justícia. Aquest llibre és per a totes nosaltres, pecadores, perquè siguem capaces de subvertir tots els vicis que se’ns han assignat sempre per fer-nos culpables. Gràcies, Mar, tia valenta. Sento que tornes a obrir camí.