Crític Cerca
Opinió
Laura Aznar

Laura Aznar

Periodista de CRÍTIC

El batec immortal de milers de Guillems

Avui fa 30 anys de l’assassinat de Guillem Agulló, i, malgrat tot, l’odi no va vèncer aquell dia, perquè de la seva memòria n’hem fet vida

11/04/2023 | 06:00

Mural dedicat a Guillem Agulló a Cervera/ ALBERTRA

“Ens volen vençuts, derrotats, humiliats. Però no ho aconseguiran. La lluita continua”.
Guillem Agulló Lázaro, pare de Guillem Agulló i Salvador.

No totes vam arribar a la història de Guillem Agulló de la mateixa manera ni en el mateix moment, però la seva figura s’ha convertit en un símbol de resistència intergeneracional contra el feixisme que es manté tres dècades després de la seva mort. Un grup de neonazis el va assassinar l’11 d’abril de 1993 al crit de “Sieg Heil” i “Viva España”. Tenia 18 anys, era veí de Burjassot i formava part de l’organització independentista Maulets i del col·lectiu antiracista SHARP. Pedro Cuevas, militant ultradretà, li va clavar una ganivetada al cor. Tots els agressors van marxar del lloc dels fets cantant el “Cara al sol”.

El Guillem el van matar pel fet de ser antifeixista, independentista i comunista, però molts mitjans de comunicació es van dedicar a criminalitzar-lo i a ocultar les raons autèntiques que havien motivat el crim. El judici va ser una mostra de la impunitat de l’extrema dreta i de la connivència de les forces policials i de l’aparell judicial amb aquesta ideologia criminal. Ni a la víctima, ni a la seva família se’ls va fer justícia. Tanmateix, avui fa 30 anys d’aquell assassinat, i, malgrat tot, l’odi no va vèncer, perquè de la memòria del Guillem n’hem fet vida.

La memòria del Guillem a cada trinxera

A diferència d’alguns amics, bons amics, jo no em vaig polititzar en la meva primera adolescència, i, quan els sentia cridar “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”, hi connectava molt des de fora. Vaig conèixer el que va passar la nit de l’11 d’abril de 1993 a Montanejos anys després, a través dels que s’han convertit en companys i companyes de mil lluites. Gràcies a la feina de periodistes que no han claudicat mai i gràcies a les cançons que mantenen viva la memòria.

El batec immortal de milers de Guillems sempre ha estat present i segueix vigent arreu

Però el batec immortal de milers de Guillems del qual parla el cantant Xavi Sarrià sempre ha estat present i segueix vigent arreu. Jo el veig en els meus pares, que em van ensenyar a estimar i defensar la llengua de la burla i la vara. A prendre partit i a entendre, com deia Antonio Gramsci, que la indiferència és el pes mort de la història. El veig en la meva cosina gran, que em va descobrir Obrint pas quan els meus referents musicals eren uns altres (i que els segueixo reivindicant molt fortament, també!). Ella em va fer escoltar la mítica “No tingues por”, que em va esquerdar l’ànima. El veig en la meva cosina petita, en el seu cos, en els seus cabells. El veig en la seva militància antiracista, cada vegada que es defensa de l’extrema dreta, i cada vegada que esclafa l’odi parlant de vida. I també en les meves amigues, que construeixen i acompanyen des del feminisme i que han convertit aquesta causa en la seva lluita vital.  

El veig en els ulls del Roger Palà el dia que va descobrir la història d’un testimoni que va presenciar l’assassinat de Guillem Agulló i que no n’havia parlat mai abans. En la cura i la responsabilitat a l’hora de treballar aquesta peça, en què reconstruíem el cas amb l’ajuda dels amics del jove i de la seva germana Betlem. El veig en els companys i companyes de CRÍTIC, en la voluntat de reivindicar el llegat del Guillem. En el seu compromís antifeixista; el mateix que tenen els periodistes de la Directa i molts altres referents, com ho va ser Xavier Vinader. Veig el batec immortal de milers de Guillems en els impulsors de la campanya La Lluita Continua i en la seva perseverança per denunciar l’extrema dreta.  

Una mostra d’aquest batec immortal va ser el concert homenatge a Guillem Agulló, que va tenir lloc el 16 de març a Barcelona. El Paral·lel 62 es va omplir de vida. Era una de les accions de la campanya La Lluita Continua, que va prendre forma al voltant de la realització de la pel·lícula La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marqués-Marcet; del llibre Guillem, escrit per Núria Cadenes; de la web CrimenesDeOdio; del curtmetratge Ni oblit ni perdó, dirigit per Jordi Boquet, i d’un primer concert al Teatre Principal de València.

Els amics de la discogràfica Propaganda pel Fet van reunir músics d’arreu dels Països Catalans que van voler formar part de l’esdeveniment. Hi van participar també el periodista David Bou, el president d’Òmnium Cultural i impulsor de l’Escola de Formació Guillem Agulló, Xavier Antich, i, un cop més, també el pare del Guillem. Sempre al peu del canó, rere la pancarta, en actes i xerrades, allà on el cridin. Posant veu al dolor i trencant silencis.

El llegat polític del Guillem

Aquest crim feixista, com el de Carlos Palomino, Sonia Rescalvo, Enrique Ruano, Yolanda González o Lucrecia Pérez, i el de tants altres, ha esdevingut un antídot contra l’oblit. Però el cas del Guillem, a més, “va despertar alguna cosa en una generació de joves que començava a interessar-se per la política”. Així ho explica el periodista Miquel Ramos. “La violència neonazi apuntava ja no només cap als col·lectius vulnerabilitzats pels quals ningú no es preocupava, sinó que atacava directament els que defensaven unes idees polítiques. El Guillem era independentista i un antifeixista militant, i la gent de la meva generació que començava a interessar-se per aquests temes s’ho va sentir com a seu. Era una apel·lació directa: podria haver estat qualsevol de nosaltres”.

La major victòria que ha obtingut la família del Guillem és que, per molt que bufe el vent, no s’apaguen les estreles

Potser va ser aquesta interpel·lació col·lectiva. Potser va ser la indignació que va causar la sentència del judici, que reduïa el que havia estat un crim polític a una simple baralla. Potser va ser l’escalada de la violència ultra i l’auge dels grups d’extrema dreta a la València dels anys noranta. O potser va ser una suma de tot plegat. La qüestió és que aquell assassinat va ser un revulsiu que va aconseguir enxarxar diferents actors independentistes i d’esquerres dels Països Catalans en contra del feixisme. Guillem Agulló els representa a tots: aquest és el seu llegat i el millor homenatge a la seva memòria. Aquesta és la major victòria que han obtingut els seus pares, les seves germanes i el seu entorn: que, per molt que bufe el vent, no s’apaguen les estreles.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies