Organitzar la ràbia

Ja s’ha fet pública la sentència, i confirmant les filtracions prèvies i també els pitjors presagis, omet la rebel·lió però implica penes duríssimes. El cop emocional que suposen les condemnes de 9 i de 13 anys de presó contra polítics i activistes ha culminat el trencament entre una part importantíssima de la ciutadania, que considera la sentència com una venjança, i les institucions de l’Estat.

Per a molta gent, no és senzill posar paraules a tanta ignomínia i tanta ràbia. “Ara mateix sento un malestar terrible, una tristor infinita, una indignació immensa i una decepció absoluta”, deia via Twitter el politòleg, periodista i director de Fundipau, Jordi Armadans. Quantes s’hi poden sentir reconegudes? A quantes el malestar, la tristor, la indignació i la decepció els sembla insuportable? La qüestió ara és: què fer amb aquesta frustració?

Tot i saber que l’Estat prioritzava la repressió sobre la resolució del conflicte, que el judici era clarament polític i que la sentència seria dura, ara mateix sento un malestar
terrible, una tristor infinita, una indignació immensa i una decepció absoluta

— Jordi Armadans i Gil (@Jordi_Armadans) October 14, 2019

El repte immediat és que l’independentisme haurà de posar en marxa la intel·ligència col·lectiva per organitzar la ràbia i mantenir viva la indignació als carrers. I ho haurà de fer en un context advers, marcat per una escalada repressiva que es va fer molt visible ja el 23 de setembre, amb la detenció de 9 persones vinculades als CDR acusades de terrorisme. Ni el moment ni l’escenografia policial amb què es van produir aquestes detencions és innocu: a escasses setmanes de la sentència, i vinculant independentisme amb violència per tal d’abonar el terreny que permeti justificar actuacions policials i judicials desproporcionades. Tot això amb el teló de fons d’un nou 155 i de la llei de seguretat nacional, atiats per Pedro Sánchez.

Brutalitat policial

De fet, aquests primers dies de protesta postsentència han estat marcats per la contundència dels cossos i forces de seguretat. Col·lectius com Irídia han denunciat la brutalitat en algunes càrregues que són contràries al mateix protocol que regula els límits de l’acció policial. Les darreres 48 hores hem vist cops de porra per damunt de la cintura i de dalt cap a baix, i l’ús de bales de goma i de tècniques de dispersió mitjançant els furgons, que posen en risc la integritat física de les persones.

Les imatges de contenidors cremats són recurrents en qualsevol jornada de protesta més enllà de l’independentisme

En aquest escenari, hi ha hagut persones que han tallat carreteres, muntat barricades i incendiat contenidors. Són imatges recurrents en el marc de moltes jornades de protesta més enllà de l’independentisme. No són excepcionals i no és cert que aquestes coses “no passin a cap altre lloc”, com asseguren alguns analistes. En una conjuntura sociopolítica marcada per la violència estructural, a vegades invisible, i expressada de múltiples formes – desnonaments, mobbing immobiliari, precarietat, masclisme –, que alguns mitjans de comunicació i representants polítics situïn el focus en els contenidors cremats, comprant el relat que a Catalunya s’està vivint un clima quasi prebèl·lic, és irresponsable i pervers.

Irresponsable, perquè quan aquestes accions es descontextualitzen, quan deliberadament no s’explica que se circumscriuen en les lògiques de les protestes, acaben nodrint el relat que l’independentisme és un moviment violent. I pervers, perquè desvia l’atenció del que per a molts hauria de ser el debat principal: l’onada repressiva, la brutalitat policial que s’està succeint als carrers, i la publicació d’una sentència que creuen que és intolerable.

L’estratègia de la desobediència no violenta és el que sempre ha definit el moviment independentista, per convicció i perquè, com s’ha demostrat, és la que té major capacitat d’aglutinar simpaties. Així ha de seguir sent. Però fugim de tòpics: no és cert que les imatges de les fogueres siguin “el que l’Estat anava buscant”, que l’independentisme hagi “caigut en el parany” i que això sigui “l’argument que necessita Sánchez per aplicar la llei de seguretat nacional”. Recordem que dilluns els dos Jordis van ser condemnats a nou anys de presó per impulsar una manifestació pacífica i després de fer crides constants a la no violència.

Manca d’horitzó

Però al marge de l’escenari repressiu, un altre dels reptes amb què topa la ciutadania organitzada és l’aparent manca d’horitzó. L’actual govern havia reiterat que no acceptaria cap sentència que no fos absolutòria, però a la vegada, encara no ha concretat quines actuacions adoptarà al respecte. De fet, hi ha discrepàncies en el si de l’executiu sobre si la resposta ha de ser la desobediència institucional o una nova convocatòria electoral per mirar de conformar un govern de concentració o de front ampli.

Aquesta manca d’estratègia també pot afectar les dinàmiques mobilitzadores al carrer. A diferència de l’octubre de 2017, en què l’independentisme tenia l’objectiu final (i frustrat, com s’ha vist) de fer efectiva la República, en el context actual potser pot resultar més complicat mantenir la mobilització permanent perquè no hi ha una fita immediata.

És en aquest sentit que el moviment haurà de ser imaginatiu i desplegar molts dels aprenentatges col·lectius que va adquirir durant el 2017, un dels fruits més valuosos de la “tardor calenta”. Si es convoquen noves vagues, necessitarà idear estratègies de solidaritat per aquelles persones amb voluntat de mobilitzar-se però que no tinguin capacitat per a fer-ho. I sobretot, haurà de posar en pràctica allò que el moviment feminista ens ensenya: col·locar la cura al centre de l’acció política. Cuidar i cuidar-se.

Demà pots ser tu

No ho tindrà fàcil l’independentisme per superar les dificultats. A favor, però, hi ha el fet que, convocatòria rere convocatòria, ha deixat clara la rapidesa i contundència de la seva capacitat mobilitzadora. Però és que, a més, els efectes de la sentència poden interpel·lar un univers molt ampli de persones amb sensibilitats molt diverses en relació a la qüestió nacional. Això, en si mateix, és un actiu. El marc no és l’independentisme o l’unionisme, va més enllà. I no només perquè, amb la seva resolució, el Tribunal condemna l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó perquè estableix jurisprudència pel que fa a drets fonamentals, com el dret a la protesta o a dissentir políticament.

Els efectes de la sentència poden interpel·lar un univers ampli de persones amb sensibilitats molt diverses

La que per a molts és una ‘sentència a la democràcia’ fa equivaldre les alteracions de l’ordre públic amb el delicte de sedició. Aquesta equivalència amplia perversament l’horitzó de les manifestacions que podrien ser constitutives d’aquest delicte. Sent així, qui diu que quan els activistes de la PAH vulguin aturar qualsevol dels desnonaments que es produeixen cada cinc minuts a l’Estat espanyol, o quan el moviment feminista paralitzi ciutats i viles per denunciar la justícia patriarcal, no puguin ser jutjats sota aquest mateix paraigua? Com pregona la campanya d’Òmnium Cultural, sota aquesta premissa, “demà pots ser tu” o qualsevol de nosaltres.