09/09/2021 | 06:00
La gran crisi financera del 2008 va suposar un fort sotrac al model de creixement hegemònic que fins llavors semblava impertorbable. Aquest model de creixement, els inicis del qual s’acostumen a situar a la dècada dels vuitanta amb la contrareforma conservadora de Ronald Reagan als EUA i de Margaret Thatcher al Regne Unit, es caracteritzava per la financerització de la governança corporativa, la hiperglobalització i l’extensió insostenible del crèdit com a font de demanda. Aquest model econòmic, cristal·litzat en la tríada desregulació-privatització-liberalització, trencava el pacte social entre capital i treball que havia regit durant l’època daurada del capitalisme després de la Segona Guerra Mundial i que configurava un cercle virtuós entre el creixement de la productivitat i la millora en les condicions laborals.
A partir dels anys 1980, s’aprecia un desacoblament progressiu dels salaris, que s’estanquen, respecte a la productivitat, la qual cosa provoca una reducció de la participació de les rendes del treball sobre el PIB d’abast global. A principis del segle XXI, la desigualtat havia retornat als països occidentals a nivells de principis del segle XX, previs a la consolidació de les democràcies modernes, amb l’1% més ric de la població que acapara quasi la meitat de tota la riquesa, un volum més elevat del que posseeix el 80% més “pobre” en conjunt.
La desigualtat elevada és una font de desequilibris i d’inestabilitat en l’economia
Contra els qui predicaven que l’important era créixer i no redistribuir, i asseguraven que les forces competitives del mercat repartirien a cadascú en funció de les seves capacitats, l’evolució econòmica després de la crisi constata no solament que el mercat sense regular té una tendència creixent a la concentració, sinó també que, lluny de ser irrellevant, la desigualtat elevada és una font de desequilibris i d’inestabilitat en l’economia, particularment per la seva relació amb l’endeutament i l’estancament econòmic.
La preocupació renovada per la desigualtat ha posat el focus en les asimetries de poder entre actors econòmics al mercat. El poder de mercat es tradueix en la capacitat d’apropiar-se d’una part significativa dels guanys de l’activitat econòmica extraient rendes de la remuneració d’altres agents, especialment del factor treball. La capacitat d’obtenir guanys sense fer esforç productiu incentiva les actituds rendistes que desvien una part dels beneficis de la producció a mantenir l’statu quo i suposen un llast al desenvolupament econòmic.
Els economistes clàssics relacionaven el rendisme amb la propietat de factors fixos o escassos (i de propietat molt concentrada) com la terra i el consideraven un cost que extreia valor a l’activitat de treball humana, de manera parasitària. Teories més recents posen èmfasi en el poder de monopoli. Quan una empresa té una posició de monopoli, opera tenint en compte que els altres agents amb qui es relaciona estan condicionats perquè tenen poques alternatives, i es pot permetre augmentar preus, reduir retribucions i externalitzar costos sense perdre quota de mercat, d’una manera perjudicial per al conjunt de la societat.
Les asimetries de poder són característiques de l’economia de mercat, però han esdevingut més prevalents en les últimes dècades alterant el repartiment primari de la renda entre els diferents “factors de producció”, a favor del capital i en detriment del treball. Arreu del món, la proporció del PIB que remunera les rendes del treball, que s’havia mantingut constant durant una bona part del segle XX, s’ha reduït.
La investigació econòmica ha apuntat a una multiplicitat de factors per explicar aquesta tendència. D’una banda, amb la globalització, la determinació de la retribució dels factors productius se situa fora de l’esfera política de l’Estat nació, el marc en què es produeixen les negociacions entre agents socials. El context global de competència reguladora per atreure inversions internacionals incentiva la relaxació de les polítiques antimonopoli, fiscals i laborals que actuen de contrapès a la concentració de poder de mercat.
El canvi tecnològic tendeix a reduir l’oferta de feines ben remunerades i genera beneficis extraordinaris a les ‘Big Tech‘
D’altra banda, les innovacions tecnològiques han generat nous processos productius i nous mercats caracteritzats per fortes economies d’escala i externalitats de xarxa, amb una tendència elevada a la concentració. El canvi tecnològic tendeix a reduir l’oferta de feines ben remunerades de qualificació mitjana i genera beneficis extraordinaris a les Big Tech sense la necessitat d’emprar una gran força de treball. El factor treball, poc mòbil, subjecte a l’automatització i en abundància relativa, perd poder de negociació enfront del factor capital, la mobilitat del qual és molt més sensible a diferencials geogràfics en els retorns a la inversió i a la pressió fiscal.
Altres teories posen més èmfasi en aspectes institucionals de la (des)regulació de l’economia que afecten el poder relatiu dels diferents actors econòmics. En les economies avançades, tant l’afiliació sindical com el percentatge de treballadors coberts per conveni s’han reduït, i les reformes laborals implementades en les últimes dècades han flexibilitat les relacions laborals fins al punt que una bona part del risc de l’activitat emprenedora que abans assumia l’empresari ara s’ha traslladat sobre la força de treball.
Amb el procés de financerització de l’economia, s’ha produït un canvi estructural en la governança corporativa, que ara prima la generació de rendiments pels accionistes a curt termini per davant d’altres stakeholders, i ha afavorit una reorganització de l’activitat productiva que desarticula l’organització del treball. D’altra banda, la regulació antimonopoli s’ha aplicat de manera cada cop més laxa, cosa que permet a les empreses incumbents alçar importants barreres a la competència, i facilita la concentració empresarial. Finalment, la reducció dràstica de la fiscalitat sobre el capital ha inflat els preus dels actius financers, propietat de les llars més riques, i les remuneracions dels executius, a costa de la inversió productiva i dels salaris.
Des d’un punt de vista microeconòmic, l’augment del poder de monopoli genera ineficiències a través d’una restricció artificial de la producció i de la contractació, preus més alts i salaris més baixos i una redistribució dels excedents de l’intercanvi de consumidors i treballadors cap a les empreses. Un major poder de mercat augmenta el risc d’abús de posició dominant tant en el mercat laboral com en relació amb els socis comercials i amb els consumidors, a través de contractes amb clàusules i condicions abusives, menor qualitat de productes i serveis, i de captura del regulador, i permet infligir costos i externalitats negatives a la societat. L’augment de la concentració redueix el dinamisme empresarial i, juntament amb una governança empresarial curtterminista, explica l’estancament de la inversió productiva. En termes macroeconòmics, aquestes dinàmiques configuren un equilibri en el qual el creixement es veu llastat per una assignació rendista i especulativa dels estalvis cap a actius molt rendibles però no productius i una distribució primària de la renda entre capital i treball poc equitativa.
La gestió econòmica de la pandèmia demostra que, davant de fets extraordinaris, calen solucions extraordinàries
La gestió econòmica de la pandèmia ha demostrat que, davant de fets extraordinaris, calen solucions extraordinàries. Davant de les noves formes de poder de mercat global, calen noves fórmules de regulació de l’economia que siguin capaces de fer-hi front. És imprescindible internacionalitzar la legislació antimonopoli i avançar cap a una fiscalitat corporativa internacional harmonitzada i eficaç en la lluita contra l’evasió, però també, si el mercat empeny inexorablement cap a la concentració, s’han de buscar maneres de repartir millor els superretorns que genera, per exemple, establint models cooperatius de governança corporativa o augmentant la pressió fiscal sobre la riquesa financera.
La provisió pública de finançament “pacient” (que no busca rendiments especulatius a curt termini) és imprescindible en sectors amb manca de coordinació, economies d’escala i externalitats, com, per exemple, la investigació científica que desenvolupa vacunes. Assegurar un retorn just a la contribució pública en el procés d’innovació tecnològica garantiria un repartiment més equitatiu dels retorns al capital diversificant els mecanismes de protecció col·lectiva davant les fluctuacions econòmiques i les disrupcions globals.
La crisi del 2008 va fer aflorar profundes fractures subjacents del model econòmic imperant que el feien insostenible. Potser l’única bona conseqüència d’aquell sotrac financer és el retorn de les grans preguntes sobre com els canvis econòmics afecten l’organització de la producció i la distribució de la renda. Identificar les causes de la desigualtat és important per determinar quines són les actuacions polítiques necessàries per fer-hi front. Les teories esmentades més amunt apunten totes a factors que interactuen i s’amplifiquen en la consolidació del poder de mercat, crucial per entendre la desigualtat.
Aquest diagnòstic situa el focus de manera primordial en l’acció del sector públic i l’interpel·la a millorar la regulació de l’economia. Lluny de ser un mer correctiu del mercat redistribuint a través d’impostos i transferències, el sector públic, a través de les polítiques, la regulació, la fiscalitat o el capital públic, és crucial a l’hora de domesticar les asimetries de poder i d’assegurar una bona predistribució, és a dir, un repartiment més igualitari de la renda primària. Només una bona governança econòmica, que aconsegueixi domesticar la concentració de mercat i les seves conseqüències per a la desigualtat, garantirà que el progrés sigui compartit.
* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista ‘Eines’ 41, de la Fundació Josep Irla.
