Crític Cerca
Opinió
Lluc Salellas

Lluc Salellas

Portaveu de Guanyem Girona i militant de la CUP

La ressaca política del 2017: jovent (part 1)

El protagonisme discursiu, programàtic i de mètode de les generacions de 20 a 30 anys hauria de ser una constant en els nostres moviments i organitzacions i en el país

09/11/2021 | 06:00

Joves en una manifestació a Barcelona

A la gent que un diumenge al vespre ens vam trobar a l’era del Forn.
Per posar paraules a sensacions compartides.

La ressaca política de l’1 d’octubre és allargada. No és un tema silenciat, però sí que hi ha dos elements que són clau per entendre una part de la desorientació que viu l’esquerra catalana i sobre els quals he vist escrites poques coses. Un és la desafecció política del jovent; l’altre, la manca de lideratges consolidats amb els quals la gent pot identificar l’esquerra catalana.

En aquest primer article miraré de reflexionar sobre el primer dels dos ítems exposats i explicar per què crec que hauria de ser una prioritat destinar temps i esforços a cercar respostes al desencaix generacional que hi ha respecte a la política catalana i el jovent, especialment després de l’intent fallit de ruptura de l’any 2017.

Al llarg de la segona meitat del segle XX, el jovent del món occidental, i també el català, va ser punta de llança de grans mobilitzacions i canvis polítics i culturals en clau transformadora i d’esquerres. Aquesta dinàmica es va reproduir a casa nostra, també a partir de la crisi econòmica del 2008 –això ho he sentit explicar al politòleg Toni Rodon– a través de dos grans sacsejadors de la política com han sigut el 15-M i el “Procés”.

A la segona dècada del segle XXI, una bona part del jovent es va alçar amb expectatives altes de canviar les coses

Moviments que 10 anys després del seu esclat es troben en fase morta, el primer, i en una fase d’estancament, el segon. En tot cas, i pel que respecta a allò a què fem referència aquí, em sembla evident que, a la segona dècada del segle XXI, una bona part del jovent català va prendre la paraula, el carrer, la política i es va alçar amb unes dosis d’expectatives altes de canviar l’ordre de les coses.

Hi va haver una politització generalitzada d’un jovent cap a l’esquerra, la ruptura amb allò establert i l’independentisme. De fet, aquesta generació va aportar un trencament amb la cultura política anterior, la del règim del 78, que, fins i tot, va connectar amb tota aquella generació que havia oblidat les seves expectatives.

Tant és així que, conjuntament amb la base posada per generacions anteriors, les noves van fer esclatar la bombolla de la corrupció, el bipartidisme de CiU i del PSC a Catalunya i van exigir que la política que es fa fora dels parlaments fos presa en consideració de país (un aspecte que avui fins i tot compra Junts, retòricament). Van consolidar com a imprescindibles els eixos feminista, LGTBI i ecologista que des dels anys setanta havien anat demanant pas als Països Catalans i, sobretot, van posar moltes vegades el cos davant la repressió de l’Estat, amb les conseqüències físiques, psicològiques i repressives que ha comportat. Parlo, específicament, de molta gent nascuda entre la meitat dels vuitanta i el final del segle passat. Els i les del Súper 3 passaven a ser els de l’1 d’octubre, Urquinaona, la plaça de Catalunya o les del 8 de març.

Una generació que avui malviu el fracàs de no haver assolit els objectius polítics que la van cridar a files. En els últims mesos i en el meu entorn més local hem estat comentant la deserció generacional del lideratge que necessitaven alguns espais. Moltes d’aquestes persones no han pres el relleu perquè han sortit rebotides i desencisades de la política i d’aquesta dècada de lluites intenses.

Hi ha estudis que situen la victòria de la contrarevolució neoliberal en aspectes com l’individualisme ‘frapant’

Algunes, fins i tot, han passat de la politització, l’organització i la transformació cap a opinions que voregen el nihilisme, l’individualisme i el menfotisme absolut a través de les omnipresents xarxes socials. Hi ha estudis que situen la victòria de la contrarevolució neoliberal en aspectes com és l’individualisme frapant com a sortida vital avui en dia. Una opció que també creix amb força dins la joventut (s’hi fa referència en aquest article a Público: “Una nueva generación de ultraderecha se alza en Europa – Otras miradas“)

És evident que, per explicar tot aquest enrenou, cal sumar a la desafecció política les condicions materials de vida d’una generació que s’ha fet gran a cavall de les crisis del 2008 i del 2020, i de l’aprofundiment dels pilars del capitalisme: la priorització del benefici individual per sobre de les necessitats col·lectives i l’increment de les desigualtats.

Avui, per a una persona de 27 anys és molt més difícil tenir una estabilitat laboral i residencial que fa 20 o 40 anys, malgrat que els seus pares, perquè especialment són pares, sovint es pensin que això no és cert i que té a veure amb les capacitats generacionals d’uns i altres. I, tot plegat, en un context en què el règim del 78 s’ha mostrat eficaç a bloquejar propostes polítiques de canvi integral que facin efectives les expectatives posades en la implicació política, sigui als Països Catalans o en altres indrets de l’Estat.

Sigui per una cosa, per una altra o per una combinació de totes, ens trobem davant d’una realitat que és preocupant per a l’esquerra catalana i, consegüentment, per al país. I és que, sense el lideratge d’aquestes noves generacions –i aquí no hi compteu les joventuts dels partits, que sopen a banda–, els nostres moviments envelleixen, i això, des del meu punt de vista, té dos efectes preocupants.

D’una banda, el trencament de la corretja de transmissió entre les generacions anteriors, les que van anar posant les bases per a una esquerra nacional que situés el futur del país fora del règim del 78 i del model econòmic actual, i les generacions que tot just passen per l’institut, comencen a treballar o estudien a la universitat. I això no és simplement una pèrdua simbòlica per als qui som romàntics de les lluites i de les militàncies. És també un “tornar a començar” a molts nivells, dificulta conèixer què ha passat abans de tu i, fins i tot, en el pitjor dels escenaris, pot esdevenir una desconnexió emocional i política d’allò que s’ha intentat construir a l’última dècada.

Les lluites col·lectives podrien deixar de ser atractives davant de propostes profundament liberals

És a dir, ens podem trobar amb un escenari on s’arribi a ridiculitzar els moviments i les iniciatives de la primera part del segle i, així, no es generi l’imprescindible procés de crítica i autocrítica, de simbiosi. Arribats a aquest punt, les lluites populars i col·lectives podrien deixar de ser atractives davant de propostes profundament liberals basades en la creença falsa del self-made man que inunda totes les xarxes socials i mitjans de comunicació de masses. Un discurs que, cal recordar-ho, és la base de la construcció de la dreta i l’extrema dreta. Si tu no hi vas, ells guanyen (reapropiant-nos, per una vegada, del claim comunicatiu de l’establishment).

D’altra banda i en clau externa, un buit d’aquestes característiques fa que el mètode i el discurs de l’esquerra nacional, de base i transformadora, desconnecti del sentit general que va prenent la societat. La joventut és qui marca els canvis, els codis, les prioritats i molts dels temes de debat. Potser no en les portades dels diaris, on qui mana ja ho feia als anys vuitanta i noranta del segle passat, però sí en el rerefons de la societat, allà on es couen el present i el futur.

Per això, el protagonisme discursiu, programàtic i de mètode de les generacions de 20 a 30 anys hauria de ser una constant en els nostres moviments i organitzacions, en el país. Prenent sempre de punt de partida allò comú, la voluntat que tothom visqui lliure i amb condicions dignes a les nostres viles, el contingut nacional, de gènere, de classe, etc. Ara bé, fent-ho deixant pas a idees i maneres que s’acullen a allò que serà el futur de la nostra societat, i tot amb l’objectiu de seguir sent la referència natural del jovent. Per continuar liderant els canvis i els grans temes de debat polítics al nostre país. Per tenir iniciativa política. Per governar transformant. Per generar confiança i ordre, perquè, en temps d’incerteses, l’ordre, que pot ser entès de maneres molt diferents, és més necessari que mai. També, per al desordre del jovent.

Toca compartir molt amb el jovent que s’ha desarrelat de la política, toca oferir-los eines, espais i cedir poder

I davant de tot això, què és el que ens toca fer? Ja sabem que els encerts es troben caminant; però, si em deixo guiar per la lògica, toca escoltar i compartir molt amb aquest jovent que s’ha desarrelat de la política i de la implicació, toca oferir-los eines, espais i cedir poder. De taps ja n’hi ha hagut massa en els últims anys. I fer-ho des de l’honestedat i la claredat. Refer ponts, situar discursos i pràctiques d’acord amb les seves necessitats i aclarir crítiques i autocrítiques.

Per fer-ho, calen organitzacions que ho vegin com a imprescindible, que s’hi bolquin i que s’entengui que allò que funcionava en la nostra joventut és només parcialment útil per al context i per a les vides d’avui en dia. Sobretot, doncs, cal consciència. I, segurament, caldrà també una aposta clara de lideratges que connectin amb aquestes generacions (en parlaré en l’article següent) i un contingut polític desinhibit, contundent i clar en els grans temes de sempre, sí, però situats en els contextos vitals actuals.

En aquest sentit, l’article que publicava Jorge Moruno fa alguns dies (“Enséñame la pasta“) em sembla molt interessant i motivador quan diu que “l’esquerra ha de recuperar elements que van ser patrimoni seu i ara ja no ho són per les victòries neoliberals: la crítica a l’Estat, la llibertat i l’aspiració a viure bé i a treballar poc”. Em semblen tres pilars bàsics per a una proposta de contingut que connecti també amb la joventut catalana i europea. Són, diria, el jo d’una bona part de la gent nascuda fa entre 20 i 30 anys.

Si ens mirem entre iguals, entre aquells que portem molta mili, poca cosa avançarem. En el món dels dispositius mòbils, la individualització extrema, la precarietat de viure pitjor que les generacions que t’han precedit, el creixement de la desigualtat, la guerra, el canvi climàtic i la diversitat com a norma, hem de ser conscients que les respostes han de venir també d’aquells que entenen millor que ningú la situació actual, els i les contemporànies. Sense renúncies de fons i amb un rumb compartit, urgeix que la política, l’esquerra i la joventut caminin de la mà. Pertoca rumiar-hi, dedicar-hi esforços i, evidentment, al jovent us toca prendre la iniciativa, que aquí no es rendeix ningú. Perquè, si ho fem junts, sempre serà l’any 2017. 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies