Crític Cerca
Opinió
Lluís Basteiro

Lluís Basteiro

Coordinador tècnic de l'AMAP i expert en gestió pública de l'aigua

El vent bufa a favor de l’aigua pública

Terrassa acull el Primer Congrés de la Gestió Pública del Servei d'Aigua en un context en què el municipalisme català aposta per primer cop en molts anys per aquesta idea

10/12/2021 | 07:00

Una imatge del Primer Congrés de la Gestió Pública del Servei d'Aigua. / AMAP

Amb l’objectiu de reforçar els llaços i les sinergies entre personal tècnic, gestors, càrrecs electes, el món acadèmic i les entitats ambientalistes, el Vapor Universitari de Terrassa va acollir els dies 24 i 25 de novembre el Primer Congrés de la Gestió Pública del Servei d’Aigua. Amb l’assistència de més de 200 persones, el Congrés va servir per constatar que, per primera vegada en molts anys, bufen vents a favor de l’aigua pública, però que encara queda molt camí per recórrer. Catalunya viu un context d’emergència climàtica i de reducció de cabals, on cal que aquesta gestió pública sigui la millor possible, que incorpori de forma integral tots els elements del cicle urbà de l’aigua, i sigui més transparent i més oberta a la participació ciutadana.

Això no resulta sempre senzill d’aconseguir. A Catalunya, els interessos privats i empresarials en el sector de l’aigua sempre han aspirat a ser hegemònics. No podem oblidar el context històric a casa nostra, on el 78% de la ciutadania rep l’aigua d’empreses privades i només el 22% ho fa d’operadors públics, quan al món és ben bé al revés. Així doncs, els qui aposten per l’aigua pública han de ser conscients que caminen contra el sentit comú històric.

En els darrers 10 anys, més de 300.000 persones han passat a rebre l’aigua de mans públiques

Les coses, però, comencen a canviar. En els darrers 10 anys, 24 ajuntaments han remunicipalitzat el servei, més de 300.000 persones han passat a rebre l’aigua de mans públiques i una trentena llarga de municipis i ens locals està transitant cap a la gestió pública. El municipalisme dona suport per primer cop en molts anys a la idea de la gestió pública de l’aigua. És en aquest context que cal entendre l’aparició d’una entitat com l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP), que ja aglutina més de 50 municipis, i que Terrassa, la ciutat on s’ha dut a terme la remunicipalització més gran del servei d’abastament d’aigua feta a Catalunya, fita i un referent per a molts municipis, aculli el Congrés.

A més, la presència i col·laboració al Congrés de la Federació de Municipis de Catalunya i de l’Associació Catalana de Municipis, tot i la diversitat de models de gestió de l’aigua entre els seus membres, suposa un clar suport a la gestió pública. També cal fer notar l’anunci fet per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el segon dia del Congrés, de la posada en marxa de l’oficina de suport al món local en la gestió integral del cicle de l’aigua. Per primer cop des de la Generalitat es donarà suport als municipis que volen municipalitzar el servei.

Les limitacions del model privatitzat

El Congrés ha servit per constatar que el model de concessions és molt limitat i que un bé públic tan important no pot estar en mans privades. S’han posat en relleu quatre casos concrets: el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on la gestió està en mans d’Aigües de Barcelona i hi ha moltes dificultats per al correcte control públic. També ha estat molt rellevant l’exemple de l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià, on el jutge ha decidit la intervenció del servei, per apartar-ne el soci privat i posar-hi d’administradors els municipis. Molt significatiu ha estat el cas d’Aigües Ter Llobregat, que va estar privatitzada per Acciona del 2013 al 2019, i que va tornar sota la gestió pública. A l’últim, s’hi ha exposat el cas de Lleida, una concessió de llarga durada, amb un problema clar d’accés a la informació i de manca de justificació d’uns increments tarifaris que no es corresponen amb les inversions realitzades.

Molts ajuntaments han deixat de fer el control tècnic del servei quan el tenen concessionat

El Congrés també ha proporcionat les eines per als municipis que han de supervisar la seva gestió privada. Davant del fet que molts ajuntaments han deixat de fer el control tècnic i econòmic del servei quan el tenen concessionat, s’hi han explicat els trets més rellevants de com s’han de fer el control i la fiscalització de les concessions, detallant tant el marc legal d’aquesta supervisió com de quins són els principals elements a supervisar, i s’hi han apuntat algunes recomanacions per fer efectiu aquest control, que sempre requeriran que els municipis aportin recursos i mitjans.

Fer el pas a la gestió directa no és senzill. Els fonaments i procediments legals i normatius per fer-ho són excessivament complexos, especialment a partir de la reforma aplicada per les lleis Montoro. Durant el Congrés s’han identificat els principals nusos d’aquest entramat legal, font de l’elevada litigiositat dels processos de remunicipalització, i quines serien les modificacions principals a introduir-hi. Per exemple, igualar les condicions per optar per la gestió directa i indirecta, o mantenir la competència municipal per decidir el model de gestió. Modificacions que, per cert, l’AMAP ja està impulsant al Parlament.

Judicialització dels processos: Agbar i els tribunals

Durant el Congrés hem conegut els casos de diversos municipis i ens locals que han fet el trànsit cap a la gestió directa, per confirmar l’oposició marcada dels operadors privats, en forma de judicialització sistemàtica d’aquests processos. Tal com va apuntar recentment CRÍTIC, en els darrers anys 42 municipis han rebut directament o indirectament contenciosos, bàsicament d’Agbar, pel fet de començar a treballar per la gestió pública de l’aigua. Aquests municipis i ens locals, com Montornès del Vallès, Ripollet, Girona, Deltebre, Llinars del Vallès o el Consell Comarcal d’Osona, són els que fan nosa a les grans empreses de l’aigua que reclamen un mercat sense fragmentació i un regulador únic en l’àmbit espanyol. 

Tot i això, també hi hem tingut l’oportunitat de conèixer diferents experiències exitoses de gestió pública, especialment en municipis petits. Tenim municipis que gestionen l’aigua des del mateix ajuntament, com ho fa Montmeló, i tenim ajuntaments que busquen la fórmula de l’empresa pública, de vegades multiservei, com és el cas d’Arenys de Munt, una de les remunicipalitzacions pioneres de Catalunya.

En altres ocasions, els municipis més petits decideixen buscar sinergies i mancomunar-se, per tal de millorar el servei d’aigua i dotar-lo de més garanties. Aquest és el cas de la Mancomunitat d’Aigües del Solsonès, que també ha participat en el Congrés. O el cas del Consorci per la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya, que a través de la seva empresa pública, Gestió Integral d’Aigües de Catalunya, opera en 12 municipis. Un model singular el tenim a Olesa, on és la cooperativa Comunitat Minera Olesa qui presta el servei, i que es caracteritza per una participació elevada dels usuaris, que són cooperativistes. A l’últim, hi hem conegut el cas de Promedio, l’empresa pública de la Diputació de Badajoz, i que, a través de la figura d’un consorci, ofereix el servei a municipis petits de la província. Es tractaria d’una opció a explorar a Catalunya, però que les diputacions catalanes no estan ni tan sols valorant.

Turistes caminant per la zona de la barra del Trabucador al delta de l'Ebre. / MAR ROVIRA – ACN

Els reptes derivats de l’emergència climàtica 

Al Congrés es va dedicar un ampli espai per debatre els reptes a què ens obliga l’emergència climàtica, per entendre quines seran les conseqüències directes, per conèixer quins seran els desafiaments que suposarà sobre l’abastament i el sanejament a Catalunya. En aquest sentit, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va aprofitar el Congrés per presentar una proposta de nou model de gestió del sanejament, amb una major descentralització i transferència de competències en els consells comarcals i ens locals.

Per il·lustrar aquesta problemàtica creixent al voltant de la garantia de l’abastament i de la qualitat del recurs, al Congrés s’han presentat diversos casos, que ja són conflictes territorials al voltant de l’aigua: des de l’Ebre, on la Plataforma en Defensa de l’Ebre ens ha exposat el conflicte del riu, i com l’ús intensiu que es fa d’aquest, en forma de transvasaments, està conduint a la desaparició del Delta, fins a Osona, on el Grup de Defensa del Ter ha fet esment de la greu contaminació dels aqüífers d’Osona i més enllà, a conseqüència del creixement desbocat de la cabanya porcina i dels interessos agroalimentaris. També s’hi ha presentat el nou Pla director de l’AMB, on s’han apuntat els elements principals per fer front a la garantia d’abastament, davant la reducció de recursos hídrics (com per la menor aportació del Ter). I aquest Pla preveu, com a element molt substancial, actuar sobre la demanda, per contenir la pressió sobre el recurs.

Una bona gestió pública

El Congrés també va treballar quatre elements clau per a una bona gestió pública de l’aigua. El primer, el finançament del servei, la tarifa i la tarifació social. Amb relació a la tarifa i tot el que l’envolta, s’hi han assenyalat les claus sobre els costos a cobrir pel servei i com s’han de finançar les inversions. I s’hi ha incidit en la tarifació social, amb l’objectiu que tothom tingui accés a una quantitat mínima d’aigua. Hi hem comprovat com, davant la problemàtica de la gestió de la morositat i les polítiques de talls, l’enfocament és més garantista en la gestió pública. Ara bé, també s’hi ha analitzat el risc d’entrar en una dinàmica perversa de reduir els talls a costa d’augmentar l’endeutament, fins a fer-lo ingestionable per les famílies vulnerables. Finalment, s’hi ha assenyalat la importància d’una coordinació estreta amb els serveis socials i la necessitat de disposar dades desagregades per gènere.

La gestió de les dades del servei és tan fonamental com les canonades o les instal·lacions

Un altre aspecte molt rellevant, i al qual tradicionalment no s’ha prestat l’atenció que mereix, és el de la gestió de les dades del servei, un element fonamental per a la correcta gestió del servei, amb la mateixa importància que altres actius, com les canonades o les instal·lacions. De fet, en algunes de les darreres remunicipalitzacions, com les de Valladolid o de Terrassa, hem conegut com el tema del control de les dades es va convertir en un dels elements més conflictius en el moment de transferència.

El tercer element és la integralitat del servei. No es tracta només de l’abastament d’aigua potable, sinó també del sanejament en baixa, la gestió del clavegueram, probablement el gran oblidat en la gestió integral de l’aigua, tot i tractar-se d’una competència municipal, i davant la seva importància en un context de canvi climàtic i de rellevància creixent pels esdeveniments extrems, ja siguin temporals o sequeres. Hi hem repassat els elements més destacables d’una bona gestió del clavegueram i del drenatge urbà, partint sempre de la necessitat de disposar d’un coneixement en actualització constant i d’un manteniment actiu, que s’anticipi als problemes, així com d’una millor previsió davant dels nous patrons de precipitació.

Aquesta gestió del drenatge urbà també ha de servir per millorar la garantia d’abastament per a altres usos, implementant sistemes urbans de drenatge sostenible, i l’aprofitament de les aigües grises i les pluvials. I també hem conegut el model del Consorci Besòs Tordera, on el servei es presta de forma mancomunada entre diversos municipis d’aquestes conques; un model que resulta especialment atractiu per als municipis petits de les conques, aquells que tenen més dificultats per fer front als reptes tecnològics i d’inversions que suposa la gestió del sanejament.

Finalment, el Congrés s’ha tancat amb un espai per debatre i conèixer noves governances de la gestió de l’aigua. No es tracta només que la gestió sigui pública, sinó que aquesta gestió tingui veritables formes de participació ciutadana i una autèntica implicació dels usuaris i de les usuàries en la governança del servei. Tot plegat, il·lustrat amb l’experiència pionera de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, i com en vista d’aquest cas estan apareixent les propostes d’observatoris a l’AMB i a Girona, Salt i Sarrià de Ter.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies