Crític Cerca
Opinió
Lluís Pérez Lozano

Lluís Pérez Lozano

Director acadèmic de la Fundació Josep Irla

Una concepció progressista de la meritocràcia

Les esquerres han de reclamar la idea del mèrit i en cap cas regalar-la a una ideologia econòmica orientada a la defensa del privilegi i de l'arbitrarietat, com el neoliberalisme

07/12/2021 | 06:00

Foto: PXHERE

Darrerament, entre les esquerres s’ha estès un corrent d’opinió crític vers l’ideal meritocràtic. En alguns casos, la crítica no es dirigeix a l’ideal en si mateix, sinó al seu ús com a justificació de l’statu quo socioeconòmic: no té res de meritocràtic, per exemple, que provenir d’una família de classe alta impliqui cinc vegades més possibilitats d’anar a la universitat que si es prové d’una família de classe baixa. La meritocràcia exigeix igualtat d’oportunitats i, per tant, redistribució de la riquesa. En altres ocasions, però, la crítica es dirigeix a l’ideal meritocràtic com a tal: Michael Sandel indica que, fins i tot si es parteix d’una raonable igualtat d’oportunitats, l’ideal meritocràtic fomenta la supèrbia dels de dalt, el ressentiment dels de baix i la pèrdua de tota noció de bé comú.

En aquest article vull argumentar per què crec que la primera crítica és incompleta i que la segona és incorrecta. Així mateix, argumentaré per què crec que certa idea de meritocràcia constitueix una eina formidable per criticar el capitalisme neoliberal, hegemònic a Occident des dels anys vuitanta: perquè no hi ha meritocràcia sense igualtat d’oportunitats real, d’una banda, i sense una concepció forta i democràtica del bé comú, de l’altra.

Començaré pel final: la crítica de Sandel assumeix que en una societat meritocràtica necessàriament es donaran desigualtats enormes que, fins i tot si estan basades en una igualtat d’oportunitats de partida, finalment conduiran que rics i pobres visquin en dues societats diferents, sobreposades en un mateix espai geogràfic i enfrontades entre si. Tanmateix, trobo que aquesta és una assumpció feble, perquè es basa en una altra assumpció prèvia, força dubtosa: que el potencial per al mèrit està distribuït d’una forma enormement desigual entre les persones.

Crec, però, que hi ha bons motius per assumir el contrari: que les enormes desigualtats de riquesa no se solen correspondre amb les enormes desigualtats de mèrit, i que, si la societat només recompensa el mèrit, n’hi haurà, de desigualtats, però no prou grans per alimentar la supèrbia i el ressentiment que (amb raó) Sandel veu com a dissolvents de la societat.

Les societats neoliberals són antimeritocràtiques des del punt de vista de partida i també des del d’arribada

Però, si aquesta segona crítica em sembla errònia, la primera em sembla incompleta. Les societats neoliberals no només són antimeritocràtiques des del punt de vista de partida, sinó també des del punt de vista d’arribada. La mesura del “mèrit” en una societat neoliberal, pel que fa a l’activitat econòmica, sol ser l’acumulació de riquesa; però aquesta mesura és problemàtica, fins i tot si suposem que el punt de partida per a l’acumulació de riquesa és raonablement igualitari (que no ho és). La raó és el mateix significat del terme “mèrit”.

Segons el DIEC, “mèrit” significa “allò que fa digne de recompensa, d’estima” o “allò que dona valor a una cosa”. Això significa que el “mèrit” sempre s’avalua en el context d’una activitat que apunta cap a un bé determinat: el mèrit de la persona ‘P’ és la seva capacitat de proporcionar el bé ‘B’ en el context de l’activitat ‘A’, i és aquesta capacitat la que fa que ‘P’ sigui “digna” de tal o qual recompensa. Per posar-ne alguns exemples: el mèrit en el ciclisme de competició és guanyar curses dins les regles de l’esport; el mèrit en la poesia és captivar amb la paraula; el mèrit en la docència és transmetre coneixements a l’alumnat.

És a partir de la definició del bé al qual apunta cada activitat que podrem establir si tal o qual recompensa, en el context d’aquesta activitat, és més o menys meritocràtica. Si, per exemple, a un concurs de poesia patrocinat per un banc s’hi presenten tot d’autores aclamades pel públic i per la crítica, però finalment guanya un autor mediocre que resulta ser fill del president del banc, tindrem motius per dir que el concurs no ha premiat pas el mèrit.

Quan parlem de l’activitat econòmica, no és “meritòria” la simple capacitat d’acumular riquesa material

Per això, quan parlem de l’activitat econòmica, no es pot considerar “meritòria” la simple capacitat d’acumular riquesa material: perquè això implica convertir en “mèrit” la simple capacitat d’obtenir una recompensa, quan en realitat la idea de “mèrit” té a veure, precisament, amb el fet d’avaluar si la recompensa és “merescuda” o no. Una part d’aquesta avaluació té a veure, com hem vist, amb el fet de determinar si el punt de partida entre els qui aspiren a la recompensa és raonablement igualitari, de forma que només s’estiguin recompensant o penalitzant les seves accions. Però l’altra part de l’avaluació té a veure amb el producte d’aquestes accions.

Si l’origen de la riquesa de la persona ‘X’, per exemple, és que ‘X’ ha bastit una empresa de cases de joc que està arrasant les vides del jovent de classe treballadora, hi haurà bons motius per qüestionar que ‘X’ sigui “mereixedor” de cap recompensa (i, de fet, per preguntar-nos de quina manera podem lluitar contra el seu negoci). O, d’altra banda, si una dona dedica grans esforços a criar les seves filles i això li representa una penalització a l’hora d’acumular riquesa material, difícilment podrem dir que aquesta penalització és deguda al fet que el que està fent no és “meritori”.

Però, aleshores, com podem avaluar el “mèrit” de l’activitat econòmica de cada persona i la recompensa que mereix? Quin és el bé al qual hauria d’apuntar l’activitat econòmica? Si responem que aquest bé és “satisfer les necessitats humanes”, això no resol gran cosa, perquè aquestes necessitats i les preferències individuals al respecte són enormement heterogènies i canviants. Aquesta és una de les raons per les quals el liberalisme clàssic veu en els mercats els millors termòmetres del mèrit: a través de la interacció entre l’oferta i la demanda, les persones que són capaces de satisfer les preferències dels seus conciutadans de manera més eficient són les que acaben tenint una major recompensa econòmica.

Els mercats poden recompensar activitats que no són beneficioses i no recompensar activitats essencials

Ja hem vist els problemes d’aquesta solució: fins i tot sobre una base d’absoluta igualtat d’oportunitats (que actualment és inexistent), els mercats poden recompensar activitats que difícilment qualificaríem de beneficioses per a ningú, i alhora poden no recompensar activitats essencials per a la continuïtat i qualitat de la vida.

Una resposta temptativa podria ser la següent: (1) el principi meritocràtic implica definir què és digne de recompensa i estima per part de la societat; (2) això exigeix certa definició del bé comú (per tant, de quins productes i serveis són socialment útils, indesitjables o indiferents); (3) el bé comú ha de ser definit i redefinit per la ciutadania mitjançant deliberació democràtica, i no per cap govern autoritari “benevolent”, ni per cap gran poder privat fora de control democràtic; (4) sovint, els mercats no són bons mecanismes per subministrar diversos productes i serveis socialment útils (per exemple: en el cas de la sanitat o de l’ordre públic); (5) els mercats poden ser bons mecanismes per subministrar, parcialment o total, altres productes i serveis socialment útils, particularment en aquells casos en què les preferències individuals tenen un paper clau (per exemple: en el cas de la roba); (6) tot mercat està dissenyat i constituït políticament, i, per tant, cal que la deliberació democràtica dissenyi i redissenyi els mercats de forma que recompensin aquells actors i activitats que contribueixin al bé comú, i, per contra, penalitzin aquells que l’erosionin (per exemple: els actors monopolistes o les activitats destructives per al medi ambient), i (7) tant dins com fora dels mercats, els individus han de partir d’una situació d’igualtat d’oportunitats real.

Per poc que hi pensem, ens adonarem que aplicar aquest esborrany de meritocràcia, ni que fos de manera parcial i/o gradual, implicaria una transformació radical de les economies modernes. Significaria imposar una fiscalitat dura sobre el rendisme, l’especulació, els grans patrimonis, les herències i la propietat de terres i recursos naturals; desmercantilitzar totalment o parcial béns com l’habitatge; revalorar les tasques reproductives i de cures; redissenyar de dalt a baix la regulació de pràcticament tots els mercats, començant pels més propensos a violentar qualsevol noció decent del bé comú (com ara els mercats financers o mediàtics), i redefinir la propietat privada com un dret condicionat a la seva utilitat social definida democràticament, en la línia del constitucionalisme democràtic del primer terç del segle XX.

Les esquerres han de reclamar la idea del mèrit, i en cap cas regalar-la a una ideologia econòmica com el neoliberalisme, orientada a la defensa del privilegi i de l’arbitrarietat. L’única societat que tindria dret a autoanomenar-se “meritocràtica” seria aquella on les persones partissin d’una situació de raonable igualtat d’oportunitats, i a partir d’aquí rebessin recompenses o penalitzacions en funció de la seva capacitat per servir el bé comú definit i redefinit, democràticament, pel conjunt de la ciutadania.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies