Crític Cerca
Opinió
Mar Vallecillos

Mar Vallecillos

Sociòloga i periodista

Mirar una mà invisible

Sé que mirar és vincular-nos al món i que la font de molts dels nostres problemes, de certa infelicitat de les nostres vides, té a veure amb la manca de vincles

04/08/2020 | 00:02

Foto: AMIO CAJANDER

“Si miro el mirall que el cel m’ofereix, veig un espai que conté dins seu totes les persones que intenten restituir un sentit a les seves vides.”
John Berger

Mirar un manter i veure algú que ven sense llicència. Mirar un manter i veure un treballador que fuig de la misèria. Mirar els prestatges del súper i veure mil opcions per sopar. Mirar-hi de nou i veure tones del plàstic que ens està matant. Mirar l’alvocat i veure l’amanida que farem per sopar. Mirar-lo i veure la desforestació de terres peruanes. No trobar productes de cap horta propera, perquè no existeixen ja: ningú no cuida la terra i ningú no ens cuida a nosaltres; hem d’espoliar les cures d’altres països. Mirar la cuidadora, dubtar de si s’adaptarà a nosaltres. Mirar l’etiqueta de la roba que comprem. Turquia era millor que Bangladesh, oi? Mirar com ens queda la samarreta; mirar-nos al mirall. Veure’ns-hi, de vegades.

Mirar d’esquivar els captadors d’oenagés: no aconsegueixes mai que no t’aturi cap en aquest tram de carrer. Mirar el carrer i no veure la dona que hi dorm. Mirar els polítics a la tele i no sentir res; mirar cadàvers ofegats al mar i no sentir res. Parar més atenció quan la presentadora diu que les imatges següents poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Voler mirar per recordar la sensibilitat. Apartar la vista en el moment precís, tal com ho fem amb les pel·lis de por. No sentir por, aparentment. Sentir por, tota l’estona: intuir que ens falten els mots, els perquès, el sentit. Sentir la soledat de quan tot és massa lluny…: els hivernacles peruans, els contractes de la recollida selectiva del plàstic, els ofegats, Bangladesh. I el nostre món tan aquí, tan petit, tan absurdament custodiat.

Sé que la font de molts dels nostres problemes, de certa infelicitat de les nostres vides, té a veure amb la manca de vincles

Mirar és vincular-nos al món. Em demanen que escrigui sobre com podríem aprendre a mirar el Sud, però jo no sé ben bé què és el Sud ni qui som nosaltres. Sí que sé que mirar és vincular-nos al món i que la font de molts dels nostres problemes, de certa infelicitat de les nostres vides, té a veure amb la manca de vincles. Vincles entre nosaltres (ara sí, un nosaltres eixamplat) i entre causes i efectes que intuïm però no acabem de veure (ni de desmuntar).

Com mirar per vincular-nos? Deia Sartre que tota mirada implica una apropiació de l’objecte mirat i que només hi ha un cas en què no es deixa posseir: quan conté uns ulls que ens retornen la mirada. S’obre així un espai de diàleg i de nova relació, on ens sabem mirats i l’intent de possessió es desactiva. Li ho sento explicar a Xavier Antich, ho apunto i em dic: ens cal llegir, pensar, potser més que mirar. Llegeixo Sartre, però no l’entenc, llegeixo Sontag a Ante el dolor de los demás: “Al otro […] se le tiene por alguien que ha de ser visto, no alguien (como nosotros) que también ve”. I així el vincle és molt complicat.

Més complicat encara és veure allò invisible. El vincle entre malestar allà i malestar aquí. Entre malestar i benestar on sigui, entre pobresa i riquesa. Perquè és invisible; ja ho va dir Adam Smith el 1759: hi ha una mà invisible que regula eficaçment l’oferta, la demanda i la distribució de la riquesa. El primer cop que ho vaig sentir, pensava que era broma, però el profe va insistir-hi, i hi va afegir que és la llei principal del lliure mercat i del capitalisme. A mi se m’escapava el riure quan li sentia dir que aquella mà invisible determinava el preu del boli, de les accions de la borsa, de les cases, de la feina de la gent. Avui ja no ric i m’entren ganes de tancar els ulls. Per comprendre.

Diu Ingrid Guardiola, autora de ‘L’ull i la navalla’, que el món ha esdevingut una interfície i la sobresaturació d’imatges fa que la mirada ja no estigui tan intrínsecament lligada al coneixement. Que ens l’allunya, que mirem cada cop més i comprenem menys. Però, a diferència del que passa amb els altres sentits, podem interrompre la mirada: tenim parpelles. Les toco amb les mans; tinc els ulls cansats. Els obro i m’adono que són visibles, les nostres mans. Que volen ser mirades i, en aquestes mans, tots els vincles potencials que contenen i la força per posar-nos-hi de nou. A desemmascarar aquella altra mà, invisible, que fa impossible la justícia global i molt difícil la mirada neta entre iguals.

*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies