18/03/2015 | 10:51
https://www.youtube.com/watch?v=IhLIOZlY_N0
La batalla per Barcelona serà dura. Molt dura. Però ahir va començar sense gaire agressivitat. Potser perquè els quatre contendents d’esquerres convocats per CRÍTIC al debat “Barcelona, cap a on vas?” –moderat per Sergi Picazo en un Casinet d’Hostafrancs que van omplir 500 persones– no tenien al davant l’alcalde Xavier Trias (CiU) com a oponent a batre. Jaume Collboni (PSC), Ada Colau (Barcelona en Comú), Alfred Bosch (ERC) i María José Lecha (CUP-Capgirem Barcelona) tot just van voler temptejar el terreny de cara a unes eleccions municipals que, el pròxim 24 de maig, s’albiren disputades i de resultat complex, amb unes aliances postelectorals que seran clau i que van quedar més o menys clares però no explícites.
Només Colau va dir de forma explícita que mai no pactaria ni faria alcalde Trias, fent valer la condició de principal alternativa a CiU que les enquestes conegudes fins ara, públiques o no, atorguen a Barcelona en Comú. Segura així que avançava el debat però no sobrada, Colau va condicionar altres possibles opcions de pactes a l’escenari postelectoral i a una consulta interna de la seva confluència política i ciutadana entre Guanyem, ICV-EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo. Tot plegat no va impedir que Collboni i Bosch, a qui es va veure còmodes i ben preparats, es presentessin també cadascun com a cavall guanyador per l’esquerra, sense excloure cap tipus de pacte sobre la base de programes. El candidat del PSC, això sí, va recalcar que té “més coincidències, en principi, amb les forces de l’esquerra”. I el d’ERC va insistir a dir que li seria “fàcil” pactar polítiques concretes amb les forces d’esquerra. Però, en clau sobiranista, i per contraposició, ERC va deixar oberta la porta a un pacte amb Trias en dir que “seria molt fàcil” entendre’s amb Collboni i Colau “si defensessin que Barcelona ha de ser la capital d’una República Catalana”. Lecha, per la seva banda, l’oradora amb menys experiència, va jugar d’’outsider’, conscient que el seu lloc és més al carrer que a les institucions.
En calma abans de la batalla
Com van apuntar de diferents maneres tots quatre candidats, al camp de batalla de Barcelona hi ha en joc recuperar la ciutat per a la ciutadania, els veïns o les forces d’esquerra. En el que ja no va haver-hi tanta coincidència –o no va quedar prou clar en un moment de canvi històric o de fi de règim com l’actual, a Catalunya i a Espanya– és si aquest objectiu passa també perquè aquesta Barcelona que políticament és una ciutat oberta generi, de nou, titulars com els que ja va suscitar a la premsa internacional el 1976. A saber: aquelles pàgines de ‘Le Monde’, ‘The Guardian’, ‘The Financial Times’, ‘The Daily Telegraph’, ‘La Repubblica’, ‘The Washington Post’ i ‘The New York Times’ on, després de la mort de Franco, i davant la incertesa d’una transició aleshores amb les cartes encara sense marcar, es va parlar sense embuts del “desafiament català” i de “la batalla de Barcelona”, que es lliurava en una “ciutat alliberada de la por” i que era considerada “el bastió més sòlid de l’esquerra a l’Europa occidental”.
Tret d’algunes perdigonades que els quatre caps de llista es van encreuar com a salves de pólvora mullada (però que seca pot fer mal), en l’aproximació d’ahir al camp de batalla no va haver-hi ferits de consideració. Amb l’excepció, si de cas, del tret al peu que es va disparar la CUP situant-se ja d’entrada fora de mig debat i de l’Ajuntament. Lecha, que va apostar preferentment per exercir de contrapoder social des del carrer, va marxar abans d’hora (i amb ella, una trentena d’assistents) per sumar-se a una concentració de protesta contra la sentència del Tribunal Suprem sobre el bloqueig indignat del Parlament, el 2011. Colau és l’altra que hi va fer referència, quan va qüestionar que CiU estigui a favor del dret a decidir precisament perquè l’aquiescència de la dreta sobiranista (també del PSC i gràcies a l’abstenció d’ERC, que ni van ser esmentats ni van donar la cara en aquest aspecte) facilita que “es condemnin persones per manifestar-se fora del Parlament en contra de les retallades”.
Capital de la Catalunya independent?
Precisament el dret a decidir i la qüestió nacional, que van centrar el primer dels tres blocs del debat, haurien pogut concretar un nou desafiament català en el qual ningú no va entrar a fons. Potser perquè no són els polítics, sinó directament la ciutadania als carrers de Barcelona, qui ha plantejat el desafiament en els tres darrers Onzes de Setembre. O perquè, com va dir Colau, “el 24 de maig no es decideix la independència, sinó el model de ciutat”.
Només Bosch va respondre clarament que vol que Barcelona sigui capital d’un Estat independent. Però, malgrat ser incitat pel moderador, no va arribar a l’extrem d’afirmar que calia proclamar-lo des del balcó de l’Ajuntament, com sí va fer Companys amb la República el 1931. Entre les “coses pràctiques” que Bosch va suggerir per fer de Barcelona una “locomotora” sobiranista hi ha l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i, sorprenentment, l’acabament de la línia 9 del metro “que Madrid ja té”. També Lecha va parlar de fer de la ciutat un “motor cap a la independència”; però, en coherència amb l’esperit assembleari de la CUP, va supeditar la capitalitat al fet que “així ho decideixi el conjunt dels Països Catalans”.
Sense amagar que a Barcelona en Comú conviuen independentistes, federalistes “i gent que senzillament no creu que el debat sobiranista sigui prioritari”, Colau va apostar perquè Barcelona “sigui capital del dret a decidir-ho tot”. Via referèndum, al qual no renuncia, i consultes ciutadanes per saber, per exemple, si cal adherir-se o no a l’AMI. Colau va denunciar “les forces que fan un ús partidista del dret a decidir per encobrir retallades i corrupció”, i va citar CiU tot mirant el cap de llista d’ERC. També Collboni, autodefinit obertament com a federalista i partidari d’una “Barcelona com a suma de moltes identitats”, va cridar a “desemmascarar” el sobiranisme de CiU. Segons el candidat del PSC, el dret a decidir és poc més que foc d’encenalls per fer que la dreta segueixi governant. “I li esteu fent el joc, Alfred”, va etzibar Collboni a ERC.
A voltes identificat Bosch com l’alcalde absent, el cap de llista d’ERC es va veure obligat a defensar-se: “Jo no sóc el Trias, ho aclareixo”. I va respondre la capitalitat del tipus “Nova York, Milà, Frankfurt o Lió” que va defensar Collboni per a Barcelona amb un “first we take Manhattan; then we take Berlin”. Uns versos de Leonard Cohen que Bosch va posar d’exemple de com d’important és ser capital d’un Estat –en un altre moment, parlant de cultura, va arribar a lamentar no tenir un “centre imperial”– però que es va oblidar de dir que van ser utilitzats també com a himne triomfal de la campanya de Syriza a Grècia.
Són partits d’esquerres o no?
La referència grega no és sobrera si convenim que a la batalla de Barcelona fins i tot s’hi juga el coll l’esquerra del sud d’Europa. Aquella esquerra que, després del triomf d’Alexis Tsipras a Atenes, necessita nous referents en ciutats baluard com Barcelona, per reforçar-se de cara a combatre el capitalisme de l’austeritat i les retallades i per intentar fer tangible el seu objectiu de revolució democràtica. D’això últim se’n va parlar en els altres dos blocs del debat CRÍTIC, quan els quatre participants es van definir d’esquerres, amb els seus corresponents matisos. “Som anticapitalistes”, va dir Lecha concedint a Colau l’apel·latiu de “companya” poc abans d’enfrontar-s’hi en explicar per què la CUP es va despenjar del procés de confluència de l’esquerra alternativa: segons va dir ella mateixa, per 400 euros de diferència en el sou dels regidors, per l’ús que es podria fer dels diners del grup municipal a l’Ajuntament i, sobretot, per no compartir projecte amb una ICV que considera copartícip de “la marca Barcelona”.
“Em reconec en una tradició d’esquerres i en la gent que s’ha deixat la vida per la democràcia, les llibertats i la justícia social”, va dir Colau excloent al seu torn de l’etiqueta d’esquerres “la socialdemocràcia que ha cedit la sobirania als mercats”. Collboni, precisament, no va tenir manies a definir-se com a “socialdemòcrata” tot i entonar alguna “autocrítica” per un PSC que no ha aplicat el seu propi codi ètic de limitació de mandats. I Bosch, per la seva banda, va dir que ser d’esquerres és “apuntar cap a la justícia social i el sector públic” i va proposar “un salari mínim de ciutat”, sense concretar qui i com es pagarà.
Espurnes pels interessos econòmics
Més o menys en aquest moment del debat va ser que van saltar algunes espurnes i es va poder escoltar, o com a mínim intuir, el tic-tac de la bomba de rellotgeria que hi ha activada al camp de batalla de Barcelona: les desigualtats socials (es va parlar poc o gens de barris en concret) enfront dels grans interessos econòmics i de multinacionals (que es van mencionar amb noms i cognoms). Als bancs que desnonen i no posen pisos al mercat social perquè a l’Ajuntament tampoc no és proactiu; a la marina de luxe del Port Vell que privatitza l’espai públic; a Agbar; a Endesa; al World Mobile Congress; a Saba, la divisió de pàrquings de La Caixa… A tots ells els devien xiular les orelles en veure’s objecte d’un desig més o menys revolucionari d’alguns candidats. Fins a arribar als extrems de la municipalització de la gestió de l’aigua proposada per Barcelona en Comú o al recurs interposat pel PSC “contra una de les empreses més poderoses d’aquest país” per la privatització que CiU i ERC han aprovat dels pàrquings públics.
La candidata de la CUP va aixecar les primeres emocions d’un auditori fins aleshores atent però callat quan va usar artilleria pesant a discreció: “A Barcelona no han governat mai partits d’esquerres, sinó el capital, les empreses, l’especulació urbanística i els hotels des d’abans del 1992”. Colau va matisar i reblar, alhora, que “l’entrega de la sobirania als mercats des del 1992 no és un problema exclusiu de Barcelona, sinó de com es va fer la Transició”, després de la qual es va bandejar “la ciutadania activa”. I va posar l’exemple de quan el 1979 “Narcís Serra va plantar el moviment veïnal perquè va preferir celebrar una victòria del Barça”. Collboni va sortir del pas amb habilitat de polític professional. Però dir que “es fa ciutat en favor dels interessos econòmics” només perquè “en els darrers quatre anys s’ha perdut” la que es feia fins aleshores “sobre la base de l’interès general des del moviment associatiu i els partits d’esquerra” és una lleugeresa del PSC que se sosté empíricament, històricament, tan poc com la tesi de fons de la CUP que equipararia la Barcelona de Porcioles amb la de Pasqual Maragall.
I precisament a la Vila Olímpica de Maragall va recórrer Bosch com a exemple de “filosofia de l’esquerra positiva, la que protesta però també resol”. El candidat d’ERC –que no va mencionar que havia treballat al gabinet de premsa de la Barcelona olímpica– va recordar que Leopoldo Rodés i Joan Antoni Samaranch preferien fer la Vila Olímpica al Baix Llobregat, on tenien interessos immobiliaris, però que finalment l’Ajuntament va forçar la ubicació al Poblenou. Es va oblidar de dir –ell i tothom, perquè ningú no controlava a fons la història i el present detallat de la ciutat– que en la filosofia positiva de 1992 no hi va haver lloc per a cap habitatge social, quan resulta que la FAVB i CCOO van fer, sense èxit, una campanya perquè com a mínim el 40% dels pisos de la Vila Olímpica fossin de protecció pública.
“El gran error de governs anteriors és no haver fet un parc d’habitatge de lloguer social”, va reconèixer Colau en concedir que les desigualtats de Barcelona “no són un fenomen natural ni exclusiu de Trias”. Bosch i Collboni ho van admetre, però només van proposar combatre-les amb polítiques d’ocupació i redistribució del tipus copes-de-xampany-que-vessen. I tots dos van citar com a autoritat representativa del ciutadà barceloní mitjà aquell tòpic taxista (no va quedar clar si era el mateix per als dos) que defensa grans esdeveniments com el World Mobile Congress (o el turisme a gogó, del qual per cert no es va debatre) perquè deixen propina.
Els ‘lobbies’ econòmics de Barcelona
I és aquí on rau el cavall de batalla que ahir només es va observar de lluny. Segurament per por d’activar abans d’hora l’espoleta del polvorí de Barcelona, el d’aquell bastió de l’esquerra europea que la premsa internacional reconeixia el 1976 i que, en altres contextos històrics, també va explotar als anys trenta, a principis del segle XX i a finals del XIX. Se li va poder entendre això a Colau quan va denunciar que es “van deformar” unes declaracions seves sobre el Mobile World Congress “quan van sortir les primeres enquestes que situaven Barcelona en Comú com a alternativa guanyadora”.
També Collboni va semblar que donava peixet als dimonis del gran poder econòmic quan va insistir davant Bosch que el PSC ha dut als jutjats Saba per la privatització dels pàrquings… i a canvi va desplegar una efectista defensa passiva d’Agbar. Va dir que a Barcelona li costaria molt car municipalitzar l’aigua com han pogut fer París i Berlín només perquè van caducar les concessions prèvies.
Ningú no va caure a replicar Collboni amb una notícia que ho és del 2011, per sentència judicial recorreguda, però que cap gran mitjà de comunicació no ha explicat: Agbar té irregularment la concessió del servei d’aigua a Barcelona des de l’època de Porcioles i només la recent creació d’una societat mixta amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona li perpetua el negoci.
En definitiva, que és el negoci i el model de ciutat el que està en joc a la batalla de Barcelona. I, lògicament, les condicions de vida dels seus habitants en plena crisi econòmica, democràtica i de fi de règim. Però també està en joc una part del procés sobiranista català, pel paper que una Barcelona capital té en el futur nacional de Catalunya i en l’encaix (o no) amb un Estat espanyol i una Unió Europea igualment en crisi. Per això, perquè són decisives i es preveuen dures i molt obertes, les eleccions del 24 de maig vénen precedides de molta calma. Tensa o només aparent, és la calma abans de la batalla.
