21/01/2025 | 06:00

Les enquestes i les xarxes socials diuen que la gent jove cada cop s’inclina més en favor de l’extrema dreta. Però hi ha moltes i molts joves que, avui com abans, mantenen l’esperit de rebel·lia i són sensibles a la memòria històrica i a les ànsies de llibertats i de drets socials, d’emancipació personal i nacional o col·lectiva. Són vells i nous horitzons que, si amb democràcia encara costen d’assolir o de materialitzar, sense democràcia (per molt imperfecta o millorable que sigui) serien del tot impossibles. Per això cal prendre consciència (i constància) de la importància de la memòria democràtica. I això va molt més enllà de l’oportunitat que dona —i que, al marge del màrqueting polític, cal saber aprofitar— la commemoració del 50è aniversari de la mort de Franco.
Es tracta d’apropar mig segle llarg d’història als més joves i contrarestar en benefici de tothom, i abans que res, l’agenda setting reaccionària. Però també cal combatre els tòpics contraposats (i retroalimentats) que la transició democràtica va ser una evolució natural de la dictadura pactada entre les elits o bé una continuació del franquisme sota la forma de règim del 78 per culpa de la traïció dels líders de l’esquerra i del conjunt del catalanisme. Certament, Franco va morir al llit; però el franquisme va morir als carrers, a les fàbriques i als barris. La lluita persistent i organitzada per les llibertats i la democràcia de tantíssima gent es mereix un reconeixement a l’altura de la història que van protagonitzar.
En aquest repte és cabdal la dimensió comunicativa. I, malgrat el poder omnipresent i distorsionador de les xarxes socials, hi ajuden molt la televisió i el cinema. Ho certifica l’èxit de la pel·lícula El 47, que ha descobert la figura del dirigent veïnal de Nou Barris Manuel Vital (militant del PSUC i de CCOO, encara que això s’hi amaga). I ho certifica l’èxit de la sèrie de TVE Las abogadas, que ficciona amb rigor històric el context també militant de Manuela Carmena, Paca Sauquillo, Cristina Almeida i Lola González, així com els assassinats d’Enrique Ruano, el 1969, i de cinc companys del despatx laboralista d’Atocha, a Madrid, el 24 de gener de 1977. Vet aquí un exemple del mig segle llarg: va molt més enllà, abans i després, dels 50 anys de la mort de Franco, el 20-N de 1975.
Aviat s’estrenaran noves produccions audiovisuals; tant de bo funcionin igual de bé. Rosana Pastor ha dirigit Siete días en mayo, una pel·lícula sobre la matança d’Atocha que es va preestrenar el 16 de gener passat, a l’Auditori Marcelino Camacho de Madrid, per passar després a les sales comercials. El Profesor de La Casa de Papel, Álvaro Morte, farà d’Adolfo Suárez a la sèrie de Movistar+, que es comença a rodar també aquest gener, a partir d’una adaptació del llibre de Javier Cercas sobre el cop d’Estat del 23-F Anatomía de un instante. I l’històric dirigent de CCOO i del PCE Nicolás Sartorius fa temps que està coordinant una gran sèrie documental per a RTVE: La conquista de la democracia es presentarà al febrer i vol fer valdre el paper dels moviments socials. La sèrie de Sartorius consta de sis capítols a càrrec, respectivament, de sis noms de prestigi al món del cinema: Arantxa Aguirre, Ángeles González-Sinde, Azucena Rodríguez, Imanol Uribe, Tània Balló i Manuel Gutiérrez Aragón.
Veurem si n’hi ha prou per contrarestar el pòsit ranci que els documentals de Victoria Prego i la serie Cuéntame han deixat en la memòria democràtica d’Espanya. I veurem si, en l’àmbit de Catalunya, podem anar més enllà del programa de TV3 Quanta guerra! i d’algun documental a què sembla reduir-se l’aposta comunicativa memorial de casa nostra. El 47 i també Marco o El mestre que va prometre el mar han posat el llistó alt, com a mínim en clau de qualitat interpretativa i d’impacte comercial i emocional. Més discutibles o desiguals, com va passar amb Salvador, són el grau de rigor històric o, sabent que parlem de pel·lícules i no de documentals, el biaix que hi pot haver en el relat subjacent.
Sense història a classe és impossible plantejar amb condicions el combat per la memòria democràtica
Sigui com sigui, i a banda de l’esfera mediàtica, cal pensar també en la dimensió educativa o pedagògica. I, malgrat l’excel·lència acadèmica de bona part de la nostra historiografia, aquí no anem gens bé. L’exemple recent de la presentadora de TV3 que, llegint una notícia prèviament redactada per algú, va “afusellar” per Nadal el president Macià no és una anècdota. Quan un professor d’història de secundària dicta apunts als alumnes i confon també Macià amb Companys, o viceversa, i a sobre acaba el curs sense anar més enllà, en el temari, de la Guerra Civil o de la Segona Guerra Mundial, és que no podem anar bé de cap manera.
Sense història a classe, i que inclogui la història de classe, és impossible plantejar amb condicions el combat per la memòria democràtica. Mentre a les grans universitats nord-americanes —també en centres elitistes on regeix la màxima de Warren Buffett “la lluita de classes existeix, i la guanyem els rics”— s’aposta per l’ensenyament de la història fins i tot més enllà de les disciplines de ciències socials, a casa nostra se’n redueix el pes específic en el sistema educatiu. I no diguem ja en l’ecosistema comunicatiu. Cal més història arreu i poder subvertir les formes i l’ordre cronològic com s’imparteix a l’aula.
La història contemporània i del món actual és útil i necessària, malgrat que sembla que només ven quan hi ha nazis, morbo o personalitats famoses pel mig. Si no és així, que ho desmenteixin els heroics editors o directores de les tres revistes que fan divulgació històrica en català: L’Avenç, Sàpiens i El Món d’Ahir. Encara viuen referents i testimonis de la lluita contra la dictadura, però el potencial antifeixista en un món actual que comença a recordar massa el món d’ahir està en la gent jove: als instituts i a les universitats, però també fora, en els espais d’oci i de cultura i al món del treball. No oblidem que el sindicalisme de classe, juntament amb el feminisme, és el darrer gran baluard organitzat contra l’auge de l’extrema dreta i que en aquests àmbits també es pot impulsar la memòria democràtica.
Hi ha molta feina a fer, i no podem deixar-la només en mans del voluntarisme de les entitats memorials
Hi ha molta feina a fer. I no podem deixar-la només en mans del voluntarisme de les entitats memorials. Sort d’elles, que ho fan bé i coopten l’ajuda d’historiadors, però ni arriben a tot ni sempre reben el suport econòmic, institucional i mediàtic necessari. Un cas d’èxit és l’exposició “Generacions TOP“, comissariada pels joves historiadors Carlota Vidal i Gerard Rodríguez i organitzada per l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme amb la Fundació Cipriano García, que es pot veure a la Model de Barcelona fins al 31 de gener (s’hauria de prorrogar perquè hi passessin el màxim d’instituts). I un altre exemple és el pòdcast Nos van a oír. La memòria obrera i democràtica del Baix Llobregat, que Acció Jove de CCOO ha fet amb l’historiador José Manuel Rúa.
En qualsevol cas, no hi ha comunicació, educació ni tasca memorial possible sense llegir i escriure. I ens cal escriure i llegir molt. No és garantia de res, perquè a Itàlia la monumental tetralogia d’Antonio Scurati sobre Mussolini no ha impedit que la neofeixista, postfeixista o ara trumpista Giorgia Meloni governi. Tenim el controvertit Javier Cercas; la sèrie d’Episodios de una guerra interminable, de la desapareguda Almudena Grandes; les novel·les proletàries i basques de l’enigmàtic i també desaparegut Ramiro Pinilla; la saga de novel·les històriques sobre la Catalunya contemporània que està fent Andreu Claret i les que ha fet Julià de Jòdar… També tenim els exquisits experiments historicoliteraris que fan el Paco Cerdà d’El peó, 14 de abril i Presentes, l’Eduard Márquez de 1969, l’Enric Juliana d’Aquí no hem vingut a estudiar i el Jordi Amat d’El fill del xofer… Podríem seguir, però és evident que a casa nostra ens falta un Scurati.
Franco té Paul Preston i altres bons historiadors del franquisme. És el cas de Julián Casanova, a punt de treure la biografia més recent del dictador. Però Franco no té un Antonio Scurati. En canvi, un èxit factible de la commemoració del mig segle llarg de la mort del dictador seria que el món del còmic i de la novel·la gràfica històrica que capitaneja Paco Roca s’apropés més en clau social a la Transició i a la democràcia. Hi ha exemples. ¡O todos o ninguno!, obra col·lectiva amb portada del mateix Paco Roca i coordinació de Pepe Gálvez i Bruno Estrada, recrea set històries de Comissions Obreres. I Vaga general!, de CCOO i la Fundació Cipriano García, explica les vagues del 1974 i del 1976 al Baix Llobregat amb guió de Pepe Gálvez i d’Antoni Guiral i dibuixos dels joves Diego René, Noelia Carrión, Felicia Lobo i Ricard Pujadas.
És clau l’esforç per apropar-se al públic jove. Antonio Scurati, en una conferència del setembre del 2022 reelaborada, ampliada i editada ara amb el títol Fascismo y populismo. Mussolini hoy, reflexiona així: “Nosaltres, els joves de finals del segle XX, nascuts a l’Europa Occidental en la tercera generació després de la fi de la Segona Guerra Mundial, pertanyem a la part —una part molt petita— de la humanitat més rica, sana, segura, longeva i protegida que ha trepitjat mai la faç de la terra. Aquest privilegi de naixement ens pot haver confós fins a l’extrem de creure que la democràcia és gairebé una condició natural, un benefici adquirit per a sempre”.
Hem de tornar a ser part activa d’aquella història de la democràcia que coincideix, al llarg del temps, amb la lluita per assolir-la
La generació de Scurati va créixer entre la influència d’un comunitarisme catòlic en retrocés (a voltes progressista) i la barreja d’efectes del Maig del 68 (a voltes conservador) i de l’auge del neoliberalisme (tant revolucionari com Thatcher i Reagan fent sexe). La generació de Scurati també va créixer entre el Partit Comunista més poderós (i reformista) i l’extrema esquerra més radical (i intel·lectualitzada) d’Occident. Una generació que va créixer consumint, drogues a banda, una premsa escrita força plural i una radiotelevisió molt més acotada que l’univers comunicatiu actual. Si aquesta generació s’ha confós fins a l’extrem de votar Silvio Berlusconi i, després, Giorgia Meloni, què hem d’esperar dels que ara són joves també al nostre país i poden estar encara molt més confosos per les xarxes d’Elon Musk, Mark Zuckerberg i companyia?
Scurati aposta perquè, un cop lliures de la funesta il·lusió de la seva suposada eternitat, ens reapropiem de la història de la democràcia. Ho hem de fer joves i no tan joves. Hem de tornar a ser part activa d’aquella història de la democràcia que coincideix, al llarg del temps, amb la lluita per assolir-la. És una lluita quotidiana, que no s’acaba mai i no vol rendicions. Conclou Scurati: “La història mai s’escriu una vegada per totes; la història és sempre una lluita per la història. La història som nosaltres”. Hi som. I hem vingut a estudiar i a treballar.