No veuràs l’alba

Vivim en un nou món malgrat que les ombres del passat encara perduren. Això és el que evoca veure Andor, una sèrie de l’univers Star Wars. Aquell alegre grup de rebels ingenus i benintencionats encapçalats per Luke Skywalker, la princesa Leia i Han Solo que lluiten contra malvats identificables i lletjos es converteix ara en un grup sobri, fosc, profundament travessat per les contradiccions i pel dolor. Els seus protagonistes, Cassian Andor, Luthen Rael o Mon Mothma, no tenen aquella llum, però la seva realitat s’assembla més a la nostra.

Cassian Andor, l’heroi de la sèrie, inicia el seu camí des de la distància del conflicte. Observa els carrers de Ferrix amb una barreja de cansament, d’incredulitat i d’aquella esperança ingènua que només tenen els qui encara confien que el perill és cosa d’altres. L’esquerra es mira el món amb la mateixa expressió. En la nostra vida quotidiana, les nostres militàncies, però siguem sincers, en els nostres debats més íntims, continuem parlant de convivència, de marcs compartits, de prudència diplomàtica, com si la història fos un fenomen atmosfèric que sempre descarrega en un altre continent. Però evitar pronunciar la paraula “conflicte” mai no ha estat suficient per quedar-ne fora. La història no és un temporal; és una marea que ja ha començat a pujar. Què hem descobert dolorosament avui? Que la guerra no comença quan disparen, sinó quan decideixen que les regles ja no t’obliguen. 

Quina és la resposta? Europa, com si d’una coordinadora de marquesats es tractés, continua actuant com si les regles fossin un refugi i no un vestigi. Pur segle XX atropellat amb traïdoria pel segle XXI. Observem Groenlàndia i reaccionem amb una estupefacció educada, com si es tractés d’una incorrecció diplomàtica i no d’un canvi tectònic. Com si el problema fos el to i no la direcció; encara més, com si fóssim alumnes aplicats en un món que ja no premia la correcció, sinó la força.

La guerra del segle XXI no necessita uniformes si pot imposar un marc mental

Entre nosaltres, aquesta negació adopta formes familiars; creiem que no estem en guerra perquè no hi ha sirenes, racionament o soldats als carrers. Però la guerra del segle XXI no necessita uniformes si pot imposar un marc mental. Entra per les paraules que converteixen en normal el que és abús. Un exemple d’això és quan se’ns demana calma davant la intimidació, moderació davant el xantatge o realisme davant la vulneració de sobiranies. La subtilesa està en el fet que se’ns convida a comprendre-ho tot. Però comprendre no equival a desactivar. L’Imperi guanya fent creure que res d’això no és assumpte teu.

I, mentre mirem cap enfora, a dins passa una altra cosa: seguim analitzant cada atac com si fos un episodi aïllat. Un assalt al govern progressista aquí, una ofensiva contra el feminisme allà, una campanya contra el moviment LGBTI, un linxament mediàtic a periodistes, una burla sistemàtica a científics. Cada conflicte es tracta com una polèmica autònoma, com si el problema fos l’estil i no l’estratègia. Però l’Imperi no distingeix entre culpables i innocents. Només distingeix entre útils i prescindibles. Ho podem preguntar als veneçolans.

Això és el que encara no volem veure. Per al nou autoritarisme, aquesta barreja de revenja cultural, cinisme geopolític i violència simbòlica, tots aquests col·lectius, són el mateix: obstacles. No adversaris amb qui debatre, sinó elements que cal desgastar, ridiculitzar i deslegitimar. Deshumanitzar fins que deixin de comptar. El govern progressista creu que l’ataquen per les seves decisions. Les ONG creuen que ser sobre el terreny les protegirà. El moviment ecologista creu que això va d’augments de temperatura. Els periodistes invoquen la deontologia. Els científics responen amb dades. Cadascú es defensa dins del seu marc, convençut que el seu cas és particular. Mentre discutim per què ens ataquen, l’Imperi ja ha decidit que sobrem.

Quan Elon Musk insulta Pedro Sánchez i diu que és “un tirà i un traïdor al poble d’Espanya”, no és un atac per error

L’ofensiva no vol guanyar debats, sinó canviar el terreny on els debats són possibles. No vol refutar el feminisme, sinó convertir-lo en sospitós. No vol rebatre la ciència, sinó presentar-la com una opinió elitista. No vol criticar periodistes concrets, sinó erosionar la idea mateixa de fets verificables. No vol derrotar un govern, sinó enviar un missatge: qualsevol projecte que qüestioni l’ordre existent serà castigat. L’Imperi no vol convèncer, sinó que dubtis prou. Reaccionem com si cada atac fos un malentès corregible, tot pensant que moderar el to o cedir una mica servirà d’alguna cosa. Però l’Imperi, a la ficció i fora d’ella, interpreta la moderació com debilitat. Cada retirada és un precedent. Si fem gestos de comprensió unilateral, estem fent una invitació a anar més lluny.

Quan Elon Musk insulta Pedro Sánchez per les mesures sobre les xarxes socials i diu que és “un tirà i un traïdor al poble d’Espanya”, no és un atac per error ni per excés de polarització. Estem sent mesurats. Provats. Observats. Es comprova fins on arriba la resistència quan els cops es reparteixen i es presenten com a casos aïllats. Fins a quin punt cada col·lectiu accepta quedar-se sol, convençut que l’atac següent anirà dirigit a un altre. L’Imperi sobreviu perquè fa creure que no enfronta tothom alhora.

Hi ha un personatge a Andor, Luthen Rael, un líder rebel fosc i shakespearià que viu una situació similar, ho sap i no ho endolceix: “He sacrificat la calma. He sacrificat la decència. He sacrificat tot allò que em feia sentir net. […] Cremo la meva decència pel futur d’una altra persona. Cremo la meva vida per fer una alba que sé que mai veuré”. Unes paraules per justificar les seves accions obscures en nom de la causa de la rebel·lió. De la democràcia.

És un error pensar que la injustícia es corregeix simplement assenyalant-la

No és una crida a la brutalitat, sinó a la lucidesa. A entendre que hi ha moments en què insistir en la innocència és un luxe. El nou autoritarisme no se sent culpable d’atacar dones, sindicalistes, científics o periodistes. Sap que fer-ho desordena el món de l’adversari i ens obliga a justificar-nos sense descans. Sap que desgasta. I, mentre els col·lectius atacats intenten demostrar que la seva causa és justa, l’Imperi continua avançant. És l’error de Cassian Andor abans d’escoltar Luthen: pensar que la injustícia es corregeix simplement assenyalant-la. Però l’opressió no es manté per ignorància, sinó per càlcul. Contra el càlcul no n’hi ha prou amb la raó; cal estratègia, coordinació i consciència de formar part del mateix front, encara que les trinxeres semblin diferents. Perquè per a l’Imperi tots són el mateix: el govern que regula, la dona que no retrocedeix, la persona trans que existeix sense demanar permís, el periodista que pregunta, el científic que incomoda. Tots representen la possibilitat que el món no es regeixi només per la força o pel temor.

La batalla digital: el nou camp de Ferrix

En l’àmbit digital, l’extrema dreta opera com el sistema de vigilància de l’Imperi a la presó Narkina 5: omnipresent, impersonal, sense rostre, però amb una capacitat infinita per detectar qualsevol signe de dissidència. Les xarxes socials són el seu panòptic, un espai on cada moviment és registrat, amplificat o castigat segons que convingui. Els seus atacs coordinats recorden els interrogatoris de Dedra Meero, una oficial de l’Imperi gèlida i estratègica: no busca informació; busca submissió. Quan un col·lectiu alça la veu, quan una dona denuncia violència, quan un periodista revela una trama, quan una persona LGBTI reivindica existència, la resposta és immediata i quirúrgica: una allau de comptes que no volen discutir, sinó trencar-te. Trencar-te el ritme, la confiança, trencar-te la veu. Aïllar-te.

Si controles el relat, controles la realitat; controles el futur

El seu objectiu no és només silenciar; això seria massa obvi, fins i tot poc eficaç. Allò que garanteix la victòria és colonitzar. Igual que l’Imperi converteix Ferrix en un espai disciplinat, sense rituals ni memòria, l’extrema dreta digital treballa per reescriure el sentit comú i ho fa amb la mateixa metodologia que el discurs imperial. Ens hi hem acostumat. Repetir fins que sembli natural, saturar fins que sembli inevitable, ridiculitzar fins que sembli absurd resistir. Els seus mems són com els altaveus imperials que ressonen pels carrers ocupats: aparentment anecdòtics, però dissenyats per modelar la percepció col·lectiva. Cada broma masclista, cada fake viral, cada insult convertit en trending topic és una peça més del seu engranatge. Si controles el relat, controles la realitat. Controles el futur.

Quan l’alba no és una promesa, sinó una decisió

Hi ha un moment a Andor en què tot es trenca. No és quan esclata una bomba, ni quan cau un soldat, ni quan sona una alarma. És quan la gent de Ferrix, gent cansada, gent sense armes, gent que només volia viure, descobreix que la por ja no els serveix de res. Que la submissió no els ha protegit. Que esperar no els ha salvat. I llavors, sense acord previ, sense estratègia, sense garanties, avancen.

Avancen perquè han entès que la dignitat no és una bandera, sinó un moviment. Han entès que la llibertat no és un premi, sinó una decisió. Avancen perquè han entès que, quan l’Imperi ja t’ha triat com a enemic, l’únic error possible és no actuar. Aquesta és la lliçó que molts encara no hem volgut mirar de cara. No es tracta de veure l’alba. Es tracta de fer-la possible, encara que no la vegis. Es tracta de sacrificar la comoditat perquè altres puguin heretar un món que no sigui un desert moral. Es tracta d’acceptar que hi ha moments en què la història no et pregunta si vols participar-hi: t’hi arrossega.

I llavors, com Luthen, com Maarva, com Cassian, arriba el punt en què ja no pots recular. El punt en què la por deixa de ser una presó i es converteix en combustible. Una por que et fa superar contradiccions, sectarismes i introspeccions. El punt en què entens que la neutralitat no és pau, sinó rendició. Potser no veurem l’alba, però lluitarem perquè altres la vegin. I és aleshores, només aleshores, quan comença la resistència.