09/04/2021 | 06:00
Cocanha i Tarta Relena són dos duets musicals formats per dones que pouen de les tradicions musicals occitana i catalana, respectivament, per crear un so propi, original i eclèctic. Cocanha beu de la font de la polifonia occitana i la duu al territori de la música de ball analògica. I diem analògica perquè ni en els discos ni en els directes no hi trobareu cap instrument electrònic, sinó dos tambors de corda, un instrument usat en diverses tradicions musicals a banda i banda dels Pirineus. Les seves peces són tonades a dues veus que, de vegades, caminen de costat, simultànies, i, de vegades, es responen l’una a l’altra, juganeres. I una base rítmica implacable, hipnòtica, que fa entrar en trànsit. Mans i peus, veus i cordes que convoquen els paisatges i les històries antigues del dellà dels Pirineus. Tarta Relena, en canvi, parteix de la música de tot l’arc mediterrani.
De formació coral, Marta Torrella i Helena Ros branden com a única arma dues veus que convergeixen, divergeixen, es mesclen i se separen un cop i un altre en múltiples piruetes vocals. La seva música ens endinsa en una cova de reverberacions i ecos, de clarobscurs, de tradicions i litúrgies. Quatre fetilleres de gorja prodigiosa, veu carnosa i fe mestissa, quatre deesses de les serps.
Admiradors dels dos grups, amb la idea que tenen coses en comú, hem decidit arranjar una trobada –virtual– i oficiar el casori. Les entrevistem a propòsit del concert de Cocanha al Centre Artesà Tradicionàrius el 5 de febrer passat, i la missa està servida. Amén.
Caroline Dufau i Lila Freyse van conèixer-se en un projecte de recerca audiovisual sobre l’occità. Allà van decidir-se a cantar plegades, partint del repertori de la tradició pirinenca i treballant-lo rítmicament per afegir-hi alegria i festa. Una manera feliç de posar l’occità dalt l’escenari i davant les càmeres, “amb les nostres veus, la nostra llengua i el nostre cos“. En el cas de Tarta Relena, la tria del folk respon a una elecció tímbrica: “Hi havia cançons, colors i modes que també ens agradaven, però ens encaixava molt pel tipus de timbre amb què volíem jugar, i pel diàleg entre els nostres dos timbres”. Això les va guiar en la tria del repertori i dels arranjaments, així com en la valenta aposta pel cant a cappella.
La música tradicional com un palimpsest: això interessa a ambdues bandes
La música tradicional com un palimpsest: això interessa a ambdues bandes, i cadascuna reescriu el seu còdex de formes diferents. A Tarta Relena els agrada l’autoria difusa de la tradició, com a punt de partida que ancora les cançons en unes coordenades espaciotemporals concretes i inconcretes alhora: un jo que canta que no és un sinó un cor, una melodia que és de tothom i no és de ningú, un relat i un context que ja els ve servit d’antic. Des d’aquí, la llibertat de composició senten que és àmplia: “M’agrada això? Doncs hi dono unes quantes voltes i hi jugo, sense que això comporti cap conflicte ni moral ni legal”. La feina de Cocanha és pròpiament de reescriptura: adopten les cançons tradicionals i n’adapten les lletres per canviar-hi el paper submís que hi han tingut les dones. Reescriure les històries per col·laborar, modestament però honesta i valenta, a reescriure la història. “Els amors fan l’amor, les històries la Història”, com diu un vers d’Estellés.
La proposta de totes dues bandes, però, ha depassat el circuit del gènere folk i es mou en uns àmbits (festivals, sales de concerts, etc.) als quals arriben consumidors de música pop i de música electrònica. Per a Cocanha, aquest salt és clau, perquè reverteix una tendència molt arrelada en la cultura francesa, que separa dràsticament la tradició, sovint titllada d’encotillada i inamovible, de la modernitat. Això cansa i enerva, perquè, és clar, “la modernitat no arriba del no-res”. Elles, en canvi, fan una tria conscient, una aposta política: “Defensem què és ser dones occitanes avui“. O sia, que es miren el camp vast de referències i possibilitats que els brinda la globalització cultural, i se n’aprofiten, però amb els peus –i el cap i el cor, i el timbre i el ritme– ben arrelats a la singularitat de la cultura occitana.
Els mouen les ganes d’ensenyar festivament i orgullosa que la música tradicional de què beuen és un programari lliure, dúctil i obert als canvis, i alhora una inspiració com qualsevol altra, ni més ni menys marcada que qualsevol altra. Tarta Relena pensen els discos i els directes per connectar amb una forma de gaudir de la música pròpia d’altres escenes, tan diferents com sigui possible, “perquè el que importa és el que sona, i no tant quin estil entra en aquella sala o en aquell festival”. Melòmanes heterogènies, culs de mal seient que no volen ni poden renunciar a l’eclecticisme, que el viuen amb tranquil·litat i el reivindiquen.
Saltem, de singularitat en singularitat, a un altre tema: la insularitat lingüística occitana i catalana. Per a Cocanha, és, un cop més, una decisió de tall netament polític: no pot ser de cap altra manera, diuen, en un entorn on qualsevol gest quotidià mena irremeiablement a l’ús del francès, i on les polítiques de promoció de la diversitat lingüística són pur maquillatge, una operació estètica que manté les llengües “regionals” en vida, però que és descaradament insuficient per revertir la situació de substitució en què es troben.
L’occità no és la llengua materna de gaire gent: la fan servir pel compromís polític familiar i de l’entorn
Fan aquesta aposta, expliquen, “conscients de la riquesa, dels tresors, de la complexitat i alhora de l’obertura al món” que comporta l’ús de la seva llengua, que les dota de la capacitat i del poder de moure’s més enllà dels hexagonalíssims paràmetres de l’Estat francès. “Ho veiem com un regal i alhora com una elecció forta que cal mantenir diàriament“, asseguren. A diferència del català, l’occità no és la llengua materna de gaire gent: els seus avis l’empraven a casa, i si elles ara la tornen a fer servir, després del tall en la transmissió intergeneracional que van patir els seus pares, és pel compromís polític familiar i de l’entorn. Les Calandretes (escoles en occità) tenen cert èxit a les ciutats; però, expliquen, moltes famílies hi inscriuen els fills, mogudes més pel projecte educatiu innovador i alternatiu que no pas per la consciència de la colonització lingüística que ha viscut Occitània. L’experimentació quotidiana de la connotació pesa, i elles l’entomen i intenten combinar-la amb la normalitat de qualsevol altre grup musical.
Tarta Relena canten en català, per dir-ho amb Montserrat Roig, “perquè em dona la gana”. D’altra banda, la formació en l’àmbit de la coral les ha acostumades a les partitures en molts idiomes i els ha avesat la gola a tradicions líriques diverses, i això les ha dut a cantar en diferents llengües, com una manera de “donar una capa més de significat” a la seva obra. “És evident que, quan cantem en català, no cantem igual que quan ho fem en castellà, en llatí, en grec… La pronúncia i l’estructura sil·làbica de cada llengua et porta a pensar el ritme i els accents d’una manera diferent”, expliquen.
Els cossos de les dones encara no estan tranquils dalt de l’escenari. Quan una dona actua, té més feina que un home
I acabem amb la tercera singularitat: dos grups compostos per dues dones. Els agradaria que això no fos un tema: “Volem dir que fem música, i punt”. Alhora, són conscients de les mancances que fan que això encara no sigui possible. En els circuits en què Tarta Relena s’ha mogut els darrers cinc anys, assolir la paritat encara costa, i el paper reservat a les dones és el de cantant o teclista, sense gaire més varietat. Per a Cocanha, el projecte havia de néixer i créixer entre dones, perquè cap veu no exercís d’autoritat masculina sobre les altres. Totes quatre coincideixen que els cossos de les dones encara no estan tranquils dalt de l’escenari. Quan una dona actua i és en el punt de mira, té més feina que un home: s’hiperresponsabilitza per demostrar que pot controlar-ho tot, com una bona professional, i això és una nosa ben real. Tarta Relena, a més, denuncien la infantilització de què de vegades han estat objecte: en algunes entrevistes, el focus es posa més en la història de la formació –dues amigues íntimes, cul i merda des de la infantesa– que no pas en la música i la proposta que fan. “Això, en un grup de nois, no passaria”, conclouen.
Entre la voluntat de normalitat i l’exhibició orgullosa de la singularitat, doncs. Entre la triple connotació de l’estil musical, la tria lingüística i el gènere de les components, i la voluntat de superar l’anomalia per partir del punt zero i dir, com qualsevol altre grup, “fem música”. Molt bona, per cert. Escolteu-les aquí i aquí, que el que canten (i com ho canten!) aquestes quatre dones, de veus poderoses i columnars, va a missa.
