28/06/2024 | 06:00

“Jo, el ventilador, el tinc per fer bonic”. Aquesta frase l’ha repetit l’Olga diversos estius seguits. L’Olga té una resiliència increïble, quan va arribar a l’Aliança contra la Pobresa Energètica portava gairebé un any vivint sense llum. No és estrany, doncs, que no faci servir el ventilador ni a les nits més tòrrides de l’estiu.
En la lluita contra la pobresa energètica, hem estat molts anys insistint que l’accés a l’aigua o a l’energia no pot ser un privilegi. El discurs ha anat penetrant, però en l’imaginari col·lectiu encara, quan es parla de pobresa energètica, pensem en hivern i en fred. Sembla que per fi hem assumit que no és normal passar fred a casa. Però, què passa amb la calor? Cada cop, degut a l’emergència climàtica, els estius són més càlids i les onades de calor són més freqüents. Tot i així, no s’acostuma a associar la pobresa energètica a l’estiu. Malgrat l’escassetat de dades, alguns indicadors haurien de posar-nos en alerta. La punta de l’iceberg són les morts associades a onades de calor. En dies amb temperatures altes, el nombre de defuncions augmenta. Segons la Fundació per la investigació del Clima, més d’11.000 morts es van poder atribuir a la calor durant el 2023 a l’Estat espanyol. Hem de tenir en compte, però, per entendre aquesta xifra, que aquestes morts no són causades directament per un cop de calor (d’aquestes, afortunadament n’hi ha poques), sinó que són degudes al fet que la calor pot empitjorar els símptomes i desencadenar episodis fatals en persones que pateixen determinades patologies.
Les morts són la part més visible del problema, però el que ens hauríem de preguntar és què ha passat prèviament. La dificultat principal és que hi ha una falta de dades important. Un dels indicadors que més es fan servir per mesurar la pobresa energètica és la capacitat de mantenir la llar a una temperatura adequada, però a les principals enquestes (com les d’Eurostat o l’Enquesta de condicions de vida) només es pregunta si això passa durant els mesos freds. El cas de l’Agència de Salut Pública de Barcelona és una excepció, ja que sí que diferencia a les seves preguntes entre l’hivern i l’estiu i les dades són interessants. El 2021, el 13,9% de les dones residents a la capital catalana (en el cas dels homes, és un 11,3%) no podien mantenir la llar a una temperatura adequada a l’estiu, mentre que a l’hivern eren un 10,9% (un 8,8%, pel que fa als homes). Per tant, hi ha més gent a la ciutat de Barcelona que no pot mantenir casa seva a una temperatura adequada a l’estiu que no pas a l’hivern.
En ciutats com Barcelona, aquests indicadors tenen molt a veure amb fenòmens com les illes de calor. A la nit, la temperatura a les zones no urbanes baixa. En canvi, als centres de les ciutats, els edificis i l’asfalt desprenen la calor acumulada durant el dia i no permeten que refresqui. Per tant, en aquells barris en els quals hi ha molta densitat de població, on es concentra molta activitat humana, els carrers són més estrets i hi ha menys zones verdes, és on més s’acumula la temperatura. A Barcelona ho podem veure clarament als barris del centre de la ciutat, on precisament l’índex de vulnerabilitat és alt i la pobresa energètica també.
Un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona alerta que augmenta el nombre de llars amb pobresa energètica a l’estiu
Una altra qüestió a tenir en compte és l’eficiència energètica del parc d’habitatges. A Catalunya, el 60% del nostre parc d’habitatges és anterior al 1980 i, per tant, anterior a l’inici del marc normatiu obligatori de l’aïllament tèrmic. Com a conseqüència, més del 81% dels habitatges a Catalunya tenen una certificació energètica de qualificació E-G (en una escala A-G, en què A representa el “més eficient”, i G, el “menys eficient”).
L’Agència de Salut Pública de Barcelona ja alertava, en l’informe Canvi climàtic i salut de la ciutat, que l’augment de la temperatura i de la freqüència i la intensitat de les onades de calor, juntament amb la pujada de preus de l’energia i la baixa eficiència energètica del parc d’habitatges de la ciutat, podria incrementar molt el nombre de llars que no poden satisfer les seves necessitats energètiques a l’estiu.
L’Olga ha viscut molt de prop l’angoixa de no poder pagar les seves factures. Fa nou anys li van tallar la llum i no vol tornar a passar per la mateixa situació. Per això, durant molts estius no volia ni sentir a parlar de fer servir el ventilador.
Els efectes d’aquesta situació en la salut física són evidents. I hem de tenir en compte que la calor, a més a més, no afecta tothom igual. Les persones grans són les més vulnerables, sobretot les que pateixen malalties cròniques. Els nadons i les dones embarassades són també dos col·lectius de risc durant episodis de calor. Sovint s’obliden, però, els efectes sobre la salut mental. Els esdeveniments climàtics extrems o l’augment de la temperatura poden produir estrès posttraumàtic, estrès agut, depressió, ansietat i altres problemes de salut mental, i sovint es pot donar més d’un problema alhora.
Quan pregunto a l’Olga com ha passat aquests estius sense posar el ventilador, em comenta que la calor era insuportable i que fins i tot algun dia s’havia marejat. Les hores de més calor les intentava passar al centre comercial més proper de casa o a la biblioteca.
Des d’una mirada de justícia social, cal pensar si té sentit que només accedeixin a l’aire condicionat aquells que s’ho poden permetre
Sembla obvi pensar que tothom ha de tenir dret a posar el ventilador a casa seva; però, quan es parla de l’aire condicionat, pensem el mateix? És evident que l’aire condicionat millora el confort a la llar; però, a la vegada, també contribueix a l’escalfament global, genera emissions i contribueix al fet que es produeixin les illes de calor. D’altra banda, també és cert que, quan la temperatura a l’ambient és superior a 30 ºC, el ventilador no té capacitat de reduir la sensació tèrmica i només produeix el moviment de l’aire calent. L’Estat espanyol és un dels països europeus que tenen més aire condicionat instal·lat, però on més gent no pot mantenir una temperatura adequada a l’hivern/estiu. Per tant, a l’estat del parc d’habitatges a Catalunya, hi hem de sumar la reflexió que no es tracta només de disposar de la infraestructura, sinó de fer-la servir. Molta gent com l’Olga té por de refrigerar-se amb ventilador o aire condicionat i després no poder fer front al pagament de les factures.
Des d’una mirada de justícia social, cal plantejar-se si té sentit que només tinguin accés a l’aire condicionat aquells que s’ho puguin permetre i que, probablement, viuen en cases més eficients, o bé perquè ja ho són de partida o bé perquè poden permetre’s les obres de rehabilitació pertinents per adequar-les a les necessitats climàtiques. Des d’una perspectiva de drets, cal centrar-se més en quina és la temperatura adequada que tothom hauria de poder mantenir a casa seva i no només fixar-se en la tecnologia. És evident que s’ha de reduir el consum energètic a escala global si volem protegir la sostenibilitat del planeta, però realment cal començar amb qui està consumint per sota d’allò que podem considerar digne? En tot cas, és imprescindible assegurar que aquesta reducció dràstica de consum energètic es fa sota criteris de justícia social.
Està bé que hi hagi refugis climàtics a la ciutat, però poca gent sap què són i on són
Les polítiques públiques que fins ara han tingut en compte aquesta pobresa energètica a l’estiu s’han centrat en solucions des de l’urbanisme, però no dins la llar. Cada cop es parla més dels refugis climàtics, espais públics que es mantenen oberts durant l’estiu com ara biblioteques, centres cívics, escoles, piscines, etc. Són espais climatitzats on la població pot accedir per estar-hi ben refrigerada. El problema principal dels refugis climàtics és que no s’han comunicat bé i poques persones coneixen el concepte i saben que existeixen.
L’escenari d’emergència climàtica ens indica que la pobresa energètica a l’estiu anirà cada cop a més. És un fet, la calor s’avança cap a la primavera i s’allarga cap a la tardor. Les persones amb menys recursos tindran més dificultats per modificar casa seva, aïllar-la, accedir a tecnologia que millori la temperatura; és a dir, tindran menys capacitat per adaptar-s’hi. Cal fer moltes passes, doncs, per abordar aquesta qüestió. Cal que s’entengui que la pobresa energètica es viu durant tot l’any i que calen mesures garantistes que assegurin l’accés a l’energia als més vulnerables.
Tot i així, sembla que alguna cosa està canviant. L’Olga, que ja fa anys que té llum, sempre que la seva salut li ho permet, no es perd un assessorament col·lectiu ni cap acció de l’Aliança contra la Pobresa Energètica. L’altre dia em va dir que, quan tornés la calor, baixaria el ventilador de l’armari i el faria servir.