Xifres que demostren l’absurditat del patriarcat

Les dones són les que estudien més, però tenen feines menys remunerades. Mentre elles es resten hores del seu treball remunerat per cuidar els fills, els homes augmenten hores de feina durant la criança. L’escola dels infants acaba a dos quarts de cinc de la tarda… però, en la majoria dels llocs de treball, l’hora de sortida sobrepassa les sis. Les seccions de roba per a nens i nenes estan diferenciades no solament per colors, sinó que els vestits d’elles són ja entretallats en una edat molt petita. Aquestes són algunes de les xifres estranyes, absurdes i contradictòries que demostren que vivim en una societat masclista. La resistència al canvi i la seva combinació amb altres factors de desigualtat fan que, avui en dia, acceptem amb tota normalitat una realitat desigual cap a les dones que no té res de lògica.

La igualtat de gènere encara és un miratge, com denunciàvem fa cinc anys a CRÍTIC. Hi ha canvis socials que podrien tenir molta potencialitat per lluitar contra les discriminacions masclistes però no s’estan aprofitant prou, com explicàvem fa un parell d’anys. A les portes d’un nou 8 de març i d’una nova vaga feminista, destaquem, amb gràfics i estadístiques oficials, set dades molt diferents però que demostren l’absurditat del patriarcat:

1. Elles són majoria en els estudis superiors, però tenen menys i pitjors llocs de treball

En les generacions majors de 55 anys, les dones han estudiat menys que els homes. Però aquesta realitat s’inverteix entre les dones d’edats inferiors. Actualment, dels graus universitaris en surten un major nombre de dones que d’homes, i això també passa entre l’alumnat d’estudis de postgrau. Aquest “sorpasso educatiu” en les franges que es troben en edat de treballar s’hauria de traduir en una major i millor presència de les dones en el mercat de treball, si el que es pretengués fos “optimitzar l’eficiència productiva”. N’estaven convençudes algunes de les feministes dels seixanta, i aquesta va ser la promesa liberal del moment: quan les dones entressin en l’educació, les desigualtats en el mercat de treball tendirien a desaparèixer.

Però, malgrat que s’ha produït una feminització del mercat de treball en les darreres dècades, aquesta ha anat acompanyada d’un bon nombre de noves formes de desigualtat, en especial l'”especialització” de gènere en les feines, que provoca que les dones s’acumulin en llocs pitjor considerats (i remunerats). O és a l’inrevés i les feines perden prestigi quan són ocupades massivament per dones? En tot cas, els homes, menys preparats, tenen més posicions de direcció a les empreses i a l’Administració. Les dones que busquen feina, tot i estar més preparades, pateixen major atur.

2. Als tres anys, les nenes porten “roba sexi” i, en alguns casos, des que tenen mesos

Hi ha seccions diferents de roba masculina i femenina des de nadons. No solament perquè hi ha indumentària rosa i blava (o bé rosa i lila, per a elles, i tota la resta dels colors per a ells), sinó perquè la roba de nena és estreta i entallada, cosa absurda en vista de l’anatomia i de les necessitats d’aquestes edats. Cintura marcada i pantalons de tirada baixa per a elles, cama ampla i cintura alta de filosofia còmoda per a ells. En teoria, la infància és el terreny més protegit de les nostres societats benestants, i la sexualitat (i sexualització) dels cossos és un terreny tabú.

A la pràctica, els nens i les nenes són objecte d’abusos sexuals en proporcions que ens costa d’imaginar: es calcula que entre un 10% i un 20% dels menors n’han patit. Mentre silenciem aquests casos, acceptem amb una naturalitat xocant per a qualsevol que ho miri amb perspectiva que la nostra nounada o nena d’educació infantil porti pantalonets que li marquen les cuixes i insinuen el cul i una samarreta que anuncia que un dia tindrà pits. Seria delirant i incomprensible des del punt de vista de la societat que aparentem ser; però, clarament, el que aparentem no és el que som.

3) Les dones disminueixen la seva dedicació a la feina quan arriba la maternitat… però els homes l’augmenten!

L’arribada d’infants implica una forta dedicació (a més d’una gran inversió de recursos). En plena era de la igualtat d’oportunitats, que les dones prioritzin la cura dels seus fills i filles per sobre la dedicació laboral ha estat argumentat com una opció individual de les dones d’acord amb diferents motius. En alguns casos, per la falta de flexibilitat a les empreses, en d’altres pel propi plaer de l’experiència de la maternitat i la cura. Però el que és menys sabut és que aquest plaer de la parentalitat és esquivat per la major part dels pares, per als quals no anava adreçat el discurs social sobre la conciliació (ells han vist que tenia trampa i no garantia els seus drets). Potser sí que els homes fan canvis amb l’arribada de la paternitat, però molts en la direcció oposada: dediquen encara més hores al treball remunerat.

La darrera Enquesta a la Joventut de Catalunya mostra com el percentatge d’homes menors de 35 anys amb fills que dediquen 40 hores o més a la feina és superior a la dels homes d’aquest grup d’edat sense fills/es. La dedicació laboral augmenta amb el primer i amb el segon fill, i només disminueix amb el tercer. En el grup d’edat entre 20 i 40, l’Enquesta Europea de la Força de Treball apunta en la mateixa direcció quan assenyala que la parcialitat augmenta en 5 punts per a les mares (respecte a les que no ho són), mentre que disminueix 5 punts per als pares (respecte als que no ho són).

4) Als tribunals de La Rioja es concedeix un 90,6% d’ordres provisionals de protecció en denúncies per violència masclista; als de Catalunya, un 51%

L’any 2018 a l’Estat Espanyol es van concedir un 69,4% de les ordres integrals de protecció demanades, i aquest percentatge va augmentar un 4% respecte al 2017. Aquestes ordres de protecció ofereixen la seguretat necessària per tirar endavant una denúncia en cas de risc, i ho fan de manera integral (no solament en el terreny del dret penal, sinó civil i amb recursos socials, evitant que l’Administració actuï en direccions oposades en aquestes situacions). A les mesures integrals de protecció en situacions de violència de gènere s’hi pot accedir abans de la sentència en funció de l’existència d’indicis i d’una valoració de risc. Per tant, no són definitives, però serveixen per garantir que les dones i els seus infants no empitjoren la seva situació en un moment en què la confrontació oberta dels fets pot agreujar la violència.

Sovint s’ha produït un debat públic sobre la incapacitat de les dones que es troben en aquesta situació per ser conscients del risc que pateixen. Però molt menys sovint s’ha plantejat la incapacitat dels operadors jurídics i policials d’avaluar aquest mateix risc. Les entitats feministes han denunciat fins a l’esgotament que la manca de perspectiva de gènere implica una “normalització” o “naturalització” de les amenaces i de la violència psicològica (“no n’hi ha per a tant; són coses que passen”), o que es pugui pensar que les dones menteixen perquè tenen interessos ocults (malgrat l’evidència del daltabaix vital, social i familiar que suposa fer aquest pas i el fet que sovint no acaba a bon port). Aquestes són creences esteses a la societat, i que també afecten les persones encarregades d’avaluar el risc, establir i aplicar les mesures de protecció, i això pot tenir efectes gravíssims per a les dones i els nens i les nenes en situació de violència masclista que es troben en el procés judicial.

Com que els prejudicis depenen de “qui hi hagi a l’altra banda” i la perspectiva de gènere depèn d’una formació obligatòria que, a la pràctica, no està garantida igualment en tots els estudis, ni ha estat adquirida per tots/es les professionals, la seguretat que garanteix la llei pot ser, a la pràctica, molt diferent en funció del jutjat al qual siguin assignades. I Catalunya ocupa el pitjor lloc en el rànquing de protecció de les comunitats autònomes, però existeix una gran diversitat entre partits judicials, de tal manera que el factor territorial resulta decisiu. Que això succeeixi quan els poders públics fa dècades que reclamen a les dones en situació de violència de gènere que facin el pas de denunciar és pitjor que absurd: és terrorífic.

5) L’escola acaba a les 4.30; l’horari laboral de tarda acaba, en la major part dels casos, a partir de les 6

La descoordinació entre els horaris escolars i els horaris laborals forma part de la rutina de les famílies a Catalunya avui. Les jornades eternes a l’escola, tan presents en el franquisme, han quedat enrere i cada cop es coneix i es reivindica el valor educatiu del joc lliure per als nens i les nenes. Però sembla que, mentre la mà educativa de la societat mira cap a una banda, la mà productiva, laboral i empresarial mira cap a una altra. Enmig d’aquest desencaix, les famílies proven de quadrar el cercle en una lògica individual, fet que acaba agreujant les desigualtats socials.

Unes famílies realitzen una despesa en serveis privats: cangurs —treball informal, això és, sense drets— o extraescolars — treball massa sovint precari. D’altres busquen cura ‘gratuïta’, la que realitzen principalment les mares, que sacrifiquen els seus drets socials i potser també la seva carrera professional amb jornades parcials (tres dones per cada home) o retirant-se del mercat; o bé a través de les àvies o els avis. L’Enquesta a la Joventut de Catalunya mostra que aproximadament la meitat de les persones menors de 35 amb infants utilitzen aquest recurs de cura ‘gratuït’ un cop la setmana o més. Aquelles generacions que ja van cuidar i/o van treballar en el mercat, que se suposa que tenen dret a descansar amb nivells garantits de benestar, sovint estan treballant gratuïtament.

6) Les dones amb diversitat funcional tenen més possibilitats que les que no en tenen de patir violència masclista

Vivim en una societat capacitista, que afronta la diversitat funcional des de la compassió i el paternalisme. En aquesta idea, les ‘dones no-estàndard’ són vistes com a persones sense atractiu ni desig sexual propi. Sembla que la societat consideri que cal ser una jove atractiva (i sense discapacitats) perquè un violador s’interessi per tu. La mirada capacitista, la consideració de la violència sexual com una expressió de sexualitat i no del poder, i de la violència masclista en la parella com una expressió d’amor, són una combinació que fa invisibles els fets: les dones amb diversitat funcional pateixen més sovint violència masclista que les dones que no en tenen. Aquesta major incidència es produeix sobretot pel que fa a la violència sexual en la infància, fet que posa també l’adultisme en joc. Som nosaltres les que hem d’assumir que la situació és absurda només si traiem jerarquies socials en l’equació de la violència masclista.

7) Les cambreres de pis haurien de netejar 22 habitacions diàries per cobrar el nou salari mínim interprofessional

Això implica, també, que, per netejar una habitació, incloent-hi canviar els llençols i fer el llit, netejar el lavabo, la dutxa, el vàter, el terra i la resta de les superfícies, tenen 22 minuts. Això, sense comptar-hi el temps de descans i de dinar, la preparació dels carrets, ni el desplaçament entre habitació i habitació i la neteja d’espais comuns. Actualment, en alguns casos es dediquen fins a 15 minuts per habitació i 27 habitacions diàries (segons aquest estudi). És absurd en un Estat de dret i en una societat del benestar. Però les escletxes de la regulació del mercat laboral cada cop són majors, i en alguns casos la sortida dels convenis de l’hostaleria i l’entrada en els de les empreses multiservei ha fet possible legalment allò que és humanament absurd.

Les implicacions en la salut i en el benestar d’aquestes treballadores són diverses: es tracta d’una professió amb riscos ergonòmics —per exposició a químics— i també psicosocials. De fet, l’estudi esmentat recull que dues terceres parts d’aquest personal pateixen molèsties a la zona dorsal o lumbar, i més de la meitat pateixen dolors al coll o als braços, entre d’altres. A més, un 18% presenten problemes derivats dels riscos psicosocials (estrès, solitud, entre d’altres). Aquests percentatges són més alts en els casos en què les netejadores porten més anys dedicant-s’hi. La gota que fa vessar el got d’aquesta explotació és que les patologies que pateixen per aquesta activitat, i que en alguns casos ja han estat reconegudes com a malalties professionals, sovint no són admeses per les mútues professionals.

Però, en aquesta cadena d’improbables, la darrera baula ens recorda que l’inesperat també pot ser transformador: que en aquestes condicions de treball les ‘kellys’ s‘hagin organitzat fins a prendre una gran visibilitat pública i aconseguint entrar a l’agenda política ha estat, sens dubte, una de les bones notícies dels darrers anys.