Un món comú. Deu anys després

Pensar cansa. Però no poder pensar deprimeix. No poder pensar és el que s’esdevé quan els possibles es tanquen, els contextos es fragmenten i l’esfera pública es polaritza i es privatitza. No poder pensar és el que ens passa quan l’emoció dominant és la por i quan la incertesa és l’única certesa que ens queda. No poder pensar és l’esfondrament del cos i de la ment quan qualsevol futur sembla haver quedat enrere.

Fa deu anys que vaig publicar aquest llibre i ara el publiquem novament, en una nova edició en castellà i per primer cop en català. La situació de depressió pandèmica en què sortirà em fa dubtar de la seva necessitat. És fàcil dir que la filosofia no serveix de res, quan aquest no-res de sentit es viu amb alegria. El joc dels problemes i dels conceptes aleshores es converteix en la festa d’un excés, en què el desig i la intel·ligència es multipliquen i fertilitzen el llenguatge i porten els seus codis al paroxisme. Però quan el no-res es tenyeix d’amenaces, quan el buit només és buit, quan l’absurditat es converteix en normalitat, aleshores es fa més difícil afirmar amb alegria que la filosofia no serveix de res i que per això importa. Si viure és un compte enrere, qualsevol cosa que no sigui una resposta a la urgència sembla una pèrdua de temps.

Pensar o predicar

Gran part del pensament contemporani sembla moure’s entre dues opcions: constatar l’apocalipsi o posar-hi pedaços i pal·liatius. Avisar dels desastres o moure-s’hi a dins. Es percep alguna cosa així com una excitació de relatar les catàstrofes per venir, de publicar-les abans que altres, d’exercir d’intel·lectuals de la fi del món. El pensament crític deixa de ser crític quan la seva funció és de fer de comentarista d’un partit en què no s’hi juga. Relata amb emoció com es mou la pilota, com es perden opcions una jugada rere l’altra. L’apocalipsi sempre ha estat una forma d’espectacle, una promesa perversa que alguna cosa important s’esdevindrà. Que la vida continuï, malgrat tot, és gairebé un motiu de decepció. Malalts de normalitat, ens preguntem: no pot passar alguna cosa d’una vegada per totes?

En aquests deu anys el món sembla haver-se fet dramàticament comú. No es tracta solament de la pandèmia de la covid-19. L’evolució d’internet i de les tecnologies cap a la concentració de monopolis privats ens fan estar a tots a les mateixes xarxes socials i en les mateixes plataformes de consum. L’acceleració del canvi climàtic i de l’escassedat de recursos naturals i energètics ens situa en abismes d’afectació global. L’augment en nombre i mortalitat dels moviments migratoris, la desproporció dels índexs de desigualtat en cada societat i a escala global… Tots aquests aspectes, per anomenar els més evidents, ens encadenen a una realitat única en què la interdependència de tots els fenòmens s’ha fet més estreta i s’ha convertit en una amenaça per a la majoria.

Com en el cinema més recent, sembla que qualsevol teoria només pot donar-nos raons i imatges, de vegades solament pobres metàfores, per a la nostra salvació o la nostra condemna. La crisi de la imaginació és una crisi de la crítica, quan els únics límits que podem pensar són els del nostre propi final. Un sentir neoreligiós impregna gran part del discurs més actual, encara que no ho sembli. El demà de l’extinció o el demà d’una resurrecció “més que humana” semblen els únics futurs amb què podem tractar avui. El pensament aleshores deixa de pensar i es dedica a predicar.

Un concepte latent

El concepte de món comú té una llarga història, que arrenca a principis del segle XX amb la fenomenologia, quan aquest corrent filosòfic s’atreveix a preguntar quines són les fonts de la nostra experiència i comprensió del món, prèviament al coneixement que tenim dels seus objectes. És a dir, què hi ha abans de la ciència i de la tècnica o, altrament dit, què sosté la nostra relació de saber i de domini sobre el món com a col·lecció d’objectes (humans inclosos) i què s’hi oculta.

Aquest desplaçament de la pregunta i, per tant, de la mirada, canvia també la posició del subjecte, que ja no se situa de forma immune i frontal davant del món, sinó que es descobreix en l’entre, és a dir, en l’entramat de relacions que el componen i l’inscriuen en un món natural i social. Com recollirà el filòsof Merleau-Ponty en una de les expressions que guien aquest llibre, la pregunta per un món comú ens condueix a “despertar en els vincles”. Per a Merleau-Ponty, principal inspirador d’aquest llibre, aquest entre és el nostre cos, entès no com una unitat anatòmica, sinó com un nus de significacions vives. Per a una filòsofa coetània seva com Hannah Arendt, aquest entre serà el lloc del subjecte polític i el món comú l’obertura d’una distància que fa possible l’acció i el discurs. Són dues opcions diferents, una cap a la paraula i l’altra cap al cos, d’una mateixa posició involucrada en la pluralitat irreductible a la unitat dels afers comuns.

Aquest subjecte involucrat en un món comú és el que ha pres rellevància, sota nous sentits, en la teoria crítica contemporània, perquè descentra el punt de vista sense desvincular-se dels problemes comuns. Les subjectivitats que històricament han ocupat els marges tenen veu en la pluralitat irreductible d’un món comú, perquè des de cadascuna d’elles el sentit del món apareix d’una manera distinta, en conflicte i en disputa. Per això podem seguir la pista del concepte de món comú en les filosofies feministes, en les teories postcolonials (especialment en el marc de la filosofia africana actual), en la reflexió i les lluites contra la precarització de la vida (feina, habitatge, producció, consum…) o en les teories científiques i filosòfiques que estan teixint una nova manera d’entendre la relació entre l’humà i el no humà, la natura i la cultura en l’era coneguda com l’Antropocè.

Sota la globalització i l’Antropocè, el món no s’ha fet més comú sinó, com dèiem, dramàticament unificat. Contra aquesta tendència i els seus miratges aterradors, contra les seves metàfores i els seus predicadors, preguntar per un món comú és una invitació a pensar i a imaginar allò que ens vincula sense reduir-ho a la unitat, ni de l’essència, ni del sistema, ni de la identitat.

Problemes comuns

La filosofia no és un programa de salvació. Treballa amb problemes comuns. Elabora els seus mapes i prepara, així, el terreny de les seves solucions possibles. No és cert que no tingui respostes: les assaja sense tancar-les. Rellegir Un món comú deu anys després de la seva primera publicació és trobar un mapa de problemes que encara són els nostres. En alguns casos s’han complicat, en altres s’han enriquit amb experiències, amb teories i amb lluites que han vingut després.

Elaborar el mapa dels problemes comuns és l’estratègia crítica més eficaç contra el dogma apocalíptic i els seus promotors a dreta i esquerra. També és l’estratègia més eficaç per no caure en l’altra temptació, la de la nostàlgia i la idealització dels temps passats. Encara que es publiqués el 2012, aquest llibre no és una sublimació de les lluites que van sacsejar les places de molts llocs del món el 2011. Forma part de la ressonància que a molts ens hi va conduir, però també dels problemes que ni aleshores ni avui no hem sabut resoldre. Des del que no ha estat resolt que demana tornar a ser pensat, els problemes comuns que es desenvolupen en aquest llibre són part de la nostra geografia actual, una geografia filosòfica i política que podem situar en la cruïlla, com a mínim, de cinc nocions: interdependència, nosaltres, compromís, anonimat, inacabament. Es mantenen els problemes però s’han desplaçat els sentits i les tonalitats d’aquests conceptes. Per això és interessant reprendre-les com a punt de partida d’una nova lectura.

Nosaltres. El segle XX va acabar amb la culminació de l’individu com a protagonista de la vida política i social, amb totes les seves expressions culturals, comercials i psicològiques. El jo semblava regnar en el mateix moment que començava a esquerdar-se. La sociologia, la política, la filosofia, l’art, etcètera, giraven entorn del culte a l’individu o de la seva crítica. El paradigma individualista semblava confondre’s amb l’existència humana mateixa, com si no poguessin arribar-se a diferenciar. Davant d’això, reivindicar el nosaltres era una apel·lació a retrobar la comunitat, allò col·lectiu, i a obrir els sentits possibles de la vida en plural.

Quan ja portem dues dècades de segle xxi a l’esquena i unes quantes crisis viscudes i per viure, l’individu i les seves pretensions comencen a ser una figura borrosa. La crisi terrorista el 2001, la crisi financera el 2008, la crisi sanitària el 2020 i la crisi ambiental com a present continu i futur irreversible ens han anat situant en un escenari en què els privilegis es defensen des del grup. El problema és que qui ha entès millor aquesta nova situació són els més rics, que es protegeixen i s’enriqueixen entre si, o les polítiques anomenades populistes, és a dir, construïdes sobre la idea d’un grup (poble, raça, cultura, etcètera) que ha de defensar-se i ser defensat davant de l’amenaça d’«altres». També els moviments socials s’han tancat, sovint, en aquestes lògiques autoreferents, cada vegada més enfrontades i excloents. Són lògiques que s’han vist reforçades, a més, per la duresa de la repressió que, a escala mundial, està exercint un sistema de vigilància i de dominació cada vegada més proper al tecnofeixisme.

Els nosaltres protagonitzen avui l’escena social i política, però són nosaltres en lluita per la seva existència i per la preservació del que consideren els seus privilegis o les seves aspiracions. Mentre el jo s’enfonsa en el malestar psíquic, la solitud i el consum, el nosaltres es rearma a partir d’identitats recognoscibles, de noves ritualitats polítiques i de líders forts. Com podem aprendre a dir nosaltres contra la identitat de grup que defineix i tanca el seu sentit? Com podem aprendre a dir nosaltres més enllà del reconeixement i de la defensa «dels nostres»? Aquestes preguntes eren el punt de partida d’Un món comú i continuen sent, avui, amb més urgència encara, les claus per obrir els panys del nostre present. La col·laboració, la cooperació, el suport mutu, les resistències, l’hospitalitat, l’aprenentatge… són pràctiques socials i polítiques que no poden partir del grup tancat, sinó que obren i inventen els sentits possibles de la vida en comú.

Interdependència. La interdependència ha passat de ser una reivindicació a ser viscuda com una amenaça. Des de les ciències físiques i socials, des de la filosofia i des de moviments socials com l’ecologisme o el feminisme, es treballa des de fa dècades per recompondre una visió del món que prioritzi els vincles d’interacció i dependència per davant dels valors d’autonomia i autosuficiència que havia exalçat l’individualisme. Els darrers temps, tanmateix, la interdependència s’ha convertit en una imposició perillosa. Això s’ha esdevingut, sobretot, sota dues experiències interrelacionades: la globalització del capitalisme i de les seves cadenes d’extracció, producció i consum en temps real, i la pandèmia de la covid-19, que ha situat en el dia a dia d’un món contagiós en la intimitat dels nostres cossos i cases. Sota aquestes dues experiències de la globalització, percebem el món com a més estret i més petit, i la interacció amb els altres, humans i no humans, com a carregada de perills.

Algunes veus mediàtiques repetien, al començament de la pandèmia, que havíem descobert la dependència i la vulnerabilitat. No les havíem descobertes. Havien arribat a la porta dels qui, pels seus privilegis, havien viscut fins aleshores en la ficció de la seva autosuficiència i la seva immunitat. Per a la resta, les seves vides sempre han estat interdependents i vulnerables. La interdependència es pot experimentar com una condició per a l’emancipació col·lectiva. Però també pot ser viscuda com el seu contrari: l’amenaça constant que es deriva del fet de viure en mans d’altres, enganxats a l’aire que respiren, a les decisions que prenen i les formes de vida que mantenen. Aquesta amenaça està sent gestionada avui, de manera molt eficaç, per les forces polítiques de dretes, que invoquen la llibertat i l’autosuficiència, fins i tot la secessió (dels rics) i l’autogestió de cadascú com a formes de no dependre del llast i dels perills que suposa la vida en comú.

Compromís. Les dues primeres qüestions ens exigeixen passar d’anàlisis descriptives a un judici de valor, en què es posen en joc opcions i no solament situacions. Aleshores és quan s’obre la pregunta concreta pel compromís. Fa deu anys escrivíem que el compromís no és un exercici de la voluntat lliure, sinó que és l’efecte de deixar caure la immunitat i preguntar-nos què ens afecta. És a dir, què ens vincula a altres en el pensament i en l’acció. Però quan la immunitat s’ensorra i ens deixa en la nuesa de la precarietat, el que ens afecta no ens vincula: ens separa i ens enfronta. Aquest llibre comença amb la pregunta: què ens separa? Si en temps en què dominava l’individualisme el que ens separava era la ficció immunitària, el simulacre que en les societats desenvolupades no ens podia passar res, el que ens separa avui és la sensació que en qualsevol moment ens pot esdevenir qualsevol cosa.

Comprometre’s en temps d’amenaces i de crisis acumulades s’ha convertit, bàsicament, en donar-se suport i cuidar-se. El suport mutu i l’ètica de les cures s’han posat al centre d’una experiència del compromís que gira entorn de la vida danyada i vulnerable. La ferida s’ha posat al centre, però no és la ferida ontològica, la vida oberta que som, sinó la destrucció que provoca sobre nostre i sobre la resta del planeta l’acció humana. Frenar i reparar la destrucció sembla avui l’únic compromís possible. Però quan aquest és l’únic compromís possible, la vida col·lectiva comença a assemblar-se a una planta de malalts terminals. Les cures i el suport mutu no poden ser solament pràctiques de reparació. Si formen part de la vida, han de ser també expressió del desig. Ens estem oblidant de desitjar. Estem deixant d’imaginar.

Crítica. La crítica és un exercici de la imaginació perquè és un art dels límits. Consisteix a mostrar els límits del que sabem i del que som per interrogar-ne el sentit i desplaçar-ne l’absurditat, per entendre’n l’existència i per desmuntar-ne la violència. Les tradicions més analítiques del pensament han reduït el pensament crític a un treball de dissecció i de discriminació. Les tradicions més moralistes, a l’emissió d’un judici entorn del que és bo i del que és dolent. Sota aquestes dues aproximacions, la crítica deixa d’imaginar i de desitjar. Només constata i jutja.

Aquest llibre assaja múltiples maneres de posar en pràctica la imaginació crítica, com un enllaç actiu entre el cos i el pensament, l’educació i la cultura, l’art i la política. Són temptatives, per reprendre el terme del pedagog Fernand Deligny que ja fèiem nostre aleshores. El valor de la temptativa continua sent un lloc inestable on buscar la relació entre les situacions que ens toca viure i les opcions que s’hi obren. Parlar dels fets demana, avui, molta imaginació. És a dir, una aposta decidida per vincular el que sabem amb el que no sabem, per aprendre en els límits d’un món que només pot ser comú si s’obre a sentits i a experiències que no posseïm. Hem deixat d’imaginar i de desitjar perquè hem interioritzat que sabem el que passarà. I, sobretot, com acabarà. Però potser una de les funcions principals del pensament crític avui és recordar-nos que sabem molt menys del que creiem. Només així ens posarem en situació d’aprendre, qüestionar i deixar de predicar.

Inacabament. Vaig començar a estudiar filosofia quan les teories més vistoses del moment anunciaven la fi de gairebé tot. De la història, de la filosofia, de les ideologies, de les revolucions… Trenta anys després, anuncien la fi del món. Ja aleshores em vaig rebel·lar contra aquestes posicions i vaig escriure una tesi en què explorava les modalitats en què la filosofia havia pensat el possible contra l’impossible. I encara avui crec que continuo aquí, en l’intent de fer del pensament una eina del desig. La temptació de la fi té la seva altra cara en la venda de fum, en forma d’utopies, esperances i projectes de salvació, personal o col·lectiva. Les dues són formes de credulitat que estalvien, això sí, molta energia. Pensar cansa. Però no poder pensar deprimeix.

Pensar, avui, torna a ser una aposta contra la depressió. Una forma d’alegria que no s’enganya ni vol enganyar. Que s’atreveix a no saber per aprendre novament i que parteix de la convicció que un món comú no és el món que reconeixem com a nostre, sinó el món que no acaba amb nosaltres. Les millors lluites són les que no acabarem nosaltres. Les millors històries, les que altres continuaran. Allò inacabat és allò que no té final i per a la qual cosa ningú no té l’última paraula. Ni Déu ni amo. Ni tu ni ningú. Contra la temptació de la fi, pensar és fer pensar. Dir és fer dir i, per tant, no saber què diran els que arribin després de nosaltres, aquells que, quan prenguin la paraula, ja no podrem sentir.

El món no s’acaba amb nosaltres: ni amb nosaltres els vius d’avui, ni amb nosaltres, la humanitat i la seva història. Redescobrir el concepte de món comú és donar-nos la possibilitat de pensar més enllà de nosaltres. Occident ha pensat el més enllà de manera jeràrquica i vertical: cap al cel, cap al diví, cap a l’espiritual, cap a l’eternitat. Però hi ha un altre més enllà que és el del contínuum dels éssers humans i no humans, naturals i artificials, dels quals formem part responsable però no única. La pregunta per un món comú és una invitació a pensar aquest més enllà terrenal i enfangat, concret i inacabat, des de l’aliança i la copertinença amb éssers i realitats que no seran mai nostres.

*Avançament del pròleg del llibre Un món comú (Tigre de Paper, 2022), de Marina Garcés, traduït per primer cop al català per Oriol Valls i Fornells