10 pel·lícules que fan sexi el sentit crític

El compromís polític no són les verdures al plat de la nostra rutina. Això també serveix, és clar, per parlar del mal anomenat “cine social”, una etiqueta que arracona al calaix de la urgència o l’aixafaguitarrisme tota pel·lícula amb un cert sentit crític. Però, si t’arremangues, et posaràs moreni; així que en aquesta llista de 10 estrenes recents (la més antiga és de 2023) us recomano un reguitzell d’històries que atrapen, sense vendre el fum de l’imaginari hegemònic. Cine activisme com brioixeria de la bona.

‘En el Adamant’ (‘Sur l’Adamant’)

• Direcció: Nicolas Philibert.
• Nacionalitat: França-Japó.
• Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).

El director de Ser y tener ens convida a bord de l’Adamant, un vaixell ancorat permanentment a les ribes del Sena, que serveix de centre de dia per a pacients psiquiàtrics de tota mena: joves, grans, artistes i figurants. Un cop dins, hi trobarem ments brillants —boges o genials, què ens importa—, així com històries captivadores sobre com ens relacionem amb l’intrús que viu dins de cadascú. Ara, si entres a l’era, no esperi’s sortir-ne neti, instruïdi i lliure de culpa. Philibert juga sempre a presentar les coses i les persones com són, de tu a tu, perquè només creixem a estirades. La pel·lícula va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín de 2023.

‘The Human Hibernation’

• Direcció: Anna Cornudella.
• Nacionalitat: Espanya.
• Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).

El cine compromès també demana que el mirem diferent; que hi aboquem altres temps i expectatives. A The Human Hibernation, Anna Cornudella fa que destensem la nostra atenció hiperestressada amb una pel·lícula paisatge, de trama mínima i ritme de caragol. Cornudella exigeix que mirem com ho faria una vaca, o una falguera, aquest retaule en clau de ciència-ficció especulativa sobre què passaria si els humans un dia comencessin a hivernar. Entre els boscos ufanosos del futur, hi trobareu nous models de família, rituals estacionals bellament salvatges, cap paraula i, sobretot, la certesa tranquil·la que la vida —i la mort— avancen en cicles. Visca les utopies ambivalents!

‘Look Back’

• Direcció: Kiyotaka Oshiyama.
• Nacionalitat: Japó.
• Disponibilitat: visionament en línia (Prime Video).

Després de crear un dels retrats més aguts sobre l’esclavatge corporatiu del Japó actual (Chainsaw Man, monstres a part), i com qui s’atura i pensa, el mangaka Tatsuki Fujimoto va escriure una història curta ben punyent, en primeríssima primera persona, sobre els estralls de convertir la teva passió pel dibuix en una feina. A Look Back, acompanyem l’ascens imparable d’una autora jove mentre va obrint totes les portes professionals a cops de peu, només per descobrir que la meritocràcia en cap cas no la salvarà de la insatisfacció, o de la sort. Explicada en 50 minuts deliciosos, amb un final de plorera assegurada i una estètica que fuig de Ghibli com de la tinya.

‘Mi única familia’ (‘Hard Truths’)

• Direcció: Mike Leigh.
• Nacionalitat: Regne Unit – Espanya.
• Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).

En començar la sessió, la gent reia. Reia, suposo, perquè reconeixíem en l’estireganyosa verborrea de Pansy, una dona negra, grassa i suburbana (la imatge perfecta de l’altre), una d’aquelles senyores perpètuament enfadades amb el món i una mica ridícules, pensem, perquè ja només es poden explicar com les víctimes d’un gran complot del destí. Mike Leigh (Secrets i mentides) podria haver estirat el xiclet de la farsa, com tants altres cínics, però no ho fa. Amb una oïda excepcional per al diàleg que no diu res —i ho diu tot—, i amb una Marianne Jean-Baptiste que es conté més i més, mentre es replega en una depressió de cavall, Hard Truths exigeix que hi siguem; que hi siguem malgrat els crits o la nul·la èpica de tot plegat.

‘El sueño de la sultana’

• Direcció: Isabel Herguera.
• Nacionalitat: Espanya-Alemanya.
• Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).

El més senzill seria recomanar aquesta joia animada com a porta al relat que li dona nom, la faula utòpica escrita per l’activista musulmana Begum Rokeya Hossain el 1905, sobre un país governat per les dones. També podríem reivindicar la rellevància dels noms que la firmen, amb Isabel Herguera com a referent ignot de l’animació indie espanyola des de fa tres dècades i amb la participació en el guió de Paul B. Preciado. I hi haurà qui destaqui la curiosa producció d’una pel·lícula que té per figurants els dibuixos de dones índies reals, participants dels tallers a peu de carrer que Herguera ha dut a terme tots aquests anys. Es podria dir, per tant, que la seva pel·lícula és un somni col·laboratiu a través dels temps. Això no la farà menys entortolligada o imperfecta, però també ho són, d’excessius i onírics, els racons en calitja d’Ahmedabad.

‘La risa y la navaja’ (‘O Riso e a Faca’)

• Direcció: Pedro Pinho.
• Nacionalitat: Portugal-França-Brasil-Romania.
• Disponibilitat: en cartelleres (estrena: 22 d’abril).

Sergio no sap on s’ha ficat, literal. Quan arriba de la Península a aquesta gran metròpolis anònima de l’Àfrica Occidental, aquest enginyer a les ordres d’una ONG de caritat i interessos d’allò més cristians, és adoptat com la mascota expat d’un grup de joves dissidents locals ben vius, queer i perfectament alerta que ells sempre seran els negres en una equació neocolonial mal dissimulada. Per davant, Sergio té —tenim— una odissea de tres hores i mitja de trama despistada i cine nou de trinca en què el privilegi esdevé alhora un cep incòmode i una clau per resoldre-ho tot. Tot, o gairebé tot: encara no sabem què va passar amb l’enginyer italià, que Sergio substitueix després d’esfumar-se mesos enrere. Només pot ser obra del fantàstic Pedro Pinho, autor del musical obrer A Fábrica de Nada.

‘Prime Crime: A True Story’ (‘Dead Man’s Wire’)

• Direcció: Gus Van Sant.
• Nacionalitat: Estats Units.
• Disponibilitat: en cartelleres (estrena 17 d’abril).

Gus Van Sant explica la història real de Tony Kiritsis, que un matí laborable qualsevol de l’any 1977 va adonar-se que l’única manera que el seu banc l’escoltés passava per segrestar el fill d’un mogul directiu a punta d’escopeta, enganxant-lo amb un filferro (un “dead man’s wire”) al canó de l’arma. Així comença un compte enrere tens i de dimensions progressivament absurdes que, vet-ho aquí, es va sorprenent per l’amistat que es forja amb timidesa entre el segrestador i la víctima, ric i pobre, una parella de desgraciats que són fills del país de Donald Trump i Luigi Mangione.

‘La germanastra lletja’ (‘Den stygge stesøsteren’)

• Direcció: Emilie Blichfeldt.
• Nacionalitat: Noruega-Dinamarca-Romania-Polònia.
• Disponibilitat: visionament en línia (Movistar+), lloguer/venda d’arxius digitals (Filmin, Apple TV+, Rakuten TV, Prime Video).

De petita, la directora Emilie Blichfeldt tenia un àlbum de la Ventafocs on la germanastra es serrava els dits dels peus per cabre a la sabateta de vidre. Així que, per al seu debut, La germanastra lletja, no va voler quedar-se curta amb el beauty horror o, el que és el mateix, David Cronenberg amb operacions estètiques reals del segle XVIII. Inclouen: cosir-se pestanyes postisses, nassos trencats i una tènia que ni el millor Ozempic. Arcades de primera, per a qui necessiti un recordatori dels estralls reals de la normativitat estètica sobre els nostres cossos. Que són alhora una abraçada simpàtica i molt divertida als extrems als quals arribem per presumir… Que s’ha de patir. La pel·lícula va guanyar el Gran Premi del Festival de Sitges passat.

‘Geografías de la soledad’ (‘Geographies of Solitude’)

• Direcció: Jacquelyn Mills.
• Nacionalitat: Canadà.
• Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).

Premi dels Exhibidors al Festival de Berlín i Millor Pel·lícula de L’Alternativa, Geografías de la soledad és el retrat d’una investigadora autodidacta que viu sola, de fa 40 anys, a la diminuta illa de Sable. Els seus dies consisteixen a comptar minuciosament cada exemplar amb què s’encreua, ja sigui cavall, foca, au, insecte o plàstic varat —i d’aquests, cada cop n’hi ha més. Embruixada pels ritmes d’una quotidianitat excepcional i rodada en un deliciós 16 mm revelat en una barreja d’excrements, herbes i sal, la pel·lícula de Jacquelyn Mills converteix el personatge en part del paisatge, la política en poètica, i la pràctica en cura. I sobretot fa olor de mar.

‘La misteriosa mirada del flamenco’

• Direcció: Diego Céspedes.
• Nacionalitat: Estats Units.
• Disponibilitat: visionament en línia (Filmin, Prime Video).

Aquesta és la pel·lícula que Pedro Almodóvar va aspirar a dirigir quan a Extraña forma de vida va disfressar un melodrama amb serrells de cuir. Situat entre la duresa del rape and revenge i les lògiques enrarides de la faula, en desert de temps mític. Allà s’enfronten una turba d’homes menyspreables i un aquelarre matriarcal trans, de qui es diu que transmeten la pesta amb la mirada. Quan es comet un crim imperdonable, aquest grup de donasses decideix que abans que la sang triarà la fantasia, en tots els sentits. Un trans-spaguetti western totalment original, dirigit per Diego Céspedes, que va guanyar a Un certain regard de Canes i el Premi de la Joventut a Sant Sebastià.