Cultura feminista en institucions patriarcals?

A qui no li agradaria tornar a veure Grease o Pretty Woman amb els ulls de 1998? A qui no li agradaria poder tornar a gaudir del Capitán Alatriste? A qui no li agradaria poder regalar còmics de Tintín sense haver de rellegir-los dues vegades, no sigui cas que se t’escapi un anacronisme cultural? Tanmateix, no es pot: no hi ha marxa enrere. Quan ara veus aquestes pel·lícules o llegeixes aquests llibres, fa mal veure el masclisme que hem mamat i normalitzat durant tant de temps en els productes culturals.

La producció cultural, des de la més alternativa fins a la més institucional, passant per la més comercial, ha pres bona nota de l’època que vivim. Cada vegada hi ha més propostes culturals i artístiques que posen el focus en la perspectiva feminista o la tenen en compte. Hem entès que aquest moviment social i polític ha vingut per quedar-se. Cada vegada ens resulta més fàcil detectar el masclisme o el racisme en els discursos, però hi ha desigualtats estructurals que romanen i a les quals prestem molta menys atenció.

Sobre la superfície sembla que el compromís de les institucions i dels agents culturals amb el feminisme és quasi inqüestionable. Les administracions públiques apliquen clàusules sobre perspectiva de gènere i sobre diversitat a les convocatòries d’ajudes i de subvencions. Es controla cada vegada més que hi hagi paritat en les programacions, es creen propostes artístiques amb mirada feminista. No es pot negar que s’ha fet un camí important els darrers anys.

Potser la institució cultural és més prop del Vaticà que del feminisme

Tanmateix, és curiós –o alarmant– que, sent el camp cultural tan sensible a tot allò que defensa el feminisme, les institucions culturals, públiques i privades, hagin avançat tan poc en la seva transformació cap a la igualtat. Es continua funcionant de forma jeràrquica, abunda la segregació vertical i horitzontal, es perpetuen dinàmiques d’assetjament, es donen condicions laborals precàries i continuen les externalitzacions de serveis a empreses sense cap responsabilitat social. Poques institucions tenen un discurs tan radical i, alhora, unes pràctiques i estructures tan conservadores. Pocs més a part del papa Francesc podrien sumar-se a aquesta llista. Potser la institució cultural és més prop del Vaticà que del feminisme.

Quan es defensen la singularitat i l’especificitat del sector cultural, potser, sense saber-ho, estem parlant de la seva capacitat per sostenir aquesta paradoxa: de la capacitat de parlar de feminismes des d’estructures profundament patriarcals. Potser és cert que “en casa del herrero, cuchillo de palo” o que, en el fons, el sector cultural és molt més reaccionari del que ens agradaria reconèixer.

És necessària una transformació interna de tot l’ecosistema cultural per avançar cap a una cultura feminista. Aquesta demanda és la que marca l’aparició de la Mesura de Govern “Cultura feminista: dret a una cultura diversa i equitativa”, que acaba de presentar l’Ajuntament de Barcelona. Aquest compromís polític pretén fer els primers passos per transformar la principal institució cultural de la ciutat de Barcelona des de dins.

Cal una transformació de tot l’ecosistema cultural per avançar cap a una cultura feminista

De les 18 línies d’acció que recull la Mesura, la majoria apel·len directament a l’Institut de Cultura de Barcelona. Formació obligatòria sobre transversalitat i perspectiva de gènere per a tot el personal tècnic o la creació d’una unitat específica interna per controlar que s’aplica la perspectiva de gènere en tots els programes són algunes de les accions que recull el document.

La Mesura és necessària, però òbviament es queda curta. El camí cap a una cultura feminista és un procés llarg i complex, i cal que el sector cultural hi prengui part. Els moviments feministes vinculats a la cultura han de continuar fent pressió, demandant, criticant i denunciant amb una mirada a llarg termini. Si cantem victòria cada vegada que una dona assumeix un càrrec de direcció en una institució cultural, estem confonent l’estratègia amb l’objectiu.

Per transformar tot un camp, s’ha de fer des de l’arrel: qüestionant les maneres com treballem, ens relacionem, ens comuniquem, ens responsabilitzem, la forma en què consumim i participem en la cultura i, de manera més important, exigint canvis profunds en les nostres institucions públiques. Només així aconseguirem acostar-nos a aquesta utopia encara en construcció que és la cultura feminista.

M’agradaria que La bella i la bèstia de Disney mai no m’hagués agradat, però m’haig de conformar a esperar que la meva filla no la vegi abans de tenir una mirada crítica, quan entengui que aquesta noia la segresta un monstre i que ella s’acaba enamorant del seu agressor. També espero que, quan la meva filla comenci a treballar, no cobri menys que els seus companys, no sigui una quota per justificar la igualtat ni la paritat, ni que hagi d’aparentar ser menys llesta que el seu cap per no ferir la seva masculinitat fràgil.