18/11/2022 | 06:00
Se’ns ha dit i se’ns segueix dient que Catalunya té un problema greu d’islamofòbia. No vols ser-ne part, però no saps què fer per no ser-ne. A continuació, exposo les 10 coses que has de saber sobre la islamofòbia que t’ajudaran a començar a deixar de ser part del problema.
1. Què és i què no és la islamofòbia?
“Islamofòbia” és el terme més emprat per les persones que han sofert discriminació pel fet de ser (o ésser identificades per altres) com a musulmanes. “Odi contra les musulmanes i els musulmans” (en anglès “anti-Muslim hatred”), i no “islamofòbia”, és el terme preferit per alguns, per tal de deixar clar que les crítiques a l’islam com a religió no constitueixen en si mateixes un acte discriminatori. És islamofòbia, per tant, la discriminació a una persona en la seva condició (real o figurada, persones no musulmanes percebudes com a tals també la pateixen) de ser musulmana, però no ho són les crítiques a la religió de l’islam com a tal. Això diu, ni més ni menys, Ahmed Shaheed, relator especial de l’ONU en matèria de llibertats religioses: “La crítica a les idees, als líders, als símbols o a les pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se; tret que vagi acompanyada d’odi cap als musulmans en general”.
2. La islamofòbia és pertot arreu
A les escoles, a les universitats, a la gran majoria de llocs de treball, als hospitals, a les presons i també als centres d’internament d’estrangers (CIE). I l’exerceixen organismes oficials, partits polítics, cossos i forces de seguretat de l’Estat, mitjans de comunicació, però també individus de tots tipus, ideologies i condicions socials. Malauradament, i contràriament al que alguns pensen, no només són islamòfobs els fervents supremacistes d’extrema dreta.
3. La islamofòbia és interseccional
Com totes les formes de discriminació, la islamofòbia és interseccional; és a dir, s’acarnissa més amb les i els més vulnerables, com són les persones en circumstàncies irregulars, les dones o els infants, i amb les i els de condició econòmica desfavorable.
La islamofòbia s’acarnissa més amb les i els més vulnerables
4. Els discursos d’odi: una part important del problema
Els mitjans de comunicació tenen un paper cabdal en el desenvolupament de discursos de racialització i essencialització de les musulmanes i dels musulmans, així com ho fa el discurs normalitzador de l’odi de l’extrema dreta. A Europa, les ideologies d’extrema dreta que qüestionen el pluralisme pacífic, la inclusió social i els principis d’igualtat i de no-discriminació són una amenaça per a les musulmanes i per als musulmans. Així ho ha reconegut la mateixa Unió Europea. A les xarxes socials els abusos abunden, tendeixen a ser més cruels i acarnissats –la meitat dels casos d’islamofòbia constatats a Barcelona, que són la punta de l’iceberg, es donen en aquest àmbit–, i comencen a sortir a la llum els seus efectes. Però, alerta!, el llenguatge políticament correcte pot ser (també!) un caldo de cultiu per a la islamofòbia.
5. Els afronts educats, o com es discrimina des del discurs políticament correcte
A vegades, i atès que els discursos obertament discriminatoris tenen dificultat per passar el tall del que és políticament correcte, trobem nombroses expressions més subtils d’islamofòbia. L’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans ens alerta de contingut islamòfob sovint força més subtil. Es fa referència freqüentment a qüestions semàntiques, com fer servir en sentit pejoratiu mots propis de l’islam i associar-los només a l’anomenat gihadisme.
Usos comuns de paraules com islàmic o gihad es posen en dubte amb aquest argument. En altres ocasions, la discriminació “es vesteix de tecnicisme” quan s’empren termes tècnics, en comptes d’insults oberts, amb l’objectiu d’ultratjar persones. Són mots el significat dels quals escapa a la majoria de la ciutadania, però que transmeten una imatge negativa de la persona a la qual se li atribueixen. La paraula salafisme n’és un exemple perfecte. Els acadèmics només estan d’acord en l’ambigüitat del terme: una paraula que es fa servir per parlar de tendències religioses dispars que només tenen allò de “prendre’s la religió molt seriosament” en comú.
Són salafistes des de majories amb al·lèrgia a la política, “evangelitzadors” per als quals el seu islam és la cura de tot mal humà, fins als que tenen idees de com hauria de ser un Estat desitjable. I, d’entre ells, alguns, amb una intenció de crear aquest Estat costi el que costi. I, així i tot, la majoria de persones a les quals es penja el cartell “salafista” als mitjans no responen a cap de les categories mencionades. El terme (fora de cercles acadèmics), moltes vegades simplement vol dir, “enemic del poble, tingues-li por”. Ningú, però, i aquesta és la part important, no t’explica què és concretament el que aquest suposadament enemic de tots ha fet o deixat de fer perquè l’hàgim de considerar com a tal. El mateix és cert per a termes com islamista, literalista, extremista o fonamentalista.
6. La islamofòbia no és un invent americà ni va néixer amb els atemptats de les Torres Bessones de l’any 2001
Els nostres avantpassats van ser víctimes i botxins d’alguns dels episodis d’islamofòbia més terribles de la història. A finals del segle XVI i principis del XVII, es va posar fi a la presència d’àmplies majories de població musulmana en vastes àrees de la península Ibèrica, sotmetent-les brutalment a la conversió forçada al cristianisme o a l’expulsió. Això va ocasionar un dels majors èxodes de població de l’Europa i del Mediterrani precontemporanis. Aproximadament 250 anys més tard, en època colonial, les discriminacions dels majors poders europeus contra les poblacions musulmanes colonitzades foren recurrents, incloent-hi, és clar, les dels espanyols al Marroc.
Bona part dels territoris colonitzats esdevingueren països fa unes sis dècades (sí, només sis dècades, els meus pares, i, si estàs llegint l’article, potser els teus també, ja havien nascut). No et sorprengui, doncs, que la lògica discriminatòria de la islamofòbia actual tingui cert tufillo colonial. L’obsessió amb els vels, i no amb altres elements de la socialització de gènere, està en certa manera relacionada amb la fixació (resultant sovint en violència contra la població civil) de les autoritats franceses de l’Algèria colonial amb aquesta peça. Actualment, les lleis de prohibició de nicabs i de burquinis per part de les mateixes autoritats tenen un cert ressò amb aquelles èpoques, i, paradoxalment, sovint són víctimes d’aquestes regulacions les filles, netes i besnetes d’aquelles algerianes que les patiren en primera instància. El que fem sovint és “cortar y pegar”.
Els atemptats de l’11-S van introduir la idea perniciosa que dins de cada musulmà hi ha un terrorista potencial
7. Malgrat la flaire colonial, sense l’11 de setembre de 2001 no s’entén la islamofòbia d’avui
L’anomenada War on Terror va exacerbar la incidència d’atacs d’índole islamòfoba i en va modificar parcialment les lògiques discursives que la regeixen. Els atemptats als Estats Units van introduir en totes i tots nosaltres la idea perniciosa que dins de cada musulmà hi ha un terrorista potencial, i que la violència en nom de l’islam és, primerament, causada pel fonamentalisme religiós. Així, es creu que la violència és simplement una expressió extrema d’un fervor religiós nociu per si mateix, resumit en l’equació “gihadisme = extremisme islàmic”.
8. Creure que l’anomenat ‘gihad’ és l’islam portat a l’extrem deshumanitza els musulmans, també els terroristes
Què ens perdem pensant les coses des d’aquest punt de vista? Doncs ens perdem d’entendre que, si bé el llenguatge emprat pels qui exerceixen violència en nom de l’islam és religiós, hi ha també al darrere causes socials, polítiques i econòmiques que la religió, per si sola, no pot explicar. Per entendre’ns: ningú no està esperant un atac d’aquesta índole a Bolívia tot i que els bolivians també són infidels.
9. Creure que l’anomenat ‘gihad’ és l’islam portat a l’extrem fa augmentar la islamofòbia després d’un atemptat
Per a les musulmanes i per als musulmans, un atemptat és doblement terrible, ja que cada atemptat incrementa les possibilitats d’esdevenir l’objectiu d’atacs islamòfobs. A Catalunya, per exemple, n’ha crescut la incidència després dels atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid i del de la Rambla del 2017. En aquest marc, la islamofòbia té dues vessants, una de civil, de persones com tu i com jo rentant les nostres pors, ansietats i misèries amb atacs a la primera musulmana o musulmà amb què ens encreuem. L’altra, institucional, amb el desplegament de lleis i mesures antiterroristes que operen en escoles, centres de menors sense referents familiars, presons, mesquites o centres de culte, moltes de les quals, denunciades per SOS racisme, en qüestió de vulneració de drets humans i llibertats democràtiques. És encara un repte de totes i tots el de protegir la nostra societat del terrorisme sense malmetre-la a l’hora de fer-ho.
10. Creure que l’anomenat ‘gihad’ és l’islam portat a l’extrem ens porta a llegir el fervor religiós com una amenaça
La darrera és important i sovint ha estat ignorada: creure que l’anomenat gihad és l’islam portat a l’extrem ens porta a llegir el fervor religiós com una amenaça, denegant la possibilitat a moltes i molts dels nostres conciutadans de viure la vida de la manera que vulguin. Recordem el que és evident: les religions serveixen a (possiblement la majoria de) la humanitat per ordenar la seva visió del món, per construir subjectivitats que busquen donar contingut ètic a la vida o per articular el sentit de l’existència. També serveixen per a moltes altres coses, és clar. Però pensar que el fet religiós et fa estret de mires és irracional, un reduccionisme absurd, és simplement mentida i té efectes socials devastadors.
El mateix relator especial de les Nacions Unides és prou clar sobre això quan diu que “la discriminació islamòfoba tant a l’esfera pública com a la privada sovint dificulta als musulmans ser musulmans” (el meu èmfasi), i quan considera desproporcionades les restriccions que impedeixen als i les musulmanes expressar les seves creences. En aquest sentit, la qüestió de la visibilitat musulmana és notòria. Shaheed hi afegeix: “Els musulmans [en estats on són minoria] són freqüentment atacats en funció de característiques ‘musulmanes’ visibles, com ara els seus noms, el color de la pell i la roba o la indumentària religiosa, incloent-hi els mocadors”. Ras i curt, si ets musulmana o musulmà, que no se’t noti.
