La veritat sempre és nova

Una carta blanca. Un menjador. Una família d’actors saltimbanquis:

“La càrrega que suposa no marxar mai del clan i no viure’s un mateix a fora és insostenible. Caminarem entre el desordre. Perquè això és un caos. Ens taparem els ulls durant la caiguda perquè caurem. Tots quatre. Serà un últim intent. Cremarem el piano de casa i des de les golfes del cervell farem un pas. Un salt. Serem un ocell en flames. La celebració com a funeral. Mira’ls: s’agafen les mans per travessar les cendres. Seré una papallona fugint d’un incendi”.

‘Travy‘ està feta amb tot l’ofici del món i amb el cor a la mà; és una obra que diverteix i emociona

El 2017, el Teatre Lliure va donar carta blanca a l’actor Oriol Pla per fer una nova producció. L’Oriol és de la faràndula: els seus pares venen dels Comediants, del clown i dels espectacles de carrer. Des de ben petits, amb la seva germana Diana, van començar a actuar amb els pares en mil i un saraus: són una família dedicada en cos i ànima al teatre. El menjador és l’espai de trobada per antonomàsia d’una família i l’escenari on es desenvolupa Travy, el fruit d’aquella carta blanca que l’Oriol va decidir jugar-se al que més el tocava: la relació entre la vida i l’ofici. Un tema apassionant i també complicat: els típics conflictes de parella, entre germans o entre pares i fills, com casen amb els típics conflictes d’una companyia de teatre, les qüestions creatives i el frec a frec de les actuacions en directe? Travy ens ho explica amb pèls i senyals però directament amb l’exemple, fent, no parlant-ne, que per alguna cosa són una família d’acció. A l’obra hi trobem tots els llenguatges que dominen —circ, pallassos, teatre de l’absurd— i d’escena en escena anem entenent com són els vincles i les tensions, quines les pors i alegries compartides, com és la vida d’una família com la seva. Travy està feta amb tot l’ofici del món —s’hi noten els anys de dedicació— i amb el cor a la mà —que tenen de la mida d’una catedral. És una obra que diverteix i emociona. Que sorprèn per la frescor i franquesa, perquè ensenyen el cul amb una gràcia increïble i malauradament força poc habitual. També és un exemple de com viure d’una altra manera, més alegre, més creativa, fent més pinya, com quan estaven assajant i un dels membres de la família va emmalaltir: en comptes de mirar cap a una altra banda, van incorporar aquesta malaltia en forma de meló —literalment!—, un meló que anava carregant durant tota l’obra.

*

I si, quan ens trobem els veïns a l’ascensor —o als àpats amb la família, els passeigs amb els amics, les pauses amb els companys de feina—, en comptes de parlar del temps —o dir l’enèsima cunyadada sobre la Covid, la Colau, Ucraïna, o el que sigui que en aquell moment toca—, els preguntem què van somniar anit? I si a la tieta li preguntem quin és l’orgasme més bèstia que recorda? I si, en comptes de parlar del Barça, posem damunt la taula la relació entre l’herència i la desigualtat? I si expliquem al cambrer el llibre que ens estem llegint o a la llibretera el joc que ens treu hores de son, un record d’infància o alguna cosa que acabem d’aprendre? “I si ara el paradís ja no fes falta / i si amb tancar l’infern ja n’hi hagués prou”, que diu la Blanca Llum Vidal?

*

Una sala petita com un cop de puny. A l’escenari, una taula plena de copes buides i de culs d’ampolla i tres dones que gairebé no s’aguanten dretes. Quan comencen a parlar, no diuen bestieses ni fan confessions d’embriac: diuen un text carregat d’idees i de filosofia, com aquest fragment:

“I que la recança per allò o allò altre no ens infli, ni amb un sol alè, el pit. L’alè és per al coratge. El coratge de saber-se posar davant el misteri i estar-ne contentes. Tremolant, com en una abraçada. Quan haguem de dir alguna cosa, quan l’haguem de dir, perquè si no ho fem notarem que ens morim, pensem-nos amb força i somrients. No hi haurà nuesa que ens avergonyeixi”.

Una sala petita, de barri. El barri és el Farró. La sala, La Gleva. L’obra, Beuarra. Les actrius, Màrcia Cisteró, Antònia Jaume i Marta Ossó.

El Farró és el petit barri barceloní que queda entre la ronda del General Mitre, la riera de Cassoles i el carrer de Balmes.

La Gleva és un antic estudi de fotografia, taller d’arts gràfiques i plató de televisió que abans havia estat carbonera i que el 2017, amb l’empenta de cinc intrèpids, es va convertir en una sala de teatre —el Premi Catalunya de Teatre al projecte cultural amb un futur més prometedor i la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona n’avalen la curta trajectòria, a banda d’haver acollit obres tan espaterrants com Stabat Mater, d’Antonio Tarantino, amb una Montse Esteve fora mida.

A ‘Beuarra’, la tria és excel·lent: evitar el naturalisme i col·locar-lo en un lloc d’incòmoda i absurda celebració desguitarrada

Beuarra és un text d’Albert Balasch portat en escena per Albert Arribas. El director respon radicalment a la radicalitat del poeta: si Balasch fuig com de l’empestat de la lírica i tot el que és poètic per llançar-se de cap a les tenebres de l’existència humana, Arribas no podia limitar-se a il·lustrar o subratllar el que ja hi ha al text —hauria sigut insuportable, redundant i un plom— i per això furga i investiga sense passar per cap adreçador per trobar el to adequat que faci arribar aquest text de la manera més efectiva. La tria és excel·lent —i dificilíssima d’interpretar: bravo a les actrius!—: evitar el naturalisme i col·locar-lo en un lloc d’incòmoda i absurda celebració desguitarrada, d’intimitat in vino veritas. Així sí que arriba. Embadalits per una escena que comença quan sembla que ja tot ha passat —una escena que té també alguna cosa d’infinita, de purgatori—, instal·lats en aquest seguit de confessions d’alta volada intel·lectual però dites com si res per tres borratxes, els espectadors fem anar el magí a mil per hora i així compartim les altes cogitacions balaschianes, tan ben servides per Ossó, Cisteró i Jaume, tan ben dirigides per Arribas.

“Sigues pacient. Amb tu i la teva por, primer, i després amb el món. El mal no suporta la calma i la paciència“.