Un pam de món

“Cap pam de món no és comparable ni repetible,
perquè cada un pesa democràticament en el món,
hi pesa des d’allà on pesa“.
Perejaume, Paraules locals

Sortim d’excursió. El gos agafa la directa estimball amunt, per boscos que se’t fiquen al nas de tan verds. A baix, una cua d’aigua que s’enrosca. Les Guilleries —quin lloc mític, salvatge, on perdre-t’hi, d’on pouar-hi. Aquí neix l’imaginari d’en Ramon Mas, escriptor i editor de les Males Herbes, i és aquí on l’any passat van començar a gravar Sotabosc, una sèrie documental que parla a fons amb autors del segell sense haver de cenyir-se a l’actualitat ni als imperatius de la promoció d’un nou llibre. L’escriptor campa pel bosc i la càmera el segueix. No hi ha guió i tot és fruit de la connexió que s’estableix en aquell precís moment entre l’autor i l’entorn: és per això que el que hi diuen —en Pau Riba, l’Elisabet Riera, en Max Besora, en Ferran Garcia, l’Elena Bartomeu, l’Elisenda Solsona i en Roger Pelàez— ens arriba com un doll d’aigua fresca de la font. La fórmula és senzilla, triar bé els —pocs— ingredients i deixar que passi el que hagi de passar: estarà viu.

*

Triplet: Guilleries és el carrer barceloní on tenen la seu Males Herbes, Guilleries és on es roda Sotabosc i Guilleries és el títol del darrer llibre d’en Ferran Garcia, publicat per aquesta editorial. És un llibre curt i frondós, amb un espeternec de fons d’incendi que avança inexorable i es menjarà un per un tots els verds de la fageda. De fet, aquests són dos dels elements principals de la novel·la: el bosc —misteriós, antic, salvatge, pura vida— i el foc —destrucció ingovernable, violència desmesurada, amenaça de purificació destructora. Les dues cares de la moneda: les ganes de viure que broten per tot i la mort que ens estalona.

Els protagonistes de ‘Guilleries’ viuen en un estat permanent de fuga i d’exaltació; el perill els ronda, i tard o d’hora passaran comptes

Els protagonistes viuen en un estat permanent de fuga i exaltació; el perill els ronda, i tard o d’hora passaran comptes: la història és una llosa i una manera d’explicar-se la vida per entendre-la. A Guilleries, la rondalla és la unitat d’escriptura del destí compartit: s’explica el que ha passat perquè havia de passar i que n’és de brillant la guspira de llibertat quan els personatges s’alliberen per uns instants del jou de la història! Són precisament aquestes les guspires que tot ho cremaran. Qui detona involuntàriament l’acció que els passarà per damunt és el narrador, en Boi, un nano que tot just descobreix la vida encarnada amb tota la meravella i l’horror en els personatges principals: en Joan Tur, un bandoler malànima amb el carisma dels herois; en Bonaplata, un dolent de malson; el Noi; la Noia i l’àvia, una tendra bruixa sàvia.

Vet aquí una mostra de l’estil d’en Garcia, amb tots els seus elements: el cadàver enterrat de la mare, la natura amb els ocells, les lluites dicotòmiques ancestrals i generatives…

Quan vàrem arribar a la clariana del Pujoló on ella descansava, vaig estirar el braç amb el quinqué per poder veure el romaní i el llentiscle que jo imaginava que eren els ulls de ma mare, i també les altres parts del seu cos escampades en el garric i la sanguinària blava, vaig intentar sentir alguna merla que jo sabia que li agradava picotejar els seus cabells, però només vaig sentir una mallerenga que saltava de branca de pi en branca de pi. Hi ha un moment, al capvespre, que el dia i la nit sembla que lluitin a veure qui guanya. Sempre venç la nit, és clar, però sembla que el dia no hagi perdut l’esperança que, si s’hi esforça, avui ho aconseguirà. Després de lluitar, nit i dia ballen. Es fonen l’un en l’altra i ara veus el dia i ara veus la nit, i així van fent, al cel, a la terra, als rius i entre els arbres.

Afegitó: un corrent subterrani d’escriptura perillosa uneix Guilleries amb l’obra de Tom Spanbauer, de qui s’acaba de publicar el gran clàssic contemporani L’home que es va enamorar de la lluna (amb excel·lent traducció de Joana Castells). L’imaginari comú del trauma fondo d’on pescar històries truculentes amb un horitzó de redempció que de vegades s’assoleix i de vegades no.

*

El gos aixeca el morro, ensuma i arrenca. Ens mena avall, fins a un poblet amb un restaurant d’anomenada: El Ferrer del Tall. No dubtem del gos i ens hi entaulem. Hi trobem el bo i millor de la cuina del país: coques, verdures, cremes i canelons de primer, estofats de caça, mar i muntanya, una porchetta extraordinària, bacallà i una bona brasa de segon. Fot-li postres, pa i beguda per vint-i-quatre euros i ja tenim la gresca assegurada. Sou golafres? Fan un morro amb orella de festa major. I si amb això no en tinguéssiu prou, la cuinera, la Maria Nicolau, acaba d’escriure un llibre majúscul, Cuina! o barbàrie, publicat per Ara Llibres. Uns fragments del seu fabulós Decàleg del pa amb tomàquet per obrir boca:

III
El plaer de la vida número 128 és sucar el pa amb tomàquet a la paella d’haver fet els bistecs.

VI
Les llesques grosses són una base estupenda sobre la qual posar-hi coses i gratinar-les. Els culs que ningú no vol es guarden i es fregeixen per fer-ne picades.

VIII
La por porta a la ràbia; la ràbia condueix a l’odi; l’odi, a triturar el tomàquet; triturar el tomàquet i pintar-lo al pa porta al cantó fosc.

És un llibre de cuina? Sí, i com L’art de menjar, de M. F. K. Fisher o La cocina situada, de Marina Monsonís, té receptes però també és un llibre de propaganda, o, més aviat, de contrapropaganda. Per què? Perquè la Maria Nicolau reflexiona sobre el fet d’alimentar-nos tenint en compte tota l’estona el món on vivim —és a dir, el marc ideològic del sistema econòmic imperant.

La cuinera Maria Nicolau reflexiona sobre el fet d’alimentar-nos tenint en compte el món on vivim

Amb un llenguatge directe i viu —i un grapat de citacions pop que van de la divertidíssima Julia Child a Euclides d’Alexandria, passant per Escoffier, Orwell, Apocalypse Now, Pep Salsetes, Raimon Panikkar o Britney Spears i expliquen molt bé la constel·lació Nicolau—, a partir d’anècdotes —patacades— pròpies i molt de sentit de l’humor, com qui no vol la cosa, l’autora ens ensenya a fer una bona crema de carbassó o un fricandó, però també a tenir un bon rebost —i congelador— per poder-hi improvisar delícies a partir de la teca de temporada. No llençar mai res, aprofitar totes les restes, omplir la nevera amb quatre duros, organitzar-nos bé i, sobretot, atrevir-nos a cuinar cada dia per tenir repertori i autonomia.

Paraula clau, autonomia: alimentar-nos és massa important per delegar-ho a multinacionals poderosíssimes sense escrúpols que es carreguen el planeta i tot ho arranen. I biodiversitat i sentit comú: deixem-nos estar de salmons i d’alvocats i visquin el verat, els menuts i el romesco!

Anar a les presentacions del seu llibre és rebre una arenga desbocada a favor d’una vida menys automatitzada, una filípica que no deixa ningú indiferent i convenç els més conservadors i descreguts, que segur que un bon dia, en comptes de deixar-se el sou i la salut en sushis absurds per Glovo, s’atreviran a posar una olla a fer xup-xup i descobriran que el sentit de la vida és una cosa molt més quotidiana i fàcil, feliç i compartida. Des del seu restaurant de Vilanova de Sau al cor de les Guilleries i amb el  llibre d’altaveu, la Maria Nicolau diu ben clar que el món és cosa nostra.