Ernesto Cardenal i el vent de la revolució

Aquest primer dilluns ventós de març, entre les branques seques, també se n’ha anat volant l’Ernesto Cardenal. Era un d’aquests companys de viatge dels quals parlo al llibre ‘Volver a pisar las calles‘, que l’editorial Icaria acaba de publicar i que parla sobre els últims deus anys de la cooperació i l’internacionalisme a Catalunya.

Cardenal va ser dels que van saber abandonar les vies mortes i van avançar per la senda més llarga i difícil. No va caure presoner de les fidelitats terrenals, ni de les icones impreses en samarretes postmodernes, va exercir la crítica i la lucidesa fins al final. Quinze anys enrere vam entrevistar el seu germà Fernando amb motiu d’un documental sobre la cruzada d’alfabetització a Nicaragua. Tots dos ja estaven qüestionats tant per un sandinisme a punt d’assaltar de nou el poder, com per la cúria vaticana, que es va venjar d’ells allunyant-los del culte, en el cas d’Ernesto fins a l’arribada del Papa Francesc.

Mentre l’Ernesto va seguir escrivint després del seu pas pel govern revolucionari, el Fernando – que va partir en una altra ‘ventada’ farà ja alguns anys – el va marcar aquella gegantina mobilització juvenil que va suposar la cruzada. Recordo que en totes les nostres converses apel·lava al poder de la mobilització estudiantil com una mena de fórmula màgica contra la ceguesa. Sospito que va morir anhelant tornar a veure tots els prodigis d’aquells dies, però convençut de distingir-los clarament de les despulles en què es va convertir aquella revolució. Potser això és el més difícil: transmetre totes les il·lusions que necessitem per mobilitzar-nos i acceptar que cal reconstruir-les a cada pas.

Ens ha costat actualitzar la lectura d’alguns processos a Amèrica Llatina i acceptar els camins presos

Vaig escriure ‘Volver a pisar las calles‘, un llibre sobre els últims anys del moviment internacionalista a Catalunya i Espanya, per a aquests dies de vent. Semblen emportar-s’ho i regirar-ho tot, encara que també aconsegueixin netejar l’aire i deixar-nos veure-hi millor:

Ha passat més d’un quart de segle de la signatura dels Acords de Pau a Chapultepec (Mèxic DF), quaranta anys des que triomfés la revolució sandinista, seixanta des que aquells barbuts entressin a l’Havana. Probablement ens hem fet als procediments administratius però el que ha costat una mica més és actualitzar la lectura d’alguns processos i acceptar els camins que han pres, de vegades llunyans a les esperances i la solidaritat que van despertar en el seu moment.

Al juny de l’any 2018, mesos després de les protestes contra Ortega i Murillo a Nicaragua, i enmig de la repressió perpetrada pel seu govern, membres del moviment estudiantil i civil van organitzar un gira per Europa que acabà recalant a Barcelona i en altres ciutats de l’Estat. Una gira per explicar en primera persona què estava passant a la nostra ‘nicaragüita‘, encara que també per posar aigua pel mig en alguns casos, tornar era exposar-se a una captura segura per part de la policia.

No vam saber veure que Nicaragua agafava aquest camí, embadalits pels avenços materials dels últims governs sandinistes

Recordo a aquelles tres noies valentes assegudes davant d’un aforament dividit davant els últims esdeveniments, confós per notícies contradictòries i turmentat per no saber a qui creure. Com no donar suport al Front Sandinista, després de tot el viscut, treballat i sofert junts? Com ​​no continuar creient en l’última de les revolucions, tal com les vam conèixer? Les consignes que aquelles barricades de llambordes de concreto eren un contuberni imperialista havia calat en molts companys i companyes allà presents, sobretot els que havien estat en contacte amb el sandinisme més al principi.

Esquerra Unida va llançar una proclama per explicar la situació sota l’òptica de la teoria del ‘cop tou’, de viatge per les Amèriques des que va ser posada en marxa a Veneçuela i desplegada amb èxit a Hondures. El grup municipal de la CUP a Barcelona no es va avenir a signar una declaració de rebuig contra la repressió, i va adoptar sense dubtar el relat de la conspiració estrangera, tot i la indignació de companyes notables, en la formació i en la història de la cooperació catalana, com la Gabriela Serra, diputada al Parlament.

I no obstant això, allí estaven aquelles tres valentes, donant la cara davant propis i estranys, nicas exiliats i internacionalistes locals. Explicant la història d’un país que, en un sospir, se n’havia anat a la merda, o que no havíem sabut veure que agafava aquest camí, embadalits pels avenços materials dels últims governs sandinistes. Si haguéssim fet cas a les organitzacions feministes, denunciant el retrocés dels drets de les dones i la persecució que patien, o pres en consideració els abusos autoritaris dels qui parlaven els diaris, potser no ens hauria sorprès tant que els joves estudiants, de nou, prenguessin els carrers.

Però, al final, un tornaria a quedar enamorat una i mil vegades de tant coratge i dignitat dels joves nicaragüencs

Però la imatge del triomf per sobre de tot, de l’orgasme de la batalla final, segueix satisfent la idea construïda de la revolució per a molta gent. Així que tot val per aquesta fotografia d’alliberadors proveïts d’armes a lloms d’un blindat, ocupant places i avingudes. El triomf i el poder justifiquen mirar a un altre costat, el bloqueig imperialista i els seus upgrades poden esvair qualsevol dubte i reconfortar-vos, camarada.

‘Jo que em vaig criar llegint el Granma, a mi em diran que l’ambaixada gringa em dóna ordres?’, etzibava a la fracció de públic, incrèdula, una d’aquelles noies. ‘Vostès creuen que enmig dels trets, ocultes darrere les barricades, hem tingut temps de pensar en un programa de govern?’, contestava als que demandaven per les alternatives al poder sandinista.

Per descomptat, un tornaria a quedar enamorat una i mil vegades de tant coratge i dignitat.