Crític Cerca
Opinió
Miquel Carrillo

Miquel Carrillo

Consultor en cooperació internacional.

Espanya no és país per a refugiats

Moncloa ja ha deixat clar que no pensa facilitar la reubicació dels milers de persones que deambulen per l’illa grega de Lesbos després de l'incendi del camp de Mòria

16/09/2020 | 11:49

Foc al camp de refugiats de Moria, a l'illa grega de Lesbos, el 9 de setembre REUTERS/Elias Marcou

Just quan es complien cinc anys de la foto de l’Aylan, mort a la sorra d’una platja de l’Egeu, la tragèdia grega en què s’ha instal·lat la crisi de persones refugiades ens enviava una altra imatge colpidora. Toc-toc, hi ha algú darrere de la pantalla tàctil? El camp de Mòria, a l’illa de Lesbos, construït per albergar-ne prop de tres mil però en realitat amb més de dotze mil ànimes vivint dins el seu perímetre, cremava pels quatre costats, dues nits seguides, la setmana passada. Aquest dimarts, al camp de Vathy, a la veïna Samos, ha estat a punt de passar el mateix. Si aquella instantània esfereïdora va aconseguir mobilitzar consciències i treure els colors a la comunitat internacional, esperem que la visió de les tendes calcinades en les quals malvivien milers de famílies tinguin alguna altra conseqüència més profunda i duradora.

L’esperança és l’últim que es perd, però cada cop el seu efecte sedant és més superficial i limitat en el temps, si més no pel que respecta a la crisi del refugi. El primer govern de Sánchez va fer servir l’episodi de l’Aquarius per generar una mena de miratge sobre les seves intencions al capítol humanitari i la seva voluntat per transgredir la infàmia europea. En aquesta ocasió, sigui qui sigui qui porti el timó en el pont comandament de Moncloa s’ha avançat a l’operació d’imatge i ja ha deixat clar que Espanya no pensa moure un dit per facilitar la reubicació dels milers de persones, que a hores d’ara deambulen per l’illa grega. Prou que fa Salvament Marítim, encara gràcies. Una decisió que probablement li sortirà de franc a l’executiu, a ulls d’una opinió pública entretinguda amb una tornada al cole marcada per la COVID19 i l’extenuació i la impotència davant un problema que sembla no tenir final. Municipis i governs autonòmics ja s’han ofert, gairebé de manera rutinària, a albergar uns viatgers que mai arribaran. Total, és gratis.

Les imatges perden els seus poders màgics, esdevenen postals gastades, vulgars i anodines. La policia grega ha decidit, davant l’evidència de la seva inutilitat, prohibir la cobertura periodística de les protestes d’uns refugiats i refugiades farts del seu destí. Ningú vol entrar al nou camp, construït per l’exèrcit en pocs dies, i esperar un bitllet i un salconduit que no arribaran. Ensenyen les seves atrotinades pancartes de cartró i criden tot el que poden, davant un estat fatal d’indiferència, presoners dels llimbs, rivals de plagues bíbliques contra les quals ja semblen haver-se tornat insignificants. És curiós, en aquests dies, quan tant ens preocupem pels contagis i la continuïtat de l’educació a les nostres escoles, no pensem en els milers de menors, acompanyats o no, que si no fem res no podran deixar enrere Lesbos i tenir alguna oportunitat a Europa, o allà on sigui.

Els europeus per no tenir ja no tenim ni paraula. El 2015, aquell terrible fotograma d’Aylan va moure els països de la UE a comprometre’s a reubicar en dos anys des de Grècia i Itàlia a més de 100.000 persones. D’aquestes, 9.323 havien de ser traslladades a l’Estat espanyol, de les quals només n’han arribat 1.359. Tal dia farà un any, circuleu, circuleu. Espanya, per alguna mena de complex atàvic, manifestament insuperable, no és país per a refugiats: si la mitjana europea d’acceptació de sol·licituds resoltes d’asil és del 31%, al nostre país amb prou feines supera el 5%. Quan el món ja té gairebé 80 milions de persones desplaçades de manera forçosa de les seves llars i comunitats, t’has de plantejar fer alguna cosa al respecte i no ficar el cap sota terra. Si no, corres el perill, ja no de donar una mala imatge i malmetre la teva reputació, sinó de fer directament el ridícul més miserable.

Tal i com no es cansen de denunciar les organitzacions de la societat civil europea, la política de ‘hots spots‘ a les nostres fronteres, per contenir i gestionar el flux migratori, ha constituït un solemne fracàs, amb un cost humà inassumible, agreujat òbviament per la pandèmia. El nou pacte migratori europeu hauria d’aprendre d’una experiència lamentable i canviar un enfocament que de continuar instal·lat en una visió securitària, continuarà alimentant no només el patiment de tantes persones, sinó un discurs de l’odi letal per a tothom. Malauradament, aquesta idea traspua altres instruments europeus per ser i relacionar-se amb el món, com ara la cooperació al desenvolupament, els quals afegeixen més fileres de maons a unes fronteres subcontractades cada cop més lluny, sense entrar de ple ni en l’eradicació de les injustícies ni en la construcció de vies segures per a un dels fenòmens que marcarà el nostre temps.

Amb Mòria s’han cremat els nostres valors, potser definitivament. El més trist és que ja no sembla importar-li a ningú, que hem perdut la vergonya o que hem assumit que en realitat no eren per tant, i que aquella terra de promissió que apareixia als seus mòbils a l’Afganistan, a Somàlia o al Congo, no deixava de ser també una il·lusió òptica, una arcàdia impossible.

‘No deixar ningú enrera’, així diu l’eslògan amb el que Nacions Unides posa la cirereta a la seva Agenda 2030 i als Objectius de Desenvolupament Sostenible, suposadament el far per arribar a un futur més just. Mentre maldem per fer veure que acomplirem totes les fites i reptes, que serem coherents de mena, a Mòria els hem deixat tancats i barrats. Algunes entitats i molta gent pensem que per sobre dels logos i els líftings, cal fer alguna cosa per aquesta gent que ens mira fixament, incrèdula, des del fons de les nostres pantalles, agitant en la brisa les seves veritats escrites en capses desfetes, esgotant els darrers dies de bonança que probablement ens quedin.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies