24/08/2020 | 06:00
Això és un mosaic d’antitòpics. Històries del món que ens passen aquí però que venen de lluny. la cadena global d’injustícies que uneix el sud i el nord mostra com problemes que afronten les societats europees no es donen perquè sí, sinó que tenen un origen: aquí només veiem la punta de l’iceberg de la violència, dels abusos de les empreses transnacionals o de la divisió internacional del treball.
‘Manters’ senegalesos, què hi ha rere la manta?
Yeray S. Iborra, periodista i autor de ‘Vida mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Dakar-Barcelona)‘
Es lucren amb la venda il·legal”, “Guanyen milers d’euros!”, “No volen pagar impostos!”, “Són violents”, i “Són una màfia”. Aquestes són algunes de les sentències els darrers anys en relació amb la venda ambulant no autoritzada a casa nostra. Els manters han esdevingut un debat permanent als mitjans i entre la classe política, sobretot a Barcelona. Però, què hi ha rere la manta?
La majoria de venedors ambulants de la capital catalana provenen del Senegal, un país de l’Àfrica de l’Oest on tot segueix depenent —tot i la independència formal el 1960— de França. La moneda la controla el Tresor de la República, i la pesca, l’actiu econòmic principal del país, ha estat arrasada per vaixells de la Unió Europea. En conseqüència, els senegalesos s’han vist obligats a marxar.
Els manters barcelonins s’agrupen en un sindicat que lluita contra l’estigmatització
L’Organització Internacional per a les Migracions situa la xifra de persones senegaleses que han migrat en les últimes dècades al voltant del mig milió: les destinacions principals són els països veïns de l’Àfrica Occidental i, a Europa, encapçalen la llista França i Itàlia. Espanya ni tan sols apareix en l’estadística. Però, per què venen a Espanya després d’un viatge amb pastera que els pot costar més de 700 euros? Un salari bàsic al Senegal voreja els 100 euros el mes i els senegalesos que són a Barcelona poden guanyar 400 en el mateix període de temps, la qual cosa els permet enviar remeses de 200 a les famílies.
La majoria de manters de la capital catalana estan agrupats en una organització sindical des del 2015, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que lluita contra l’estigmatització i per la regularització del col·lectiu; han explicat que no existeix estructura d’explotació en la seva organització. I el seu esperit de solidaritat ha estat elogiat pel mateix papa Francesc. A més, els productes que compren són totalment legals. Els despatxen al polígon Granland de Badalona. Allà, la Guàrdia Urbana, després de 200 inspeccions, assegura que la venda és totalment regular.
Si bé la PimeComerç xifra en 130 milions d’euros l’impacte del top manta a Barcelona, l’Autoritat Catalana de la Competència va dir el 2016 que la venda ambulant no infringia la Llei de defensa de la competència. A principis d’aquest 2019, l’Audiència de Barcelona va deixar en llibertat set manters després de passar 10 dies en presó provisional, ja que va concloure que cercaven la seva “supervivència” sense perjudicar les marques de luxe. L’acusació l’exercien companyies globals com Nike.
Botiguers pakistanesos, el canvi es diu Sidrah
Agus Morales, director de la revista 5W, excorresponsal al Pakistan i autor del llibre ‘No som refugiats‘
“Quan vaig arribar a Barcelona, em va impactar com de petit era el pis on viuria. Al Pakistan teníem una casa gran, on podíem fins i tot jugar al criquet.” M’ho va explicar Sidrah Ishaque, una jove de família pakistanesa que va arribar a Catalunya amb 14 anys.
És ja gairebé un clixé dir que Barcelona —i Catalunya— no es pot entendre sense la comunitat pakistanesa. Que ha transformat la seva fesomia, la seva economia. És la tercera comunitat estrangera més nombrosa a la capital catalana: 19.240 empadronats a finals del 2018, només per darrere d’Itàlia i de la Xina.
La diàspora pakistanesa va arribar sobretot a Barcelona durant la dècada del 2000, però es va aturar arran de la crisi econòmica. Una població que té un origen concret: el districte de Gujrat i altres comarques properes del Panjab. Una zona rural però densament poblada. Si mirem des del mal anomenat Sud al mal anomenat Nord, Barcelona només és un escenari de la diàspora global pakistanesa. Aquesta nova comunitat pakistanesa es configura no solament a Europa (Frankfurt, Londres, Barcelona), sinó al golf Pèrsic i als Estats Units, tot teixint una xarxa transnacional on les seves botigues i els processos de superpoblació a les grans ciutats no es poden deslligar.
Sidrah va decidir que estudiaria i avui és tècnica a la fundació Tot Raval
El Pakistan és un país que només ha interessat a Occident per motius primer colonials i després geoestratègics (fonamentalment, el terrorisme). Des de l’11-S, els Estats Units hi han destinat 33.000 milions de dòlars d’ajuda exterior. La mort d’Ossama Bin Laden a les mans d’un comando de Navy SEAL el 2011 va suposar un punt d’inflexió: el focus d’atenció es va traslladar de l’Àsia Central (el Pakistan i l’Afganistan) a l’Orient Mitjà.
Als mitjans de comunicació són moltes les referències geopolítiques i poques les humanes que ens arriben d’un poble amb una gran tradició migratòria que cal deixar d’invisibilitzar, discriminar i associar a estereotips xenòfobs. Només així podrem comprovar que hi ha processos fascinants en marxa: l’aparició de les noves generacions i el rol cada cop més important de les dones suggereixen que durant les properes dècades assistirem a una transformació d’aquesta comunitat. El canvi es diu Sidrah, que, quan va arribar a Catalunya, va interpretar la seva nova vida com una oportunitat, va decidir que estudiaria i avui és tècnica a la fundació Tot Raval, on dóna suport per tal que dones d’origen immigrant puguin fer les preguntes que no gosen fer al personal sanitari.
Dones migrants al Mediterrani, el que no s’explica de “les altres”
Helena Maleno, periodista, activista social a la Frontera Sud i investigadora a l’ONG Caminando Fronteras
Totes les dones migrants de les pasteres són víctimes de tràfic d’éssers humans. Totes les dones migrades són violades durant el camí. Totes les dones les han obligat a avortar. No podrem salvar totes les dones migrades de la violència a la Frontera Sud, però almenys en podem salvar tots els seus bebès.
El cos de les dones que es mouen és un tot, un absolut en l’epistemologia del Nord global, com si fossin una sola mercaderia. Així, en absència d’altres relats sobre l’impacte del moviment i de les fronteres, en l’actual discurs necropolític aquestes dones es converteixen en “les altres”.
Les que ho pateixen tot perquè no tenen cap altre remei. Les que necessiten ser salvades i/o sacrificades. Les esclaves necessàries per al mercat que en diferents formes es beneficia dels seus cossos. Perquè “les altres” no estan destinades només a matar-les o deixar-les morir. Elles són una mercaderia específica en el negoci del control del moviment global de persones. Els seus dolors, els seus temors, les seves preocupacions, la seva possessió, són aprofitables per a les indústries de la guerra i del crim globals. Deia una companya abans de creuar la frontera: “De les dones migrades, com el porc, se n’aprofita tot”.
Hi ha un altre relat, on el tot es compon de milions de cossos buscant vida, on cada dona té un nom i una història
I aquest tot és a les nostres taules quan mengem maduixots de postres, quan tenim al llit acabat de fer de l’hotel on ens allotgem i quan veiem a les mans de l’home que arriba a casa. Com si es tractés d’una ceba, el relat del Nord global va pelant, despulla de manera impune les diferents capes per deixar allò que li interessa consumir i exposar. Es despullen esclaves i es mostren de manera obscena els seus dolors per conciliar-se amb la moral del pecat. Així, el sistema que les explota totes en redimeix unes quantes.
Però la salvació no és un moment, ni un projecte concret. La construeixen “les altres” cada dia, en cada rutina que forma part de processos valents de resistència. Perquè el tot també és present a les pasteres alertades diàriament, en els bebès de mares migrades en processos d’adopció, en la dona interrogada que dorm en una comissaria després d’haver estat rescatada d’entre les urpes d’un naufragi i en la mare que busca els seus fills desapareguts al mar Mediterrani. Hi ha un altre relat, on el tot es compon de milions de cossos buscant vida, on cada dona té un nom i una història. Hi ha una epistemologia de les dones en moviment.
Cuidadores llatinoamericanes, la fuga de cures cap al nord
Meritxell Rigol, periodista i autora del reportatge “Cuidar entre terres”, becat amb la Beca Devreporter
La substitució d’una dona per una altra de més precaritzable s’ha convertit en una estratègia que ha permès en milers de famílies del nostre entorn pal·liar l’impacte de la crisi de les cures: la dificultat creixent per cuidar i ser cuidades. A l’arrel, hi trobem l’envelliment de la població, l’absència dels homes en el treball de cures i que els governs no assumeixin la cura com a responsabilitat pública.
Les altres dones que, en estats com l’espanyol, cobreixen el dèficit de cures són les que estan immerses en un procés migratori, abocades durant anys a viure en situació administrativa irregular. El seu treball en el sector domèstic, en condicions laborals sovint discriminatòries i sense límits horaris, esdevé l’opció per disposar de recursos que, al país d’origen, permeten a infants i persones grans de la seva família alleugerir les dificultats per accedir als estudis, a una cobertura sanitària o una alimentació suficient.
La fuga de cures cap al Nord global deixa un buit als llocs d’origen, que han d’omplir dones encara més precaritzades
Alhora, la fuga de cures cap al Nord global deixa un buit als llocs d’origen que omplen amb el seu treball quotidià àvies, tietes, germanes i, en algunes ocasions, altres migrades —del camp a la ciutat o d’un Sud dins del Sud. Sovint, encara més precaritzades que les migrades a Europa o als Estats Units.
L’estudi Remeses, gènere i desenvolupament, publicat per l’INSTRAW (Institut Internacional d’Investigacions i Capacitació de les Nacions Unides per a la promoció de la Dona) remarca com la feminització dels fluxos migratoris està estretament relacionada amb “l’austeritat extrema” imposada per l’FMI i pel Banc Mundial als països del Sud global en les darreres dècades del segle XX, que ha “empitjorat les condicions de vida dels grups més vulnerables”. A l’Amèrica Llatina, d’on provenen la majoria de dones migrades ocupades en el sector domèstic a Catalunya, els ajustos estructurals són clau per entendre les facilitats posades per atraure inversió estrangera directa.
Baixos costos salarials i d’externalització dels impactes mediambientals, així com l’accés a béns naturals, per atraure inversió estrangera directa; privatitzacions de serveis bàsics; desplaçaments forçats de territoris on el teixit productiu ha estat alterat o, directament dinamitat, per l’arribada de noves activitats econòmiques, i l’aprofundiment de vulneracions de drets humans i de les comunitats que envolta sovint la presència de grans corporacions transnacionals, són el teló de fons de les cadenes globals de cures.
Deixalles electròniques europees, el costat fosc de la tecnologia
Carlos Bajo Erro, periodista, autor de ‘Redes sociales para el cambio en África‘ i fundador de Wiriko
Arriba un contenidor al port d’Apapa, una de les entrades per mar a Lagos, la ciutat més gran de Nigèria. Al seu interior es barregen bicicletes i mobles però també televisors, telèfons mòbils i ordinadors utilitzats. Alguns aparells reviuran en una segona vida; molts d’altres, però, són inservibles, escombraries, deixalles, residus electrònics amb materials altament contaminants. Es perdran en un laberint de processament informal de residus que es nodreix dels buits legals, de la manca de capacitat o de voluntat de les administracions i de la necessitat de generar recursos d’uns col·lectius socials precaritzats. El Nord global genera, doncs, la majoria de brossa electrònica que rep i pateix el Sud global.
“A Nigèria, el tractament de les deixalles electròniques està dominat pels recicladors informals, incloent-hi nens, que es coneixen per carronyers, i que desarmen manualment els aparells per obtenir-ne les parts valuoses. Ho fan sense mesures de protecció.” Així resumeix l’activitat dels recuperadors informals Ifeanyi Ochonogor, director general d’e-Terra, una companyia nigeriana que està canviant les condicions d’aquest sector del reciclatge al país que rep la quantitat més gran dels residus electrònics exportats des d’Europa.
Després de la seva vida útil, els aparells tornen a l’Àfrica com a residus condemnats a enverinar terres, aigües i centenars de cossos
En realitat, és la darrera estació del cicle de la tecnologia, que, des d’Àfrica, és un cercle pervers. La lluentor de la innovació recolza sobre la foscor de l’extracció dels seus materials fonamentals a la regió dels Grans Llacs. Malgrat això, les africanes i els africans són els que més dificultats tenen per accedir a aquest món dels gadgets electrònics. Tanmateix, el magnetisme del món digital no s’avé amb la renda per capita, així que el continent és el paradís dels aparells de segona mà i del baix cost (i la baixa qualitat).
Aquesta és una de les coartades de la tercera etapa de la tecnologia. Després de la seva vida útil, els aparells tornen al continent d’origen, però no com el final del cicle de la vida, sinó com a residus condemnats a enverinar terres, aigües i cossos de centenars de milers d’africans i africanes. Tanmateix, aquest repte posa de manifest la resiliència de moltes comunitats del continent. El tràfic irregular de deixalles electròniques hauria pogut convertir ciutats com Lagos o Accra en abocadors extremament tòxics, però diferents iniciatives des de la informalitat fins a la indústria innovadora han capgirat aquesta amenaça en una oportunitat.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
