Una cooperació internacional d’Estat (plural)

Després d’un llarg procés de consultes i debats, gràcies a l’impuls d’un canvi de cicle polític a l’Estat, l’executiu de Pedro Sánchez ha presentat un avantprojecte de nova llei de cooperació internacional. Sens dubte, cal agrair l’impuls que representa parlar novament d’una política pública que ha viscut una veritable dècada perduda –si no un intent manifest de desarticulació–, si més no, en l’àmbit de l’Administració General de l’Estat.

Ara s’ha obert un procés de discussió al voltant del text presentat. Això també cal agrair-ho: superar les declaracions generalistes, els llocs comuns i les bones intencions, i poder entrar en l’esperit i la lletra d’una norma que hauria de posar al dia la cooperació internacional, quan més la necessitem. Els reptes d’un món totalment globalitzat han esdevingut realitats i amenaces perfectament tangibles, instal·lades al replà de casa nostra.

Malgrat això i com diu un bon amic, la proposta és, en el millor dels casos, gairebé vintage. L’enfocament desarrollista supura per tot arreu, incapaç de superar el vell somni del creixement indefinit, generador de benestar i d’oportunitats per a tothom, sota la mirada occidental i industrialitzada. Això sí, matisada pel mantra de la sostenibilitat i del respecte obligat als drets humans, només faltaria. Quan les cadenes de subministrament es desplomen, se supera el peak oil i d’altres, seguim tocant a coberta la vella cançó que anima comunitats i pobles de la Terra a pujar al transatlàntic del progrés.

L’experiència de les darreres dècades no ha pogut amb la inèrcia, i som en camí de deixar passar una altra oportunitat per consagrar aquesta política com una eina dedicada fonamentalment a desplegar i defensar, de manera decidida, els drets humans i a qui es deixa la pell per aquests drets. No es tracta de respectar-los, com si fos un peatge més; la cosa va del fet que, sense els drets humans, qualsevol desenvolupament és intrínsecament injust i continuarà generant opressions. I cal posar-s’hi a fons.

Això és una cosa desagradable i de difícil comprensió per a una acció exterior estatal tradicionalment basada en la geopolítica, els blocs i els arsenals. Continuem veient en la proposta de llei aquest enfocament en clau de Risk, incorporant-hi ara el Sahel i la construcció de l’Europa fortalesa que rau en la política securitària de gestió de la migració, en què la cooperació fa d’edulcorant. Quan sonen de nou els tambors de guerra a Europa, és lamentable que no s’incorporin a la llei un enfocament potent de construcció de pau, la no-violència i la desarticulació dels discursos d’odi, també pel que fa al treball intern amb les nostres societats, que ha de contenir necessàriament la cooperació. Potser aquest és un dels elements més preocupants de l’avantprojecte: el poc o nul espai dedicat a l’educació per a la ciutadania, vital per traslladar a la població la interconnexió de tots els fenòmens que experimenta i per mobilitzar-la de cara a la necessitat de construir societats justes i democràtiques a tot arreu, començant per la nostra.

Preocupa l’obsessió dels campions del mercat internacional per accedir a grans contractes per la via de la cooperació

El text dona una gran importància a la cooperació financera, la gran esperança blanca per augmentar els fluxos de la solidaritat, i arriba al tòtem del 0,7%. És evident la necessitat de canalitzar recursos d’aquesta mena de manera àgil i facilitar l’accés del finançament a l’economia productiva, generadora de riquesa sostenible, d’ocupació i d’inclusió. Preocupa, però, l’obsessió del lobby dels nostres campions del mercat internacional per accedir a grans contractes per la via de la cooperació, i com això pot afectar qüestions tan sensibles com la generació de deute o el propòsit que hauria de ser central: animar el sector privat als països empobrits, no al nostre propi. Per això hi ha altres polítiques; mai no és sobrer recordar-ho.

Al còctel tampoc no hi podia faltar la coherència de polítiques o la diligència deguda d’aquestes empreses envers els drets humans. Però, novament, inquieta la falta de propostes concretes per fer reals aquests condiments. Una llei de cooperació no pot ser una tesi doctoral, com diu un altre gran expert del sector, però tot allò que quedi apuntat en aquest sentit afavorirà la seva implementació correcta en la reglamentació que desplegui posteriorment la norma.

Negociar amb qui es creu la cooperació

La gran oportunitat d’aquesta llei pot ser ordenar la cooperació de tot l’Estat, repartir cartes, obrir joc. Aquest tot és molt gran i divers: en primer lloc, i començant per l’Administració central, crear una carrera professional i unes institucions a l’altura del desafiament. No és només aixecar una Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) que amenaça ruïna, sinó també aconseguir una bona articulació amb la resta dels ministeris. O disposar d’una Oficina de Drets Humans amb capacitat real per gestionar l’assetjament i l’enderrocament de l’espai cívic a mig món, en comptes de la bústia per enviar cartes als Reis Mags que tenim ara.

Les entitats que treballem per la justícia global no som un actor més, i això no és cap corporativisme

Entre molts exemples, és clar, de vegades crec que no ens fem a la idea de com estan les coses allà fora (i aquí dins). El reconeixement real del sector d’ONG, a través d’un marc de relació potent i sense mitges tintes, és una altra d’aquestes oportunitats a l’abast de la voluntat dels i les legisladores. Les entitats que treballem per la justícia global no som un actor més, i això no és cap corporativisme. A ningú no se li acudiria no posar al centre de la política laboral empreses i sindicats. Doncs això. Si no passa ara, no passarà mai. Això, si no llancem la tovallola qualsevol dia, víctimes d’una burocratització tan asfixiant com absurda, per a nosaltres i per a les administracions amb què treballem. Apunteu-me, si us plau, una reforma de la Llei de subvencions o deixem-ho córrer tot.

Durant anys, la cooperació desplegada per les administracions subestatals (les comunitats autònomes i el món local) s’ha guanyat un lloc sota el sol. Durant anys, fins i tot, sustentant econòmicament allò més potent i valuós d’aquesta acció exterior rica i plural, marca de la casa, malgrat la incomoditat manifesta de l’autoritat central. Estalvieu-vos els escarafalls; aquí ja ens coneixem tots. En aquesta nova governança de la cooperació que, en el fons i de moment, tant s’assembla a la vella, cal deixar instal·lats els fonaments de la delegació de funcions i recursos, practicant una articulació real, no el suat “hem-de-quedar”.

Després de la publicació de l’avantprojecte, s’ha instal·lat la idea que aquesta és la millor llei que podem aconseguir de part d’un Govern que s’equivoca sobre amb qui ha de negociar-la. Efectivament, aquesta és una política d’Estat, amb majúscules, i per això l’ha de consensuar amb els que l’han defensada i posada en pràctica, en els pitjors moments, cadascú sota la seva òptica. Aquests actors hem estat les ONG, els municipis, els fons de cooperació, les agències autonòmiques i les diputacions. No cal diluir la seva ambició o errar en els objectius que li donen sentit en aquest moment històric, per obtenir el plàcet de forces polítiques que la tornaran a desmuntar quan en tinguin ocasió.

Farien bé el ministre José Manuel Albares i el seu equip d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació a mirar aquest Estat divers però lleial amb aquesta política, i construir en aquest espai la cooperació que necessitem.