25N: No passa res, estem juntes

De petita, una de les meves activitats més recurrents els caps de setmana era anar al cinema. Als pares els agradava la primera sessió, fet que ens permetia gaudir de sales enormes poc concorregudes. Parlo de quan la ciutat encara tenia cinemes grans i acollidors. Moquetes vermelles. Butaques amples. Tot preparat per capbussar-nos en les històries que estaven per venir.

El ritual començava amb la meva mare, repassant la cartellera i comentant-la amb mi i amb el meu pare per decidir què anàvem a veure. Un petit laboratori democràtic familiar, amb els seus estira-i-arronsa, que tenia com a resultat passar-nos moltes tardes de dissabte veient pel·lícules en pantalla gran. 

Recordo una època intensa de històries de la guerra civil espanyola, de la postguerra i de la dictadura franquista. M’agradaven molt aquelles pel·lícules, perquè em permetien anar configurant una línia temporal sobre la història contemporània d’Espanya. També, perquè m’apropaven al nostre bàndol, al dels bons. Al bàndol dels que vam perdre la guerra, dels que ploraven els desapareguts que descansen en fosses comunes i cunetes, dels que havien passat pena i fam. 

Així és com van anar emergint les històries familiars, també. El iaio Domingo, manxec republicà, detingut i entregat pel seu propi germà (que era falangista) i que va ser condemnat dues vegades a pena de mort. El pare que havia militat al PSUC, abans de la trencadissa eurocomunista, estava orgullós d’haver format part del gran partit antifranquista català. La mare explicant-me la por que van sentir durant el cop d’Estat del 23F, el pànic de tornar a allò del que semblava que tot just començaven a sortir i que els va dur a estripar els carnets del partit i llençar-los pel lavabo.

La por s’ha quedat instal·lada dins meu. És una companya de viatge incòmoda, amb la qual no m’hi avinc gaire

Fa temps que penso sovint en aquesta història de la mare, perquè jo també estic espantada. No sé exactament quan vaig adonar-me que en tenia, de por. El que sí sé és que a l’inici d’identificar el sentiment, vaig pensar que allò seria temporal, que aquella amalgama de nervis i angoixa es devia a algunes circumstàncies específiques que estava vivint, però que quan desapareguessin se’m passaria. Però estava equivocada: la por no ha desaparegut. La por s’ha quedat instal·lada dins meu. És una companya de viatge incòmoda, amb la qual no m’hi avinc gaire. 

Dubtar, tenir por, dir-ho en veu alta

Estic convençuda que molts prefereixen llegir sobre la lluita de manera èpica. Llegir sobre objectius, aliances i estratègies per aconseguir els resultats desitjats. No ha estat mai de moda mostrar dubtes, incerteses o temors. 

Tampoc ara, en aquest escenari distòpic que ens està tocant viure. Un context global de col·lapse, que anuncia una nova crisi econòmica. L’enèssim reajustament d’un sistema polític i econòmic que sosté la seva base productiva en l’explotació de l’altre, sense importar que cada dia siguem més pobres i més infeliços. Un sistema que treballa activament, sense treva, per a l’erradicació de la vida al planeta. Un sistema que usa l’acumulació d’opressions com a mecanisme de control social. Un sistema que utilitza les violències envers les dones com element clau per a la seva pròpia perpetuació. Un sistema que ofereix cobertura als feixismes moderns -que no són altra cosa que el retorn al feixisme de sempre- però amb la perversió de fer-nos creure que identificar-los com allò que de veritat són, significa negar la seva legítima llibertat d’expressió. Un sistema que ens vol més ignorants i aïllats, més alienats i sense xarxes afectives. 

És en aquest xoc entre la pitjor de les diagnosis a nivell mundial i la certesa de la pròpia por que neixen totes les contradiccions. Perquè enfront de la sensació de pànic, la primera reacció és protegir-se, no posar-se en risc. La creença naïf de que si no trepitges la primera línia de la batalla, no t’exposes. Que si deambules de forma poc visible, pots salvar-te de les conseqüències de tant d’horror. No és així en realitat, ja que complir el mandat de l’obediència forma part de l’estratègia que els altres ens tenen preparada, els que ens volen submisos i domesticats.

M’ha fet avergonyir quan no m’he sentit prou forta per defensar amb el meu cos allò en el que creia fermament

Tot això que ara sóc capaç d’explicar en quatre ratlles, m’ha comportat molt anys de gestió interna. M’ha generat tensió amb mi mateixa en els espais d’activisme organitzat on he participat, m’ha fet avergonyir quan no m’he sentit prou forta per defensar amb el meu cos allò en el que creia fermament. Els músculs paralitzats m’ho han impedit en algunes ocasions i la inexistència d’un espai per poder parlar de tota aquesta angoixa la multiplicava exponencialment.

Les rereguardes feministes

Però llavors, tot i que soni a tòpic, sense cap avís previ, els feminismes em van salvar la vida. No dic que arribessin els feminismes, ells sempre hi han estat, el que dic és que jo vaig arribar a ells. Un espai inabastable que m’oferia l’immensa oportunitat de qüestionar-ho tot: la nostra identitat individual i col·lectiva, la mercantilització dels nostres cossos, el sistema sexoafectiu des del qual ens relacionem, la simbiosi entre el sistema neoliberal i el patriarcat. La llarga llista de violències que patim: la laboral, la sexual, la sanitària, la urbanística o la reproductiva, entre tantes altres. La por hàbilment inoculada, per fer-nos unes criatures dòcils i silencioses.

Una pràctica política que ens permet realitzar una esmena a la totalitat per poder pensar conjuntament un món on no hi hagi res més important ni urgent que sostenir la vida. 

Però no es pot teixir una nova realitat des de la vehemència, ni des de la incapacitat de reconèixer els propis límits i les pròpies inseguretats. Per capgirar prioritats i abolir les opressions que fan possible aquesta terrible cadena d’injustícies ens cal poder assumir les pors, els dubtes i la fragilitat. Saber-nos gregaris i buscar la manera de trencar amb la divisió entre l’esfera pública i la privada. Saber-nos vulnerables i cercar la manera de compartir cures i atencions al llarg de la vida. Saber-nos part d’una enorme comunitat d’iguals que, quan treballa en una mateixa direcció de forma cooperativa, multiplica les seves possibilitats d’èxit. En definitiva, conèixer el potencial de tot allò invisible que vertebra realment les nostres vides.  

L’eina més revolucionària que m’han donat els feminismes és saber que no estic obligada a ser una heroïna

A mi, l’eina més revolucionària que m’han proporcionat els feminismes és saber que no estic obligada a ser una heroïna, que puc dubtar, que no és imprescindible que tingui una opinió formada sobre absolutament tot, que puc aturar-me quan ho necessiti i que demanar ajuda no és de dèbils, és de llestes. També puc reconèixer que tinc por. El més meravellós és que quan ho digui, molt probablement moltes altres dones diran: “nosaltres també, però no passa res, estem juntes”.