Crític Cerca
Opinió
Mireia Mora

Mireia Mora

Comunicadora cultural i educadora social

Cuideu les embarassades

Així com hem denunciat que la mirada adultocèntrica estava descuidant i oblidant les necessitats de les criatures, convindria també assumir la mala gestió de la cura cap a les gestants

15/05/2020 | 07:50

Foto: freestocks.org – PEXELS

Primer acte: un passat molt proper i molt llunyà

La primera certesa que vaig tenir quan em van dir que estava embarassada va ser que no sabia res del que estava per venir. El pas dels dies i de les setmanes no va fer altra cosa que confirmar que un dels processos més bèsties que duu a terme el cos humà, generar una vida nova, és un terreny més o menys silenciat, prou menystingut. Ja se sap que les coses pròpies de les dones no són temes universals i no mereixen un tractament ampli i un coneixement generalitzat.

Em vaig sentir culpable. Havia estat tan ocupada i preocupada per quedar-me embarassada, que no m’havia preparat per saber què havia d’esperar o com em sentiria: l’estirament dels músculs, la son, la gana, l’ofec que estaven aguaitant-me. Però sobretot, per endevinar que hauria de conviure amb l’angoixa i la por de manera quotidiana.

La sanitat pública no proporciona hora de visita fins que s’aproxima la setmana 10 de gestació. El motiu és senzill i dolorós: el 20% dels embarassos no prospera i la gran majoria d’aquests avortaments es produeixen durant el primer trimestre. Fa feredat que el propi sistema de salut aboqui les dones a sostenir la gestió física i emocional d’aquests gairebé tres primers mesos en la soledat, el desconeixement i la fragilitat de les desigualtats de classe, de recursos i d’accés a xarxes de suport. Però, increïblement, t’hi acostumes. Et concentres a ser d’aquell percentatge que supera les 12 setmanes –com si això ja fos garantia d’un feliç desenllaç– i esperes amb tantes ganes com il·lusió el segon trimestre.

Comencen les visites regulars amb la llevadora: ja ets una embarassada, ja t’atenen, ja et pregunten com et trobes i quins dubtes tens. El trimestre dolç, que en diuen. No és tan dur físicament com el primer, ni estàs tan voluminosa com en el tercer, quan la mobilitat fa la vida més farragosa. En el meu cas, això coincidia amb que arribava la primavera, els dies llargs, el sol i la vida al carrer. Promeses d’un benestar que teníem a tocar i que ara semblen d’una altra vida. Tot allò anterior a la distopia de la COVID-19.

Segon acte: un present de soledat

Em vaig confinar amb la meva parella el 12 de març. Estava embarassada de gairebé 18 setmanes (4 mesos i escaig, pels profans). Avui compleixo el meu dia 65è de confinament estricte. Fins que es va permetre començar a sortir per franges, vaig realitzar una única sortida de poques hores fins a la Maternitat per realitzar l’ecografia que pertoca en el segon trimestre de qualsevol embaràs que no presenti complicacions.

Vagi per endavant que gaudeixo del privilegi de poder quedar-me a casa i teletreballar, tot i que sigui més aviat poc, perquè la crisi econòmica derivada de la sanitària ha arrasat amb gran part del nostre projecte laboral. També de l’enorme sort de tenir la família i les amigues sanes, sense contagis, ni haver de plorar pèrdues des de la distància. Però més de 2 mesos que la vida s’ha aturat i, de la mateixa manera que hem denunciat que la mirada adultocèntrica estava descuidant i oblidant les necessitats de les criatures, convindria també assumir la mala gestió de la cura cap a les gestants.

Abans d’entrar en aquesta qüestió, per a mi és imprescindible fer un apunt: el nostre sistema sanitari és un dels dispositius més preuats dels que disposem com a societat. Lamentablement, una seguit de desalmats hi han estat practicant retallades i privatitzacions de forma persistent en el darrer període, motiu pel qual avui tenim un servei debilitat i uns professionals infrareconeguts. És la manca de recursos, no de responsabilitat de les seves professionals, els que ha fet que, en aquest temps, s’hagi anul·lat gran part de l’atenció a embarassades en els nostres centres d’atenció primària. El desbordament ha comportat ajornar totes les proves i visites no imprescindibles, les quals, en els millors dels casos, han estat substituïdes per l’atenció telefònica.

Els grups d’acompanyament i les formacions de preparació al part (no parlo de lactància, perquè encara no he arribat a aquest pantalla, però imagino que també) han quedat suspesos en la seva immensa majoria, sense que el sistema públic articuli alternatives telemàtiques col·lectives. Les visites ara són telefonades i es fan massa curtes. Els recursos formatius, un seguit de links en un trist PDF. Càpsules audiovisuals amb exercicis de ioga, relaxació, dansa per a prenyades, preparació al part, protocols hospitalaris, plans de part…

Una nova bretxa d’accés: què passa si una embarassada no té ordinador o internet a casa? O en té, però no ha sabut o tingut la traça per activar el seu accés a “La meva salut”, el servei d’atenció no presencial del que disposa el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya? La sensació compartida amb les amigues i companyes que es troben en processos d’embaràs durant el confinament és de certa soledat i oblit, malgrat que  totes, cadascuna a la seva manera, han après a conviure-hi amb més o menys resignació i bon humor.

Mentrestant, en la realitat paral·lela de les xarxes socials –especial menció a instagram– floreixen infinites propostes privades per suplir allò que la sanitat pública no pot garantir ara mateix: doules, instagramers i altres modalitats que oferten visites individuals o en grup en format virtual per a l’acompanyament de l’embaràs, de la preparació del part, del puerperi, de la lactància i un llarg etcètera. No tenen res de dolent cap d’aquestes propostes, sempre que les persones o entitats que les ofereixen comptin amb la formació i la preparació adequades per desenvolupar els serveis que oferten. Tanmateix, sí que generen, de nou, un trencament social i sanitari, perquè cal pagar per accedir-hi.

El sistema de salut públic ha de garantir l’accés en termes d’igualtat i gratuïtat a molts d’aquests espais, que, a més de formatius, suposen bàlsams de benestar i calma per a les dones i parelles que hi participen. Allò que s’ha fet i no s’ha fet fins ara provoca el risc de deixar moltes persones enrere, probablement les més pobres i vulnerables, les que disposen de menys capital cultural i xarxa comunitària. Correm el risc de condemnar molta gent a patir abusos i violència obstètrica, a parts induïts, a experiències traumàtiques.

Tercer acte: un futur d’incertesa

Lamentablement, les perspectives de futur ara mateix són desalentadores. Ni en el procés de confinament més estricte, ni quan s’han plantejat les fases del desconfinament gradual, s’ha fet un dibuix de les gestants com a subjectes amb necessitats específiques, persones de les quals cal tenir especial cura i que necessiten el desplegament de mesures pròpies. Mai no ha quedat clar si som o no som població de risc, si bé els consells rebuts de les autoritats sanitàries han estat, en tot moment, extremar les precaucions i evitar qualsevol exposició innecessària. La combinació d’un sistema sanitari saturat i el desconeixement sobre el comportament del virus ens han abocat, doncs, a haver-nos de cuidar molt, però sense tenir eines ni protocols propis en cap moment de tot aquest procés.

Explicàvem que el sistema s’ha aturat i que hi ha pocs serveis alternatius als presencials pel que fa als equips d’atenció reproductiva i ginecològica. Tampoc no s’estan oferint espais de seguretat per recuperar els carrers o enfocar l’activitat física de manera diferenciada de la resta de la població. Les embarassades hem de sortir a caminar en solitud, a marxa ràpida, amb els runners, quan la ciutat encara no està desperta o bé s’està fent fosc.

Ministre Illa, Govern d’Espanya, Generalitat de Catalunya, ajuntaments del país: desplegar polítiques de salut amb perspectiva feminista significa analitzar i detectar les necessitats de la diversitat d’identitats i cossos. Llegir les seves particularitats, posar en valor un moment tan intens, vulnerable i transcendental com el de gestar i oferir eines, recursos i acompanyament propis. El repte de la COVID-19 requereix de tot el rigor mèdic i científic i de tota la imaginació a l’hora d’articular propostes i serveis per tal de garantir, des d’allò públic, que ningú no es queda pel camí.

Volem gestar i parir amb informació, dignitat, respecte i, si pot ser, amb felicitat.

És un dret.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies