Crític Cerca
Opinió
Mireia Mora

Mireia Mora

Comunicadora cultural i educadora social

Subvencions públiques en cultura: preguntes equivocades

Si volem parlar sobre finançament, hem de canviar les preguntes que ens formulem per permetre que emergeixin noves lògiques que guiïn la definició dels criteris i condicions per accedir al diner públic

04/07/2019 | 18:17

Coincidint amb l’inici del cicle de festivals musicals, arriben un any més -com les cançons de l’estiu- els articles, les converses a les xarxes i les reflexions compartides sobre el finançament i l’accés a la subvenció pública dels projectes culturals del país.

Que ningú no es confongui, tot i que pogués semblar que el tema és dens i farragós, desperta grans passions i intercanvis interessants que els responsables de les principals institucions culturals haurien d’escoltar i, qui sap, si prendre’n nota.

Existeix una tensió antiga i no resolta, al voltant del finançament públic: quins són els criteris que s’usen per atorgar aquests recursos, on estan escrits aquests criteris, quines estructures són subvencionables o qui desenvolupa la tasca de garant del bon ús d’aquests diners. 

En un context en el qual la tradició del patrocini privat és relativa i el buit d’una llei de mecenatge, la subvenció pública continua sent una de les eines principals -i finites- per desenvolupar propostes artístiques i culturals.

Quines respostes busquem?

No podem abordar aquesta qüestió, però, a partir d’un taulell de joc heretat. No podem ser ostatges de qui ha disposat de l’hegemonia en el discurs cultural de la ciutat i el país: la cultura és un bé de consum, ens han dit. Pagues, consumeixes, aplaudeixes i cap a casa. 

La meva generació ha crescut escoltant parlar molt d’indústries culturals i molt poc dels drets associats a la cultura

La meva generació ha crescut escoltant parlar molt d’indústries culturals i molt poc dels drets associats a la cultura: accedir-hi, crear-la, governar-la. Ha crescut pensant que les variables quantitatives són més importants: nombre d’espectadors, nombre de propostes programades, nombre de premsa acreditada. Tot ben tangible. La cultura a pes.

Si volem aturar-nos i parlar sobre finançament és probable que haguem de canviar les preguntes que ens formulem, per permetre que emergeixin noves lògiques que guiïn la definició de criteris i les condicions per accedir al diner públic.

Tinc dues preguntes de capçalera i me les repeteixo a mode analític: qui està situat al centre de l’acció del projecte cultural? i quins són les pràctiques amb les que es duu a terme? 

Us animo a fer-vos-les sovint tant sobre espais on participem, treballem, consumim, com sobre aquells que només veiem de lluny. Les respostes us sorprendran.

Qui està situat al centre de l’acció del projecte cultural?

Prenguem-nos amb una mica de calma la lectura i la resposta a aquesta pregunta, que ens podria generar confusió. No estem demanant qui és el destinatari, no estem demanant a quin públic objectiu es dirigeix, no estem demanant si el nínxol de mercat és més gran o més petit. Ens demanem quin subjecte s’ha reivindicat per a ser el nucli de la intervenció artística o cultural. Entenent aquest subjecte com a part activa del dispositiu, i reconeixent-li capacitat d’interacció amb la proposta, una interacció molt més profunda i elaborada que la simple assistència com a públic. 

Cal apostar pels processos i no tant pels resultats: des de la cultura ens convé fer apologia de la paciència, de l’assaig i de l’error

Per resumir-ho d’una forma senzilla: cal apostar fort pels processos i no tant pels resultats. En un món on el màxim rendiment en el menor temps i la menor despesa possible s’ha convertit en un mantra inqüestionable, des de l’àmbit de la cultura ens convé fer apologia de la paciència, de l’assaig i de l’error.

Processos que es dilatin, que garanteixin eines, valor afegit i sobretot, generin un capital cultural ric i divers, sabent-lo un dels elements imprescindibles per a la ruptura del cercle de la desigualtat social. 

Quins són les pràctiques amb les que es duu a terme?

Aquesta pregunta resultarà incòmode per a molta gent. Estem acostumades a explicar allò que fem, però no com ho fem, intentant que no es faci públic el divorci aberrant entre el que diem promoure amb el nostre projecte i les formes que tenim per aconseguir-ho. 

Els recursos públics són el resultat d’un exercici d’estalvi col·lectiu. Convé conèixer els valors dels projectes que els reben

És probable que aquestes alçades algú ja s’hagi dut les mans al cap i hagi pensat que estic fent una proposta intervencionista excessiva, que cadascú gestiona casa seva com vol i que no ha de donar explicacions a ningú. El cert és, però, que els recursos públics són el resultat d’un exercici d’estalvi col·lectiu via impostos i que, per tant, convé conèixer els noms, les formes i els valors dels projectes que els reben, no es donés el cas que no responguéssin a l’interès públic.

Una proposta cultural que no vol revisar-se, detectar dèficits i incorporar-hi mecanismes de correcció en àmbits com les pràctiques feministes i la diversitat en les propostes, la dignificació de les condicions de treball, la governança interna, la relació amb les comunitats educatives del seu entorn o la comunicació inclusiva és un projecte que no respon a l’interès comú. I si no respon a l’interès col·lectiu, potser no és l’adequat perquè rebi diners que són de tots i totes.

Els grans esdeveniments són els nostres enemics?

Diria que per a moltes està clar que hi ha un debat pendent al voltant de l’ús dels recursos públics de la cultura i que convindria l’elaboració d’un nou marc conceptual de propostes i pràctiques, per tal de poder-hi accedir. 

Defenso, sense cap mena de dubte, que aquests recursos han de posar-se principalment a disposició de projectes que permetin investigar, apostar pel risc, promoure processos comunitaris i educatius i apoderar col·lectius. Però això no suposa que les grans propostes de les que podem gaudir a Barcelona i arreu del territori no mereixin un acompanyament econòmic -si s’escau- per dur-se a terme. Valorem-ho i siguem creatives. Podríem plantejar-nos, per exemple, si el Primavera Sound  o el Sónar, han de rebre recursos de les arques de turisme o indústria, enlloc de les subvencions de cultura. 

En aquest inici de cicle, un nou mandat als ajuntaments i també unes més que possibles eleccions al Parlament durant el proper semestre poden ser l’oportunitat d’abordar aquest debat de forma participada, amb tots els agents involucrats, en una mateixa taula per garantir una construcció que s’ha de fer amb mirada àmplia i generositat mutua.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació