Crònica d’un Pacte “contra” la segregació escolar

El passat 18 de març es va presentar el Pacte contra la segregació escolar al Parlament de Catalunya, amb una posada en escena àmplia i foto a les escales del Parlament inclosa. Al text hi dona suport el Departament d’Educació, el Síndic de Greuges, un nombrós nombre d’ajuntaments de més de 10.000 habitants, l’ACM, la FMC i les patronals de l’escola concertada.

El pacte defineix que “l’objectiu de la lluita contra la segregació escolar és, fonamentalment, vetllar perquè els centres escolars d’una mateixa zona tinguin una composició social similar entre ells i equivalent a la del territori on s’ubiquen. L’escola ha de reflectir la barreja social (interclassista, intercultural, etc.) present al territori”.

Tot i que la segregació escolar estigui al centre del debat educatiu és una bona notícia, el text del pacte ha estat extensament criticat. Per una banda per la connivència amb l’estructura educativa concertada. Fins i tot la FAPAC en va fer un espot fake de protesta posant en valor l’escola pública catalana i assenyalant la manca de dedicació del departament en la promoció d’aquesta. I és que el pacte equipara constantment l’estructura pública i la concertada com agents educatius que han de garantir l’accés a l’educació de qualitat i entesa com ascensor social. Un marc totalment contrari a la ILP d’educació que va ser tombada al Parlament de Catalunya la passada legislatura, i que amb el consens de bona part de la comunitat educativa, apostava per l’escola pública com a estructura garant de l’educació de qualitat i contemplava la fi dels concerts educatius.

Per altra banda, les dades ens diuen que l’escola concertada acull a molts menys alumnes de famílies amb situacions econòmiques vulnerables i que, a més, per a ubicar-la com una infraestructura que garanteixi l’accés a l’educació en clau d’igualtat, caldria que les fundacions que gestionen les escoles concertades fessin públics els comptes i se sabés quin és el cost real dels centres concertats. Ho expliquen els companys de El Diario en aquest article.

Que el departament assumeixi la concertada com a estructura a finançar, denota la manca de compromís polític amb la construcció d’una societat transformadora

Que el departament dugui a terme ara una mesura tant important pel futur de l’educació del país, assumint una vegada més l’escola concertada com a estructura a finançar i a promocionar, denota la manca de compromís polític amb un dels bastions fonamentals de la construcció d’una societat transformadora, activa, defensora dels drets fonamentals i de la igualtat de tracte i d’accés.

Per altra banda, bona part de les accions previstes per a generar una composició social similar es basen en accions per a modificar els criteris d’admissió dels centres, amb un decret sobre aspectes relacionats amb l’admissió i la previsió de reculls de bones pràctiques, centrant la problemàtica en la distribució de l’alumnat i posant l’èmfasi en l’alumnat d’origen estranger o gitano.

Aquesta òptica és la mateixa amb la que treballa el Síndic de Greuges, que en el seu informe La segregació escolar a Catalunya (I): La gestió del procés d’admissió de l’alumnat utilitza l’índex de dissimilitud que mesura els desequilibris en la distribució de l’alumnat estranger i projecta quina mobilitat hauria de tenir aquest alumnat per acabar amb la segregació escolar.

Fins i tot el pacte preveu la possibilitat de tancar els “centres guetto” en cas que sigui irreversible l’etnificació de l’escola en qüestió. És evident que la segregació escolar és un fenomen complex que requereix mesures diferents aplicades al mateix temps, i que la distribució d’alumnat n’és un dels vectors claus. No obstant això, la mirada que hi ha al darrere és que la responsabilitat de la segregació escolar és de l’alumnat estranger i gitano i de les seves famílies, ubicant-les, de facto, com a part del conflicte i obviant la responsabilitat que tenen moltes famílies de classe mitjana alta que canvien als seus fills i filles d’escola per evitar, precisament, els grups heterogenis. Així ho explica un estudi de la Fundació Bofill dirigit per Núria Vives sobre el Racisme als centres educatius ja citat en aquesta casa en un reportatge de l’abril del 2018, i que posa l’alerta en els plantejaments de redistribució equitativa d’alumnat només pensat en aquell de classe social baixa o d’origen migrat.

Es responsabilitza de la segregació escolar l’alumnat estranger i gitano,ubicant-lo com a part del conflicte

I és que la segregació és producte de polítiques sistemàtiques aplicades durant més d’una dècada. La dada que aporta l’informe del Síndic sobre el mapa de la segregació és que aquesta no és proporcional al grau de diversitat cultural d’un municipi, sinó a mecanismes de classificació – d’origen i de classe – que engeguen les famílies. I en aquest sentit, la legislació recentment aprovada relativa a la llibertat de matriculació i de selecció de les famílies contribueix directament a la segregació escolar, maximitzant les externalitats negatives de les pautes del comportament de la demanda.

En tercer lloc també fa referència a l’educació en perspectiva intercultural i en la necessitat de fomentar la participació de les famílies a les AMPA/AFA. Curiosament, però, en cap dels seus apartats parla del racisme institucional que permea a totes les institucions públiques catalanes, i que es veu reproduït a l’escola, tant en la distribució d’alumnat, com amb el tarannà etnocèntric i androcèntric de currículums escolars, amb la manca de compromís del govern per a fomentar l’educació antiracista o amb la falta de formació de professorat en aquest àmbit. Tots aquests elements són responsabilitat, si així ho volen, dels consorcis, ajuntaments o dels equips directius dels centres que han d’elaborar els programes educatius i plans de centre.

I si parlem de racisme i educació, del que tampoc parla el pacte és de l’alt índex d’abandonament prematur escolar a Catalunya per part d’aquestes mateixes famílies estrangeres i gitanes. I és una situació que es repeteix: el mateix informe de la Fundació Bofill posa de manifest que gairebé el 50% d’alumnat de nacionalitat estrangera ha abandonat els estudis als 17 anys. Però d’això, tampoc en surt ni una coma.

Tampoc del PRODERAI, ni un sol mot al respecte de la dinàmica de construcció de l’enemic que hi ha al darrere. A la Directa s’hi publicava un extens reportatge que assenyala aspectes profundament racistes de la pràctica estesa a les escoles catalanes.

I permeteu-me acabar amb un altre dels invisibles del pacte: aquelles bones pràctiques de comunitats educatives compromeses amb l’educació com a estructura col·lectiva per a la transformació, que aposten per a invertir en l’escola pública, per a parir projectes educatius d’entorn que inclouen tots els agents educatius de la comunitat, que pensen solucions a la segregació que, lluny d’assenyalar les més vulnerables, entenen que ser neutrals en situacions de desigualtat ens fa injustes.

El racisme institucional és una realitat a casa nostra que condemna socialment moltíssimes persones

El racisme institucional és una realitat a casa nostra que fa mal, que discrimina, que genera desigualtat i que condemna socialment moltíssimes persones. L’escola, com a institució que acull als nens i nenes, ha de prendre’s seriosament l’educació antiracista com a base fonamental de l’educació, tal com està fent amb el feminisme i amb altres valors que projecten futurs de drets i emancipadors. I el govern, conscient que més d’una dècada de polítiques educatives segregadores han deixat un mapa esfereïdor, no s’hauria de poder permetre engegar un pacte contra la segregació tant ontològicament segregador.