25/08/2020 | 07:00
Vint anys després de Seattle, i quinze després de la gran manifestació contra l’Europa del Capital i la Guerra amb què Barcelona es va graduar com a capital altermundista, qui ens ho havia de dir, que els que es reivindicarien com a líders antiglobalització serien Trump, Boris Johnson o Bolsonaro. Qui ens ho havia de dir, que tot allò que avisàvem que passaria (i que ha passat) tindria com a conseqüència que el “primer nosaltres” esdevindria un lema paradoxalment universal. Vam estirar l’esperit del “We are the world, we are the children”, aquell himne infantilment solidari dels vuitanta amb el qual ens vam reinventar com a generoses democràcies occidentals, fins al 2015, quan vam voler salvar tots els Aylans del món.
Cinc anys després, només cinc, amenacen amb multes o presó a qui gosi salvar ningú sense autorització. La presidenta de la Comissió Europea no ha pogut ser més honesta a l’hora de posar les polítiques d’Interior i Migracions sota una vicepresidència anomenada “Protegint el nostre estil de vida europeu”. Potser ja és hora d’assumir que, com diu l’Arundhati Roy, fa temps que totes les guerres són guerres per defensar el nostre estil de vida.
Vivim en un món “globalitzant” i tots, conscientment o no, depenem els uns dels altres
Els pitjors líders prometen tancar les fronteres i tornar a estadis anteriors de la història com si fos possible trencar, ara, amb totes les interdependències que ens constitueixen com a civilització. Els sistemes culturalcomunicatius en què estem immersos, de caire nacional-estatal, no ens ajuden a veure-ho, però com deia Bauman, vivim en un món “globalitzant” i tots, conscientment o no, depenem els uns dels altres: “Tot el que fem o escollim no fer afecta la vida de la gent que viu en llocs que mai no coneixerem”.
Si no espavilem, els nostres conflictes actuals amb els manters o els menors no acompanyats seran una broma comparats amb el que vindrà: la lluita pels recursos naturals s’aguditzarà i hi haurà 700 milions de persones desplaçades l’any 2050 per causes econòmiques o mediambientals. I quant més ens apropem als límits de capacitat de càrrega dels ecosistemes, molt pitjor per als més febles i vulnerables. Viure en la part ‘bona’ del món, tard o d’hora, ens obligarà a posicionar-nos —d’una manera molt més clara i brutal— del costat dels que maten, per acció o omissió, per mantenir el seu estil de vida o dels que es neguen a fer-ho.
Potser comencem a entendre que ens cal trobar un nou estil de vida compatible amb la vida, uns nous estàndards de benestar
El coneixement del món i la capacitat de fer anàlisis globals s’ha reduït a un ritme inversament proporcional a l’impacte de la globalització en la nostra vida. Amb el “pensa global i actua local” ja no n’hi ha ja prou. Les injustícies són concretes, però els responsables escapen a qualsevol jurisdicció. Les elits i el capital són transnacionals i qualsevol iniciativa de resistència haurà de ser-ho. La desigualtat econòmica i la cultural, cada vegada més accentuades, són l’accelerador de l’autodestrucció. Combatre-les en tots els àmbits, des de l’hiperlocal fins a l’internacional, és l’única manera de defensar de manera honesta i responsable els drets socials i polítics bàsics per a tothom, i el millor lloc de trobada de totes les lluites i les resistències, de Ciutat Meridiana a l’Amazonia.
La justícia, per ser-ho, ha de ser global i l’hem d’exigir en totes les seves dimensions (reconeixement, representació, redistribució) i a totes les escales. L’últim Eurobaròmetre diu que ja ens preocupa més el canvi climàtic que el terrorisme. Potser comencem a entendre que ens cal trobar un nou estil de vida compatible amb la vida, uns nous estàndards de benestar. Com deia una consigna contra les ONG paternalistes, “si vens a ajudar-me estàs perdent el temps, però si vens perquè el teu alliberament està lligat al meu, llavors treballem junts”.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
