Cerca
Opinió
Nia Sanjuán

Nia Sanjuán

Directora de programes de televisió

Ai, Rigoberta

Per un moment, l'opció que una proposta diferenciadora, atractiva i trencadora arribés a Eurovisió va semblar gairebé possible

30/01/2022 | 22:47

Rigoberta Bandini no anirà a Eurovisió. / RTVE

“Fem una calçotada”, la frase catalana per excel·lència del gener al març, una promesa que llancem sabent que no es complirà, però que, per un moment, sembla tan autèntica, tan possible, que gairebé ens la creiem. Chanel, guanyadora del renovat Festival de Benidorm, que aquest dissabte l’ha triada com a representant d’Espanya a Eurovisió, ha llançat una proposta de calçotada a Rigoberta Bandini després d’aconseguir la victòria. Quina faula, tenint en compte que totes dues són protagonistes del desplegament de l’eurodrama d’aquest any.

Bandini, diva espiritual, pija de les Teresianes i salvadora del caldo, era la favorita per guanyar la plaça a la final d’Eurovisió amb l’himne feminista “Ay, mamá”, una cançó que ha retornat als eurofans la il·lusió de la possibilitat de fer un bon paper al festival i, a més, ha aconseguit convèncer l’òrbita indie-elitista musical que un tema eurovisiu espanyol podia penjar-se la medalla de la dignitat i la seva benedicció. Gràcies.

Per un moment, la proposta de Bandini semblava tan autèntica, tan possible, que gairebé ens ho vam creure. No sé com són els vostres timelines a Twitter. Al meu la crisi d’Ucraïna, l’òmicron sigil·losa, el futur del català i la bretxa salarial tenien l’origen del mal i la salvació en la figura de Rigoberta. Que si la seva lletra a favor de les “tetes fora” era transexcloent, que si el seu èxit passava per haver renegat de les Mamzelles, un dels seus primers grups en català, que si la seva figura encarnaria la llibertat de les kellys. Mira, no.

La ressaca ‘rigobèrter’

Què us he de dir, com a rigobèrter radical (cal llegir-ho així, amb accent a la ‘e’), tinc ressaca de derrota. Soc seguidora d’Eurovisió perquè em sembla un dels grans moments de la televisió lineal, una convocatòria extraordinària del xou per surfejar les opinions de la massa i consumir mems. A més, és una mina per descobrir artistes que aporten discurs i personalitat.

La feina exitosa de TVE aquest any ha estat recuperar amb una pàtina cool i actual el Festival de Benidorm. Grafisme de tendència, una musa de la GenZ, Inés Hernand, com a presentadora, i propostes amb autotune, rapejades i compromeses. En aquest context, una altra de les grans apostes era la de les gallegues Tanxugueiras. Si bé Bandini ha arribat al mainstream via Spotify, les pandereteiras han fet gran el seu himne gràcies al boca-clic de YouTube, i han arribat al festival com una proposta neofolklòrica femenina, poderosa i en gallec. Sembla que els catalans, de sobte implicats en el fet que una proposta de casa s’erigís en representant espanyola, havíem fet un lloc al nostre cor per a les gallegues.

L’escenari es prometia tranquil: ‘Vota Rigo’; però, si guanyaven Tanxugueiras, també seria victòria pròpia

No sé si és perquè els anys d’esplai ens han fet sensibles a l’estètica d’El Senyor dels Anells, però el cas és que a Catalunya ens hem apuntat a la llista VIP de la “foilada”, amb el permís de Rigoberta. L’escenari, per tant, es prometia tranquil: VOTA RIGO al 27066; però, si guanyaven Tanxugueiras, també seria victòria pròpia, que a la lletra hi diuen “No hi ha fronteres”. Tot en ordre: dues propostes originals, carismàtiques, amb autoria i discurs. Però en aquesta equació apareix l’amenaça Chanel Terrero, actriu, ballarina i cantant d’Olesa de Montserrat, amb un sentit de l’espectacle televisiu molt sòlid i una proposta tot terreny, “SloMo”, un tema llatí, urbà, ballable, que va ser proposat a diferents artistes fins que li va arribar i va defensar-lo com “la mami, la reina, la dura, una bugatti”, enteneu-me.

El seu número va guanyar la primera semifinal i va ser el més puntuat pel jurat professional i, de sobte, semblava als ulls de tothom una proposta raonable per guanyar el festival. Al cap i a la fi, la música urbana llatina és tendència i lidera la indústria de forma indiscutible. Però no podia ser, és clar, perquè el discurs feminista d’una carismàtica i popular Bandini, capaç de ballar en faixa i sense sostenidors davant d’una teta immensa, no podia ser eclipsat per la frivolitat llatina d’una vedet que busca “romper caderas”. No detecteu una mica de classisme en tot plegat?

El sistema de votació del Festival es dividia de la manera següent: un 50% per al jurat professional de cinc integrants nacionals i internacionals, un 25% per al televot, i l’altre 25% per al jurat demoscòpic. Aquest darrer ha estat una mena de forat negre: un panel de 350 persones “representatives de la societat”. Ningú no ho ha acabat d’entendre; no ens hi esforcem.

Èxit d’audiència i bomba polèmica

La final ha estat un èxit rotund pel que fa a audiència i una bomba polèmica. El jurat professional, que ja havia menystingut incomprensiblement el número de Tanxugueiras a la semifinal, va mantenir la mirada altiva en les seves votacions de la final atorgant una puntuació irrellevant que les va deixar a mitja taula. Chanel, en canvi, es va col·locar en primera posició, 5 punts per sobre de Bandini, que a la semifinal, en canvi, havia estat millor puntuada que la d’Olesa.

El jurat professional va sentenciar el resultat final. Tant el vot demoscòpic com el televot de l’audiència van ser per a Tanxugueiras; no sé si és que els rigobèrters ens vam confiar o és que un euro per votar és un euro, però Bandini es va quedar en tercera posició en el demoscòpic, per sota de Chanel i de Tanxugueiras, i en segona posició del televot, per darrere de les gallegues.

Les xarxes s’han omplert d’odi contra Chanel pel seu vestuari o pel fet de ser ‘latinosa’

L’opció de la proposta diferenciadora, atractiva i trencadora semblava tan autèntica, tan possible, que gairebé ens la creiem, però en un “apenas hago boom, boom” s’ha acabat esfumant. Des d’aleshores, i durant tot el dia, les xarxes s’han omplert d’odi cap a Chanel: veus que clamaven pel feminisme l’han atacada pel fet de sortir vestida amb licres; d’altres que clamaven pel valor de la diferència han dit, com a ofensa, que la seva cançó era “latinosa”.

Jo, una rigobèrter convençuda tot i viure lluny de Ganduxer, avui guardo el dol escoltant “Ay, mamá”. Me n’alegro que Tanxugueiras i Bandini hagin eixamplat la base popular dels seus temes, que no haguessin tingut aquesta repercussió sense el festival. I celebro que agafin la mà a Chanel sota el paraigua dels atacs indiscriminats de tots els que ens crèiem progres. Sororitat i calçots drives you loco.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies