Crític Cerca
Opinió

‘No passaran’

Editorial conjunt dels periodistes de CRÍTIC contra l'auge de l'extrema dreta: per què creix i com es pot frenar?

11/11/2019 | 01:02

El líder de Vox en el míting final de campanya / VOX ESPAÑA

Els vells marxistes deien que cal fer una anàlisi sense autoenganys de la realitat per decidir quina és la millor estratègia política a seguir. Si la revolució era a la cantonada, calia llançar-s’hi i arriscar; si la revolució quedava lluny, era millor acumular forces. A Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol veníem de temps difícils. D’una crisi econòmica molt dura. D’un procés sobiranista frustrat i reprimit per l’Estat espanyol, amb presos i represaliats polítics. Però aquest 10 de novembre hem entrat en una època fosca. Vox ha aconseguit el 15,1% dels sufragis, 52 escons al Congrés dels Diputats i 3,6 milions de vots. És la tercera força. Un dels partits d’extrema dreta més forts de tot Europa. És una molt mala notícia. Però és en els moments difícils en què toca arremangar-se. Novament, és l’hora del ‘No passaran’.

L’èxit de l’extrema dreta espanyolista, xenòfoba i masclista no és, però, aliè a Catalunya. La mitjana de vot de Vox arreu de Catalunya és molt més baixa que l’espanyola, però s’ha pràcticament duplicat en només set mesos respecte al 28-A: té un 6,3% de suport i 242.424 votants. Vox a Catalunya supera Ciutadans i només té dos mil vots menys que la CUP. La ciutat de Barcelona és de les que millor ha resistit l’entrada del neofeixisme. A la capital es queden amb un 5,3% de vots, per sota de la mitjana catalana, tot i que en nombre total, lògicament és el municipi que més votants aporta a Vox: 43.629. El districte on més suports ha obtingut ha estat Sarrià – Sant Gervasi: en total, el 8% dels sufragis.

L’èxit de l’extrema dreta espanyolista, xenòfoba i masclista no és, però, aliè a Catalunya

On han votat més a Vox a Catalunya? L’eix de Vila-seca, Salou i Tarragona, la major part de la franja litoral -des de Roses i Lloret fins a Cambrils- i la Vall d’Aran són tres de les zones amb major vot per a l’extrema dreta. Vila-seca, a la comarca del Tarragonès, es podria convertir en una de les ciutats catalanes més poblades amb un major percentatge de vot per a l’extrema dreta de Vox. Han aconseguit ser segona força al municipi i té un 15’6% dels sufragis. La resta de ciutats catalanes amb més vots per a Vox, en percentatge, són perfils tan diferents com Salou (13’8%), Pont de Vilomara (13,2%), Roses (11,5%), Vielha (11,2%), Sant Adrià de Besòs (10’8%), Sant Andreu de la Barca (10’5%), Cambrils (10,5%), Tarragona ciutat (10% de vot), Masquefa (9’9%) i Lloret (9’8%). Els veïns de tots aquests municipis, probablement, tenen raons sociològiques, identitàries, econòmiques o polítiques ben diferents per votar Vox. Cal, però, esbrinar-hi bé, a fons, sense apriorismes, els motius si volem combatre’ls. Caldrà temps, però s’haurà de posar tot l’entusiasme i tota la intel·ligència.

Vox no és un fenomen aïllat. Europa està patint des de fa anys un ascens molt perillós de la nova dreta o extrema dreta populista. Des del 2008, aquests partits han crescut exponencialment arreu. La victòria de Bolsonaro al Brasil, la de Trump als Estats Units, l’enfortiment d’Erdogan a Turquia… i el degoteig de bons resultats a la vella Europa dels partits d’extrema dreta a França, Alemanya, Itàlia o Hongria és la gran empenta per a Vox. Podrien arribar algun dia a governar amb majoria absoluta a alguns dels països principals de la Unió Europea? Quin és el seu límit?

L’esquerra ha de fer autocrítica

No anem a l’ofensiva; estem a la defensiva. No hi ha República a la vista. No hi ha insurrecció anticapitalista a la cantonada. Si acceptem d’una vegada per totes que ara mateix les coses en els àmbits català, espanyol o mundial estan complicades i que no hi ha receptes màgiques ni jugades mestres, potser trobarem solucions. Què ha fet l’esquerra —des del PSC fins a la CUP passant pels Comuns i ERC— tots aquests últims anys quan Vox parlava sobre atur, immigració, xenofòbia, mesquites, habitatge, feminisme, contaminació? Hi ha una esquerra que sí que fa temps que ho veu i que alertava de com s’estava coent l’ou de la serp de l’ascens de la ultradreta als barris i pobles, des d’Almeria fins a Texas passant per l’Hospitalet de Llobregat, Salt o Lleida.

Hi ha una esquerra que ha estat desapareguda, veient-les venir, lluny dels barris obrers davant l’auge de Vox

Però hi ha una altra esquerra que ha estat desapareguda, veient-les venir, lluny dels barris obrers més marginals… Hi ha una esquerra d’establihsment i despatx, i també hi ha una esquerra suposadament molt revolucionària que no ha trepitjat un barri metropolità en la seva vida. Bàsicament, per combatre l’auge de la nova dreta radical, l’esquerra hauria d’oferir solucions als problemes de les classes treballadores. A tots els problemes. Ara, qui està fent discursos amb proclames senzilles i superficials contra alguns dels problemes de la gent, que promet capgirar la situació actual, són partits com Vox, Le Pen o Salvini.

I, en paral·lel al front institucional, serà necessari i urgent el treball de base social, veïnal, cívic, sindical o a les PAH… i sobretot, a través de la gent d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme, que porten anys fent un treball silenciós als barris per aturar l’entrada del discurs de la ultradreta. A Catalunya, en el seu moment, totes aquestes organitzacions socials ja van treballar de valent contra la Plataforma per Catalunya i, entre altres factors, la seva feinada va ser clau perquè el partit d’Anglada pràcticament desaparegués dels ajuntaments catalans.

El feminisme s’haurà de rearmar davant de l’ofensiva de Vox. L’ultradreta és un perill per a les dones. I un perill molt greu. És una formació que ha popularitzat etiquetes com ‘l’hembrisme’ o ‘el gihadisme de gènere’ per vomitar ‘fake news’ com que les denúncies falses s’oculten o que el feminisme (la ‘ideologia de gènere’, com l’anomenen) “estableix la presumpció de culpabilitat per als homes”. En un moment, a novembre de 2019, en què a l’Estat espanyol ja són 90 les dones assassinades pel masclisme, que Vox sigui tercera força al Congrés és una pèssima notícia. I no només per les aberracions discursives que planteja contra el feminisme – i contra les dones en general –, sinó per les propostes que pretén impulsar, que inclouen l’eliminació de normatives “sectàries”, com la llei contra la violència de gènere, o la supressió de les intervencions de “canvi de gènere” o “l’avortament” de la sanitat pública.

Fiscalitzar l’extrema dreta des dels mitjans

Sembla clar que l’estratègia dels mitjans de comunicació enfront de l’emergència de Vox no ha servit per fer-li front. Al contrari. La suma de factors diversos, com la gran quota de pantalla que ha tingut l’extrema dreta –fins i tot sent una força fins ara minoritària al Congrés–, el blanquejament dels seus discursos i la humanització dels seus líders per part de certes cadenes, expliquen, parcialment, els resultats electorals de Vox. “La humanització és aquest tret imprescindible que necessiten aquells que gestionen discursos d’odi per fer acceptables els seus postulats”, plantejava Antonio Maestre a Eldiario.es. Així ha estat en alguns espais televisius com ‘El Hormiguero’ o ‘El programa de Ana Rosa’, en què els seus conductors han fet entrevistes–massatge a Abascal on hi ha sobrat ‘cunyadisme’ i sentit de l’humor, i hi ha faltat sentit crític.

El feixisme avança si no se’l combat. Davant de l’extrema dreta, el periodisme (o el periodisme crític, com a mínim) ha de servir de dic de contenció, i esborrar-la del mapa confrontant cada premissa, cada tesi inflamada, cada ‘fake new’, cada discurs que inciti l’odi. Des de CRÍTIC ens comprometem a fer un periodisme que fiscalitzi l’acció de l’extrema dreta arreu on sigui present: al Congrés dels Diputats, als Ajuntaments, i potser també d’aquí a un temps al Parlament de Catalunya. Contra la deriva reaccionària, la nostra única trinxera és el periodisme. No passaran.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier 'Justícia Global' i el llibre 'Retrats paral·lels', de Montserat Roig

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació