17/04/2024 | 06:00
La publicació del llibre El sentido de consentir, de Clara Serra (Anagrama, 2024), està obrint debats al voltant de les violències sexuals que no ens deixen indiferents. Debats que no són nous, però que creiem que cal revisitar per posar en context i situar a qui topi amb ells de les implicacions que s’hi intueixen. Ho fem des d’una perspectiva situada com a dones que hem participat en el moviment feminista català, que actualment treballem en la sensibilització i prevenció de les violències masclistes i que hem participat en l’abordatge de violències masclistes des de moviments socials i organitzacions polítiques mixtes. El qüestionament concret que fa el llibre sobre el marc polític del “només sí és sí” no contribueix a la millora de l’abordament de les violències masclistes. Al contrari, genera falses dicotomies dins del feminisme que el fragmenten i el fan més dèbil davant l’auge dels discursos antifeministes de l’extrema dreta.
Compartim, amb Clara Serra, algunes preocupacions, com ara el perill del discurs del terror sexual, l’enduriment del Codi penal en nom del feminisme, el judici envers pràctiques sexuals fora de la norma, la creença cega en el sistema judicial i la sanció punitiva com a úniques vies de reparació per a les violències sexuals i masclistes o els discursos moralistes que assenyalen el treball sexual i la pornografia com a causes principals de les violències sexuals. No obstant això, els qüestionaments d’alguns dels marcs que el feminisme ha desenvolupat per pensar i abordar les violències sexuals mereixen un debat més honest, menys personalista i mediatitzat i amb més voluntat de clarificar els conceptes, les posicions i les implicacions pràctiques del que es defensa. Cal parlar del consentiment i del desig, de les seves similituds, diferències i tabús per atendre les seves complexitats, però ens equivoquem de direcció si, en fer-ho, qüestionem les eines d’abordament de les violències sexuals.
El “només sí és sí” és una legitimació de les vivències de silenci de moltes dones i posa el focus en la credibilitat de les denúncies
En primer lloc, Serra qüestiona que el “només sí és sí” sigui un avenç respecte al “no és no”. L’argument principal és la dificultat de discernir entre el desig real i el “sí viciat” o el “sí sota coacció”, que algunes dones poden donar per la complaença envers el desig dels homes heterosexuals o pel fet de trobar-se en una situació condicionada per la desigualtat de poder. Si bé la dificultat és real i cal abordar-la, cal tenir en compte que la possibilitat de la negació també està condicionada, d’una banda, per aquesta complaença al desig masculí i pel poder, i, de l’altra, pel bloqueig corporal, emocional i verbal que sovint s’experimenta davant les situacions de violència. El “no és no” ens limita perquè recau exclusivament en la possibilitat i l’empoderament de les dones d’identificar i verbalitzar el que no es vol i eximeix de responsabilitat els homes. El “només sí és sí” al nostre context polític no sorgeix com a rèplica a les teories nord-americanes, sinó com a resposta social a la violació grupal de La Manada, als fenòmens de denúncia col·lectiva de les violències sexuals a les xarxes socials i a la maduració del moviment feminista de base i els processos d’abordament comunitaris de les violències masclistes. L’aparició del “només sí és sí”, aleshores, no es pensa com a excloent del “no és no”, sinó com una legitimació de les vivències de silenci de moltes dones a través del “germana, jo sí que et crec” que posa el focus en la credibilitat de les denúncies.
El segon punt de desacord el trobem en la (no) conceptualització de les violències sexuals, ja que l’aposta teòrica per uns marcs més difusos del consentiment comporta més dificultat en la credibilitat pràctica del relat de les dones; un objectiu que hauria de ser central en qualsevol proposta —teòrica o pràctica— en clau feminista. Adoptar el marc de les treballadores sexuals que separa les nocions de consentiment i desig és vàlid —en efecte, es pot tenir sexe consentit sense desig i es pot desitjar sexe no consentit en l’obscuritat dels desitjos—, però fer-ho posant en qüestió les eines d’identificació de les violències sexuals i la possibilitat d’establir límits clars és fer un servei ben galdós a aquest posicionament. Parlar de “l’obscuritat” dels nostres desitjos és útil i necessari per trencar estereotips i rols sobre una sexualitat femenina sacralitzada, pura i passiva, però el risc de fer-ho qüestionant la delimitació de què és i què no és violència sexual ens introdueix en un terreny pantanós que adoba postulats contraris als que qualsevol feminista podria defensar. Per exemple, quan se sospita que hi pot haver una judicialització dels malestars sexuals o del mal sexe a partir del “només sí és sí”, l’autora insinua que hi ha dones que denuncien per un simple malestar i no per una violència sexual patida? No s’assembla molt aquest qüestionament al relat de l’extrema dreta vers les denúncies falses al qual fa tants anys que fem front? Un titular provocatiu no justifica el malestar que moltes feministes sentim aquests dies davant de consensos que creiem superats.
Els espais comunitaris i polítics no estan exempts de dinàmiques patriarcals, negacionisme i processos de camaraderia masculina
Per donar legitimitat i enriquir el marc de l’antipunitivisme, és crucial no acomodar-nos únicament en la teoria i abordar les implicacions pràctiques dels marcs conceptuals. La tendència a romantitzar i sobrevalorar l’abordament col·lectiu i comunitari de les violències sexuals ignora que els espais comunitaris i polítics no estan exempts de dinàmiques patriarcals, negacionisme, processos de camaraderia masculina i corporativisme. Des d’espais que adopten el discurs de la mirada restaurativa de manera limitada s’ha tendit a fixar-se més en la reparació per als homes agressors, sense garantir la reparació de les víctimes i de l’entorn que les acompanya. En conseqüència, tant les persones que hi han patit violències sexuals com les que els han donat suport han patit processos de revictimització. Precisament, plantejar uns marcs més difusos pel que fa a la definició de les violències sexuals dificulta la seva identificació i pot servir d’arma de doble fil per qüestionar el relat de les agredides.
A més, és imprescindible tenir present que, en la implementació dels marcs per abordar col·lectivament les violències, s’ha de vetllar pel fet de no criminalitzar ni penalitzar l’autodefensa feminista. És freqüent que qualsevol resposta o mesura davant les violències sexuals sigui interpretada com una acció punitiva, quan en realitat s’està responent a l’agressió o opressió patida. Reforçar la falsa dicotomia entre un suposat feminisme punitiu i un d’antipunitiu (o un feminisme bo i “atractiu” per als homes i un de dolent “que se sobrepassa”) respon a aquesta mateixa lògica. El mateix punitivisme que assenyala les pràctiques sexuals de les dones que trenquen les normes de gènere és el que criminalitza certes accions i respostes d’autodefensa feminista davant la reparació de les violències sexuals.
Per tant, cal continuar avançant cap a un feminisme que defensi i abraci l’autodefensa feminista. En la construcció de marcs teòrics i conceptuals, hem de situar-nos i ancorar-nos en els contextos i les experiències viscudes en l’abordament de les violències. Cal ser conscients dels límits i de les mancances dels espais col·lectius, així com de les lògiques i estratègies de poder que hi operen i no delegar tota la responsabilitat en aquests espais, ja que molts d’ells poden no ser prou sòlids, madurs o feministes per afrontar adequadament les violències. Els discursos teòrics poden allunyar-se de la realitat comunitària o col·lectiva, i això pot perjudicar les dones amb menys poder que volen visibilitzar una violència i pot fer que acabin sent més qüestionades i fins i tot que abandonin l’espai.
Un feminisme útil per erradicar les violències sexuals aporta eines per definir els marcs de què és violència i què no ho és
Si bé el moviment feminista de base ha assenyalat extensament les limitacions del sistema judicial i les violències institucionals que s’hi exerceixen, això no és incompatible amb el fet que els processos penals puguin oferir recursos de protecció i reparació a les dones. Treballar per reconèixer els drets de les dones dins les institucions no implica necessàriament una postura punitiva. Per exemple, cal reconèixer com a triomf de la lluita organitzada i col·lectiva que l’Estat reconegui la violència masclista i, des de l’última modificació de la llei catalana 17/2020, també la violència institucional masclista. Vetllar per la garantia institucional d’aquests drets no hauria de ser incompatible amb reforçar els espais de contrapoder feministes. Al contrari, és la força d’aquests la que progressivament —malgrat els límits i les contradiccions— aconsegueix introduir paràmetres feministes als sistemes de prevenció, detecció i abordament de les violències sexuals i masclistes.
En definitiva, un feminisme útil per a l’erradicació de les violències sexuals és aquell que contribueix a aportar eines per definir els marcs de què és violència i què no ho és dins i fora dels àmbits jurídics. Difuminar aquests marcs amb qüestionaments ambigus i centrant-nos en fenòmens individuals genera falses dicotomies que debiliten la fortalesa del moviment feminista i la seva capacitat de resposta col·lectiva. Cal continuar enriquint el feminisme que empodera les dones a gaudir del seu desig en les relacions sexuals amb la seguretat que, en cas de ser violentades, el seu relat no serà qüestionat. Un feminisme que parteix de les desigualtats de poder estructurals cisheteropatriarcals que travessen les relacions sexuals sense que això suposi una infantilització de les dones. Ans al contrari, un feminisme transformador que no es quedi només en el terreny teòric: millorant les eines d’abordament de les violències sexuals i apostant per una educació sexual feminista que responsabilitzi els homes de les agressions sexuals, a la vegada que supera estereotips de gènere i tabús al voltant del desig.
