23/11/2021 | 06:00
D’on prové Clara Serra?
És una pregunta complicada. Provinc de la militància feminista, dels moviments socials madrilenys a favor de la universitat pública contra el Pla de Bolonya.
I ha influït en el teu interès per la política que els teus pares siguin periodistes?
Que a casa meva sempre hi hagi interessat la política potser ha fet que la sentís propera, sí. A la meva família, però, hi ha una gran pluralitat ideològica i en absolut estem tots d’acord.
Ets de Madrid i ara vius a Barcelona. Com observes els moviments socials a les dues ciutats?
Em sembla que a Barcelona hi ha una tradició més arrelada i estable, de cooperativisme amb projectes propis i autònoms dins de la vida quotidiana de la ciutat, més independent dels partits polítics. En canvi, a Madrid crec que tot es mou més per onades, com el 15-M, que va ser una mobilització enorme. Tot i això, excepte alguns petits projectes, avui la vida dels moviments socials a Madrid està desèrtica. Som en un moment de baixíssima mobilització.
I per què?
Té múltiples causes, però suposo que també hi ha influït que els que militàvem en diferents moviments vam entrar a Podem. En certa manera, la institucionalització del moviment va produir un buit que va descapitalitzar la lluita social, sobretot a Madrid.
Alguns d’aquests militants esteu venint a Barcelona.
No. Sembla, però, que hi ha una curiosa migració madrilenya a Barcelona, sens dubte. A banda de moltes altres coses, per a alguns, alguna cosa hi té a veure el fracàs de les esquerres madrilenyes a la capital, que ha deixat un panorama trist.
Parles de la institucionalització de Podem. Com veus el partit ara?
Podem és avui un partit relativament petit, un soci minoritari amb les mans lligades, sense força al carrer per fer virar el Govern cap a l’esquerra. Es troba en una correlació de forces negativa i, encara que es pot tenir menys escons i marcar el rumb de moltes polítiques, en una correlació determinada d’una gran asimetria, pots quedar venut a un partit que al final capitalitza les teves polítiques.
“Si Podem continua sent una estructura centralista, jeràrquica i madrilenya, encara que hi hagi dones, res no canviarà”
Com a feminista i arran de la teva experiència, diries que Podem és un partit patriarcal?
Sí, com tots. La política, si ets dona, és un terreny hostil perquè les institucions i els partits estan construïts amb lògiques masculines que faciliten el poder dels homes. De fet, excepte si tenim una força feminista potent per fora de les institucions que ens doti de poder dins, considero ingenu pensar que les dones podrem canviar la política soles des de dins. A Podem hi ha hagut un gran problema negatiu d’egos. No estic dient que els egos només siguin masculins, però totes les baralles, els melodrames i les figures de gran lideratge tenen molta relació amb l’ego masculí. Tot i que els lideratges són necessaris en la política, tenen una contrapartida enorme.
Ara, però, apareixen dones com Yolanda Díaz o Ione Belarra.
És interessant, sí. Però no estic d’acord que, perquè els lideratges siguin femenins, automàticament siguin millors. Marine Le Pen és una dona i és al capdavant d’un partit autoritari i vertical. No cal idealitzar el fet femení en la política. El que hem de canviar són les lògiques i les estructures dels partits perquè hi hagi un canvi.
I què us sembla interessant d’aquests nous lideratges femenins?
La lògica de descentralització que es produeix amb Yolanda Díaz, Mònica Oltra o Ada Colau, amb una força important dels territoris de Catalunya, de València o de Galícia, per exemple. Si Podem continua sent una estructura centralista, jeràrquica i madrilenya, encara que hi hagi dones, res no canviarà. Tot i això, si Podem s’integra en un espai polític més ampli i confederal amb lògiques més repartides per tot el territori, podem transformar coses.
Vas escriure el llibre Leonas y zorras. Estrategias políticas feministas (Catarata, 2018) mentre estaves en la política. Quines conclusions n’extreus?
Em vaig adonar que la política està feta per als homes i, a més, que el poder té una relació inevitable amb la política. El poder està construït perquè les dones no hi puguin accedir, i, per això, no tenim les mateixes condicions els uns i les altres. En aquest sentit, el llibre defensa la legitimitat del feminisme de ser estratègic, oposant-se a la idea que les feministes només ens podem dedicar a pensar el que és correcte i just al món, com si no poguéssim enfocar-nos en l’aspecte estratègic d’assolir el poder, sempre considerat un assumpte masculí, d’homes.
“Quan una feminista parla en un mitjà de comunicació masclista, és jutjada per haver traït la seva causa i els seus principis”
Sobre conquerir o no el poder hi ha discrepància dins del feminisme.
Sí, algunes feministes afirmen que no hem de disputar el poder, sinó que cal abolir-lo. Però per mi era evident mentre estava a Podem que això justament era molt còmode per als homes que ens excloïen dels espais de poder. Jo em nego a acceptar aquest lloc de penombra, a ser la feminista de decoració que compleix el seu paper dòcilment dins del partit i que tants dirigents esperen que compleixis. Per tot això, intento respondre per què hem de pensar el feminisme en clau estratègica i de manera menys moral. Jo defenso que les dones han de poder utilitzar les mateixes eines del poder almenys tant com els homes i que no per utilitzar-les han de quedar-s’hi irremeiablement atrapades.
D’acord. Però com combatre el poder amb les seves pròpies armes? Això no enforteix el patriarcat? Posa-me’n un exemple.
Un partit polític com Podem, que vol impugnar els grans poders d’aquest país, pot utilitzar els programes de gran audiència dels gegants mediàtics capitalistes? A Podem vam dir que sí. Que podíem i havíem de tractar de fer servir aquestes eines del poder.
La imatge més gràfica que recordo del que expliques són els debats de Pablo Iglesias a Intereconomía.
Sí. Ara bé, ell pot anar a “la casa de l’amo”; però, en canvi, quan una feminista fa el mateix i fa servir mitjans del poder, som molts més exigents amb la pulcritud que les dones han de tenir en la política. Un home pot anar a qualsevol mitjà dels monstres mediàtics a fer política o als programes de la dreta més reaccionària; però, quan una feminista parla en un mitjà de comunicació masclista, és jutjada per haver traït la seva causa i els seus principis. És aquí on rau el problema.
A tu, moltes feministes et van criticar pel fet de sortir a Interviú.
Sí. I en aquell moment era molt evident que, mentre molts homes d’esquerres feien entrevistes polítiques a Interviú sense que això impliqués un gran problema, les dones no podien fer servir aquest mateix espai per parlar de feminisme, perquè això semblava més contradictori. Aquesta doble moral, aquesta exigència especial de puresa amb els mitjans que estem legitimades a fer servir, fa que les dones anem a fer política amb les mans lligades.
“Si els homes se senten més desitjables sent feministes, això demostra que el feminisme ha guanyat”
Aquesta exigència de puresa és la necessitat d’un paradís innocent que eviti les contradiccions d’un món impregnat de poder?
Sí. De fet, crec que, per aquesta raó, el feminisme ha estat tan inaccessible, ja que fins ara el feien expertes i iniciades reunides en llibreries feministes on les dones estaven molt conscienciades i sense cap contradicció. Però el món de fora és ple de contradiccions i de relacions de poder. El que reclamo és que se’ns tracti com els homes, perquè no val que ells puguin fer política a Intereconomía o a l’infern i nosaltres hàgim de fer-la al cel.
En què s’equivoca l’esquerra en matèria feminista?
En la puresa. Però, més que esquerra, diria que és esquerranisme, una mena de racionalisme que assumeix que les persones que fan política són racionals. Això també és una altra discrepància de fons entre feminismes. Les persones no només s’acosten a la política amb arguments racionals i principis morals. Tampoc no funciona així l’avenç del feminisme. Ara que el feminisme ha conquerit més espais i més homes s’hi incorporen, algunes companyes feministes veuen sospitós que els homes es facin feministes per lligar o agradar més.
I tu què en penses?
Que, si els homes se senten més desitjables sent feministes, això demostra que el feminisme ha guanyat, que hem canviat el sentit comú i que hem fet del feminisme un lloc desitjable. Tant se val com hi arribin. Benvinguts siguin.
Es tracta d’extreure el moralisme recalcitrant?
És clar. En general, em sento molt distant dels feminismes moralistes que entenen que els subjectes humans som, sobretot, subjectes de raó i de voluntat. El feminisme justament ha vingut a reivindicar també la legitimitat de les emocions, dels desitjos i de les passions. També ens podem preguntar si les dones ens tornem feministes d’una manera racional, oi? Probablement hi ha moltes causes emocionals i amoroses, del desig, i tot això no és una cosa de la qual sospitar. Quan intentes convèncer els altres només amb la moral i la raó, la política surt malament. És una política de sermons.
“Cal crear un feminisme del desig i no de la culpa ni de la moral”
Al llibre també critiques que l’esquerra percep el poder com una bola indestructible, un tot sense fissures.
Sí. Hi ha una tendència conspiranoica de l’esquerra a definir sòlidament el sistema, com si fos un element únic amb una ment intel·ligent perfecta, on tot encaixés amb tot. És millor pensar que hi ha diversos poders i estructures en comptes del “sistema”. El poder no sempre és coherent amb si mateix. I, així, apareixen escletxes on fer política. Si el poder és un tot perfecte, la pregunta és: des d’on fem política? Des d’un oasi fora del poder? Ara bé, si consideres que no et pots escapar del poder, aleshores la possibilitat de la política és al seu interior. Hi ha fissures al poder, hi ha escletxes, hi ha ocasions, hi ha moments que s’obren per a la política.
I és aquí quan parles de feminisme estratègic.
Exacte. Un feminisme que utilitzi també —i com els homes— les legitimitats construïdes en aquest món. Crec que en la política cal ser fidel a les finalitats, però laica en els mitjans. I això vol dir que, en alguns contextos, per exemple, un institut de joves adolescents, l’eina per parlar a aquests nois sobre masculinitat i feminisme potser no soc jo, sinó un home hetero que va a la xerrada amb moto i amb xupa de cuir. Algunes feministes argumentarien que, si un home és qui parla sobre feminisme, vol dir treure’ns la veu a les dones. Però jo penso que, si aquest noi de la moto i la xupa de cuir es posa al nostre servei i diu coses transformadores, és benvingut.
Per on hauria de començar una política feminista?
Per pensar radicalment la vulnerabilitat i la finitud per crear una altra política que la que han fet històricament els homes.
Diries que hi ha una masculinitat ferida? Penso en el prototip d’home estil Abascal.
Sí, i que, a més a més, tomba cap a la reacció. Una masculinitat amb malestar per les conquestes del feminisme. Per desactivar aquesta reacció, cal crear un feminisme del desig i no de la culpa ni de la moral. El que alimenta aquesta reacció són els discursos esquerranosos en el terreny de la raó, això que comentàvem abans. Les polítiques més centrades en la politització del desig, en la disputa sobre allò que és desitjable i allò que no ho és, poden aconseguir més fàcilment guanyar terreny al masclisme i a la reacció. La culpa alimenta la reacció de Vox.
“Les dones no som l’únic subjecte del feminisme: les persones LGTBI, els homes i les persones trans també ho són”
Qui és el subjecte del feminisme? Hi pot haver homes feministes i dones no feministes?
Sí, és clar. I això demostra que el subjecte del feminisme no han de ser només les dones. De fet, si el feminisme és una lluita universal i transformadora per a tots, aleshores el feminisme no és exclusiu de les dones; també hi entren els homes, com hi entren totes aquelles persones que no se senten ni homes ni dones. Sense tots aquests subjectes, el feminisme no seria un projecte del 99%, com pretenem.
Tot i això, aquesta és una altra discrepància dins del feminisme.
En certa manera, les resistències s’entenen: si el feminisme és per a tothom, les més veteranes perdrem el privilegi de ser les expertes i les autoritzades. Però crec que és el peatge de guanyar una lluita social i política: o volem que el feminisme sigui només nostre o volem que sigui la lluita política del nostre temps. Sens dubte, les dones en som el subjecte protagonista fonamental, però no és l’únic subjecte del feminisme: les persones LGTBI, els homes i les persones trans també ho són; subjectes que aporten al feminisme experiències amb una potència enorme per al feminisme, encara que no siguin les de les dones. Quantes coses poden dir els homes trans respecte a la masculinitat i les seves normes estretes? Quantes anàlisis valuoses per als homes en general poden fer les masculinitats gais sobre la possibilitat de ser un home i no complir els imperatius de la masculinitat?
Diries que tot avenç feminista és anticapitalista?
El feminisme ha estudiat amb encert l’aliança entre el patriarcat i el capitalisme, ja que és vital per saber com funcionen l’opressió i la dominació a la societat moderna i contemporània. Atès que la societat capitalista està aliada amb la reproducció de divisió sexual, crec que el feminisme no pot sinó ser un projecte anticapitalista. Ara bé, abans que existís el capitalisme, ja hi havia patriarcat. Jo no unificaria tots dos sistemes. El patriarcat no necessita el capitalisme.
Ara que el feminisme es referma, quina pregunta cal formular-se?
Preguntar-se per què conquerir el poder, per què ho volem, què farem amb el poder. No hem de donar per bo ni tot el que fan les dones ni tot el que es defensa en nom del feminisme. Ara que tothom vol ser feminista —efecte de la seva hegemonia—, cal abordar la discussió que, o no tot és feminisme, o no són defensables tots els feminismes.
“Tenim dret a ser tan dolentes com ho poden ser els homes”
Per exemple?
Jo discrepo de les companyes que no volen saber res del poder ni dels partits, ni de les televisions ni de les xarxes argumentant que és un món tacat de poder; com tampoc no estic d’acord amb el cinisme o la santificació del poder de les dones. Defenso el dret de les dones de ser fins i tot a l’infern, però no triaré l’infern com a projecte. És legítim el dret a accedir al poder de les dones i reivindico l’ús del poder per part del feminisme, però només continuarà sent el meu projecte polític si aquest poder és posat al servei d’una política radical i transformadora.
No tot s’hi val, no?
Exacte. Així com Ciutadans, per molt que vulgui ser feminista, el seu projecte polític el situa als antípodes de ser-ho, els feminismes actuals ancorats en el punitivisme i en la política penal, em semblen contrarevolucionaris. Un feminisme que combat la violència masclista o homòfoba a cop de Codi penal i reforça la violència i el càstig de l’Estat ampliant delictes o demanant més penes no és un feminisme que disputi el poder per transformar la societat, sinó que ha pres el poder per reproduir-lo en les formes patriarcals.
Una darrera pregunta: a què ha d’estar atent el feminisme?
Ha d’estar atent als discursos essencialistes, no santificar les dones. Quan ho fa, es converteix en conservador i deriva cap a un feminisme identitari. No totes les dones som iguals. De fet, recordem que la nostra lluita política té precisament a veure amb el dret de deixar de ser tractades com a idèntiques, de poder ser moltes coses que se’ns han negat, entre les quals hi ha la possibilitat de ser tan dolentes com ho poden ser els homes. Cal defensar el dret al mal i a l’error de les dones.
Aquestes derives identitàries, però, apareixen en altres moviments socials.
Sí. Però, quan Vox acusa les dones de mentir i denunciar els homes amb falsedats, que la resposta no sigui que les dones mai mentim. Així només restaurem, novament, la vella exigència patriarcal d’haver de ser santes i bones. Santificar les dones per defensar-les del patriarcat és tornar-les a ancorar. I hi ha discursos feministes perillosament dedicats a fer de les víctimes un subjecte bo. Es pot ser una víctima i estar equivocada políticament. El caràcter de víctima no està en dubte, però és que ser víctima no et dona ni la bondat ni la raó en res i encara menys t’atorga el dret a tenir una posició inqüestionable.
