Superar la bretxa persistent

La teòrica socialista estatunidenca Nancy Fraser assenyala el dilema entre el reconeixement i la redistribució per denunciar com el feminisme, en el context neoliberal, ha prioritzat la representació per sobre de la redistribució del poder, la riquesa i les cures. Això ha beneficiat sobretot una minoria de dones —principalment blanques i amb un nivell socioeconòmic alt—, mentre que les polítiques de gènere impulsades pels estats capitalistes no han suposat una amenaça real per a l’statu quo. La inclusió en espais de representació no en garanteix la transformació, ja que les dones sovint es veuen obligades a adaptar-se a dinàmiques preexistents. Per això, tot i ser necessàries, les polítiques de quotes són insuficients per superar l’androcentrisme en l’àmbit laboral.

L’informe anual Les dones a Catalunya, de l’Institut Català de les Dones, evidencia aquestes desigualtats. Malgrat els avenços, persisteix la segregació vertical: només un 33,4% de les direccions i gerències estan ocupades per dones, mentre que representen un 58,7% de les ocupacions elementals. També es manté la segregació horitzontal, amb una majoria de dones en sectors com la sanitat (un 14,7%), el comerç al detall (un 11,2%) i l’educació (un 10,6%), mentre que els homes predominen en la construcció (un 10,3%) i en el transport (un 8,4%). Aquesta bretxa es reprodueix en el sector públic, on, malgrat ser un 60% de la plantilla, les dones continuen concentrades en tasques de cures i serveis, sovint amb pitjors condicions laborals.

Les trajectòries professionals de les dones continuen penalitzades pel fet d’assumir la major part de la cura d’infants i de persones grans

Les trajectòries professionals de les dones continuen penalitzades pel fet d’assumir la major part de la cura d’infants i de persones grans. Un 25,9% tenen contractes a temps parcial, enfront d’un 7,8% dels homes, principalment per manca d’alternatives o per responsabilitats de cura. Les dones també sol·liciten un 89,1% de les excedències per cura d’infants. Tot això explica que, malgrat la reducció, la bretxa salarial encara sigui d’un 19,5% (les dones cobren de mitjana 6.000 euros menys que els homes), i d’un 30% en les pensions, una de les causes principals del risc de pobresa entre les dones de més de 65 anys a Catalunya.

La manca de temps propi continua sent una font de malestar per a les dones. Segons l’Enquesta de salut de Catalunya, en dies feiners, elles dediquen el doble de temps al treball domèstic que els homes (dues hores diàries versus una), una xifra que augmenta —només per a les dones— per raons de classe i amb l’arribada de criatures. A més, les dones assumeixen tasques més rutinàries i menys reconegudes, com la neteja o la bugada, mentre que els homes tendeixen a implicar-se en activitats més gratificants, com passar temps amb els infants. Això intensifica la càrrega mental i genera una il·lusió de corresponsabilitat per part de les dones heterosexuals que no es tradueix en un equilibri real, sinó en l’estrès i la frustració que expliquen una part del biaix de gènere en trastorns d’ansietat i de depressió. La situació s’agreuja encara més quan la criança coincideix amb la cura de progenitors envellits, un repte que ens afectarà especialment a les dones mil·lennistes.

L’augment de la consciència feminista entre les dones, especialment les més joves, és innegable, i cal tenir-lo present davant els discursos alarmistes sobre els nois

Fa anys que el feminisme alerta sobre la crisi de cures. En societats envellides i amb baixa natalitat, on la cura ha recaigut en les dones, serà impossible garantir l’atenció a tota la població en el futur. Davant la incompatibilitat entre el repartiment equitatiu del treball domèstic i la jornada laboral de 40 hores, la dreta proposa dues sortides: externalitzar aquestes tasques de manera precaritzada a dones migrades o retornar les dones a la llar, renunciant a les seves aspiracions professionals (d’aquí ve la romantització moderna del rol de mestressa de casa amb les tradwives). L’esquerra ha d’oferir una alternativa real, accessible per a tothom i superadora de la divisió sexual i internacional del treball: la provisió pública de cures i la reducció de la jornada laboral sense pèrdua de poder adquisitiu.

Segons l’Observatori de la Igualtat de Gènere, el 2023 es van posar 16.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella, un 11% més que el 2022. Aquest augment pot indicar un major reconeixement de les violències per part de les dones i una millora en els recursos d’atenció, però també evidencia com som de lluny de la seva erradicació. Això és clar pel que fa a l’assetjament sexual que continua present en sectors com l’acadèmia, la política, l’esport i el periodisme. En aquest darrer àmbit, l’informe Violències masclistes contra periodistes, de Mèdia.cat, revela que gairebé la meitat de les periodistes catalanes han patit violències masclistes en l’exercici de la seva professió.

L’augment de la consciència feminista entre les dones, especialment les més joves, és innegable, i cal tenir-lo present davant els discursos alarmistes sobre els nois. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un 30% dels homes menors de 25 anys se situen en posicions de dreta, mentre que entre les dones la xifra no arriba a un 10%. Això suggereix que el feminisme —i possiblement també l’auge independentista, que ha coincidit en el temps— ha impulsat les noies joves cap a una ideologia més d’esquerres.

Per seguir reduint les desigualtats de gènere a Catalunya, cal un feminisme interseccional, antiracista i LGTBI, que no oblidi la classe ni l’opressió nacional

La persistència de les violències masclistes evidencia la necessitat de millorar les eines de prevenció i destinar recursos a oferir als nois joves referents més positius que els de la masclosfera. Però això no ha de suposar un fre als avenços feministes per por de la reacció conservadora. És preocupant que alguns sectors d’esquerres intentin dividir el feminisme en un de “massa radical” o “punitiu” i un altre de “modern” i “assenyat” capaç de fer autocrítica. Això es reflecteix tant en discursos que qüestionen el consens com a eina de reconeixement de les violències sexuals com en aquells que confonen l’antipunitivisme amb una permissivitat que protegeix els homes de les conseqüències de les seves accions.

Per seguir reduint les desigualtats de gènere a Catalunya, cal un feminisme interseccional, antiracista i LGTBI, que no oblidi la classe ni l’opressió nacional. Un feminisme amb dinàmiques pròpies, que no es perdi amb debats provinents de Madrid i que reivindiqui la sobirania nacional necessària per poder avançar en polítiques públiques redistributives —com un sistema públic de cures i la reducció de la jornada laboral— sense renunciar als avenços en el reconeixement de les violències masclistes i els drets LGTBI. Que valori els progressos institucionals sense ingenuïtat i treballi per corregir-ne les mancances. I que, fidel a la seva arrel combativa, mantingui viva la tradició de la desobediència civil i l’autodefensa que ha fet avançar els feminismes arreu.

* Aquest article ha estat publicat originàriament a la revista ‘Desiguals‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.