Cerca
Opinió
Olympia Arango

Olympia Arango

Economista especialitzada en anàlisi de gènere, membre del col·lectiu EspaiZeroVuit

No, no penso relaxar-me

Les dones, amb caràcter o sense, mereixen poder expressar la ràbia sense ser penalitzades al respecte

16/07/2024 | 06:00

Foto: GETTY IMAGES

M’agrada definir-me com una dona amb caràcter, de vegades amb poca paciència, i que intenta ser fidel als límits que estableix. Les meves amigues m’han dit més d’un cop que han après a enfadar-se escoltant-me. Tot i que sempre intento prendre-m’ho com un elogi, de vegades acabo en un bucle d’hipervigilància on castigo des d’una mirada patriarcal qualsevol expressió pròpia de ràbia. Des de petites, se’ns educa en l’amabilitat i en la cordialitat, a rebutjar qualsevol expressió emocional que no encaixi amb una imatge fràgil o indefensa de nosaltres mateixes. La ràbia femenina és categoritzada d’il·legítima per naturalesa, i qualsevol acció que desenvolupem a partir d’ella farà que se’ns classifiqui com a boges, rancoroses o poc racionals. Al seu assaig Intensas, l’autora Ana Requena descriu la relació que existeix entre habitar i canalitzar la ràbia com a dona i com, sota una mirada patriarcal, deixem de ser llegides com a dones desitjables o dignes de ser estimades. Aquest és un discurs que recorre el meu cos cada vegada que prenc la decisió conscient d’expressar-me des de la ira: Ves amb compte; si dius o fas això, deixes de ser objecte de desig”; també podríem entrar a discutir si volem ser subjecte i no objecte de desig, o si podem aconseguir ser-ho, però aquest no és l’objectiu d’aquest text. Avui vull parlar de què fem quan estem enfadades.

Des que la meva terapeuta em va dir que la ràbia i la tristesa podien ser dues cares de la mateixa moneda, que en el fons només es tractava d’una forma d’expressar el patiment, he intentat despenalitzar allò que sento o veig que sent el meu entorn. Alliberar-nos dels tabús de la ràbia no implica actuar sense conseqüències o senzillament estar tot el dia de mal humor, sinó que vol dir poder expressar sense culpa el mal que ens han fet.

Trobo ridícul que algú sigui incapaç de tolerar l’existència d’una sensació de rebuig envers el dolor

Conec moltes dones que, quan expressen malestars, ploren, ploren moltíssim. Amigues que mostren la seva vulnerabilitat des de la tristesa. Les admiro i envejo constantment, ja que no s’avergonyeixen ni de mostrar qui són ni de mostrar com se senten. Sé que a elles també les han titllat de massa intenses o massa emocionals. També han hagut d’aguantar discursos de persones que són incapaces de mirar als ulls a qui s’està obrint davant d’elles amb una sinceritat pura i sense expectatives de reciprocitat. Jo rarament formo part d’aquest grup de dones. Quan alguna cosa em fa mal, estic dolguda, o sento que el meu cor s’ha trencat en mil trossets, sempre m’acabo enfadant. Amb els anys he après a trobar confort transicionant aquesta ràbia i he construït espais on puc expressar-la i habitar-la. Tinc els meus mecanismes per tal d’entendre’m: normalment faig un àudio a alguna amistat propera, en molts casos verbalitzant de manera molt evident el meu enuig i sacsejant molt els braços. D’aquesta manera expresso la meva incapacitat d’entendre què està passant o la impossibilitat de digerir la meva pròpia frustració. He estat en llocs on aquesta expressió, tot i que no anés dirigida cap al meu interlocutor, ha estat malvista. On se m’ha exigit que no m’enfadés tant, que no servia per a res el “sidral” que estava muntant i, aquella frase que totes hem sentit tant, que em relaxés. El pitjor que pots dir a una persona crispada, atabalada, enfadada o amb ganes de llençar-ho tot per la finestra és que es relaxi. No serveix absolutament de res; l’únic que fa és deslegitimar una emoció i un sentiment veritable, exigint a la persona que està dolguda, que està patint, una reacció diferent de la que està experimentant. Acabo trobant ridícul que algú sigui incapaç, ja no d’ajudar o ser al costat de qui pateix des de la ràbia, sinó simplement de tolerar l’existència d’una sensació de rebuig envers el dolor.

Al llarg de la meva vida m’he trobat amb diferents persones que no saben acceptar la ràbia aliena, especialment la femenina. Per diferents motius no estan còmodes amb l’expressió de la fúria, amb el simple fet que una dona es mostri vulnerable des d’un lloc que no sigui la tristesa o la preocupació. Puc entendre que, a causa d’experiències passades, aquest tipus de reaccions generin malestar o incomoditat, però la penalització social de les dones per no mostrar-se únicament com a éssers indefensos dels quals fer-se càrrec no és justificable en cap cas.

Sentir ràbia sovint ens pot ser útil per marcar límits, per dir “fins aquí” i aturar allò que ens està drenant

Si teniu amigues que s’enfaden ràpidament, o que en el vostre grup de col·legues es coneixen com aquella amb mala llet, us convido a pensar en com concebeu aquesta persona dins d’un conflicte. Quan les dones que mostren més la ràbia i no la tristesa pateixen, solen veure’s com a reactives, fins a cert punt com a exagerades, i moltes vegades aquesta ràbia es confon amb fortalesa i, en conseqüència, es minimitza l’impacte del conflicte o la situació límit que ha fet arribar aquella dona a aquella explosió emocional. En canvi, si expressem el patiment des de la tristesa o la preocupació, des d’una materialització emocional que podria ser categoritzada com a molt més dolça, sembla que el que ens ha passat és més legítim. La nostra reacció és l’esperada, i llavors el nostre entorn sí que actua en conseqüència, protegint-nos o atenent les nostres necessitats. Convido la lectora a pensar en aquelles situacions en les quals, si hagués actuat una mica més calmada, una mica menys enfadada, una mica menys ella, no hauria estat automàticament desacreditada i desposseïda de qualsevol legitimitat.

Sentir ràbia en moltes ocasions ens pot ser útil per marcar límits, per dir “fins aquí” i per aturar allò que ens està drenant. Tot i que està molt bé que tingui una utilitat i un fi, vull reivindicar la legitimitat de la ràbia per si sola. No es tracta únicament d’una emoció a operacionalitzar o d’un sentiment que ens permet arribar a algun objectiu. No es tracta tampoc d’un mitjà o d’una etapa que forma part d’un procés lògic de dol. De fet, tampoc no ha de ser sempre alguna cosa a superar, ni una reacció que amb el temps acaba desapareixent. La tristesa per una pèrdua sol coexistir sempre amb nosaltres; així ho pot fer també la ràbia envers algú o alguna cosa, i aquest fet no ens fa menys madures o dignes de res. Crec i sento, en la meva carn, l’eternitat de les emocions. Crec i sento diàriament la ràbia envers algunes situacions. Deixeu-me sentir la meva ira; no, no penso relaxar-me.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies