Crític Cerca
Opinió
Oriol Estela

Oriol Estela

Economista i geògraf. Coordinador general del PEMB

Abandonar o no abandonar la ciutat: aquesta és la qüestió

Cal promoure no solament determinades condicions del medi urbà en el conjunt del territori, sinó també una major integració del camp a la ciutat, apostant per la seva renaturalització

15/03/2021 | 06:00

L'AP-7 a l'altura de Mollet del Vallès, allà on la trama urbana i el món rural es difuminen / WIKIMEDIA COMMONS

L’any 2008, el ja extint Observatori dels Estils de Vida de la multinacional francesa Veolia va fer públics els resultats d’una enquesta realitzada a 8.500 habitants de 14 ciutats de tot el món, en la qual la pregunta fonamental era: “Què li agrada i què no li agrada de la ciutat on viu?”.

Els resultats indicaven que el menys atractiu de les ciutats per als seus propis habitants eren, amb diferència, els embussos de trànsit i la pol·lució. El soroll, la brutícia, la falta de seguretat o l’estrès formaven a continuació un paquet important de factors. De la ciutat no agradava, per tant, tot allò que es deriva de l’aglomeració. En els darrers anys, a més, s’hi ha afegit el creixement generalitzat del cost de l’habitatge, com mostra una altra enquesta, més recent, on es preguntaven els motius que portarien la persona enquestada a abandonar la seva ciutat. I, arran de la pandèmia, hi podem sumar, com a factor clau, la preservació de la salut física i mental.

Pel costat dels atractius, la disponibilitat de serveis a una distància raonable dominava el rànquing, mentre que les activitats culturals, esportives i de lleure formaven un segon grup, i el dinamisme econòmic, la diversitat o les possibilitats de trobar-se amb altra gent quedaven més enrere. Cal destacar com la centralitat del lleure i de la vida social apareix regularment per damunt de les oportunitats laborals en aquest tipus d’enquestes, tot i que cal dir que el perfil de qui les sol respondre acostuma a trobar-se en els estrats mitjans-alts de renda. En tot cas, si els veiem en conjunt, tots els atractius destacats són fruit de l’existència d’un cert grau d’aglomeració.

Ciutat i aglomeració, doncs, van de la mà, per al bo i per al dolent. Però, què és ciutat i què no ho és? La resposta és difícil, atès que assentaments humans tan dispars com Girona, Houston o Kàtmandu són considerats com a tals. On comencen i on acaben? Tampoc no ho sabem ben bé. Només cal fer-nos la pregunta per al cas de Barcelona i veurem que la resposta està més condicionada per la vivència personal que no pas per uns paràmetres universals indiscutibles.

L’impacte de la Covid-19: les ciutats en perill?

És aquesta dificultat de definició la que fa que ens hàgim de mirar amb cert deteniment el presumpte “èxode urbà” motivat per la pandèmia de la Covid-19 i les mesures de restricció de moviments que ha comportat. Certament, els mitjans han anat plens aquests mesos de casos de famílies que han marxat a la Cerdanya, a l’Empordà o a les Terres de l’Ebre empeses pel desig de gaudir de més espai, de més natura i, aparentment, de més llibertat de moviments. Els darrers informes de l’Observatori Municipal de Dades de l’Ajuntament de Barcelona també ho reflecteixen: la ciutat (o, millor dit, el municipi) de Barcelona va perdre entre el gener i l’octubre del 2020 uns 13.000 habitants del seu padró, xifra que podria equivaldre —per posar-ho en termes contemporanis— a la població d’una superilla i mitja. Més que la pèrdua d’habitants, que s’explica també per la disminució de noves altes en aquest context de mobilitat restringida, el que s’ha destacat són les destinacions peculiars de qui ha marxat, amb un notable i inèdit biaix cap a petites poblacions allunyades de la conurbació barcelonina.

Desplaçar-se a una zona rural no solament no protegeix de la pandèmia, sinó que posa en perill els seus habitants habituals

Però la preocupació per un possible major risc de contagi en els espais urbans no sembla correspondre’s amb la realitat dels fets. Malgrat que, des del primer moment, fins i tot figures destacades com el governador de Nova York, Andrew Como, van assenyalar la densitat de les ciutats com a factors de risc davant de la pandèmia, de seguida es va constatar que l’afectació del virus tenia més a veure amb qüestions com el nivell de renda o la precarietat en l’habitatge que no pas amb el teixit urbà. A casa nostra, Oriol Nel·lo n’ha fet una anàlisi que porta a les mateixes conclusions. El problema, sosté, també es troba arrelat en la segregació urbana, que pot ser considerada la veritable pandèmia estructural de les nostres ciutats i que es veurà agreujada si determinats entorns rurals acaben sent enclavaments per a les persones que es poden permetre un cert estil de vida.

Que les dades de contagi són menors a les zones de baixa densitat en termes absoluts és obvi, però no és sempre així en termes relatius, i molt menys si dins d’aquesta relativitat hi incorporem la possibilitat d’accedir als serveis sanitaris adequats. Contraure el virus en l’entorn rural suposa fer front a moltes més dificultats d’obtenir l’atenció adequada; encara menys si un increment ni que sigui puntual de la població trenca la proporció —ja per si feble— entre demografia i serveis. Per tant, desplaçar-se a una zona rural no solament no protegeix de la pandèmia, sinó que posa en perill els seus habitants habituals.

Sigui com vulgui, són aquests casos i aquestes dades indicis d’allò que els anglosaxons anomenen urban flight? Estem vivint realment una reversió d’aquella tendència que, des de fa més d’una dècada, portava a afirmar que avançàvem de manera imparable a un món on tres quartes parts de la humanitat viuria en ciutats? O, per contra, com apunta Oriol Nel·lo, el que està passant és que la gent que marxa vol “emportar-se la ciutat allà on va”?

Encara és massa aviat per dir-ho, i les xifres són en tot cas molt petites i molt condicionades per una situació excepcional que no té per què correspondre’s amb la normalitat futura. Però la resposta a aquests reptes, una vegada més, no ens la donaran ni tots els estudis ni tots els articles que puguem fer: ens la donaran les estratègies de diferents actors i de les polítiques públiques que es despleguin.

El teletreball com a catalitzador de l’èxode?

Per exemple, que el teletreball s’acabi imposant dependrà tant de les facilitats per adoptar-lo (des d’una excel·lent connexió d’alta velocitat arreu fins a les regulacions que evitin l’”infrateletreball” domèstic) com de l’esforç en la reorganització de les empreses que el puguin aplicar, incloent-hi les mesures adients de conciliació.

I que l’opció del teletreball desemboqui al mateix temps en una dispersió de la gent que el practica pel territori dependrà de les polítiques d’habitatge, de mobilitat i de promoció econòmica que es posin en marxa tant com de si el sector immobiliari troba alternatives per donar sortida a un parc d’oficines infrautilitzat en ple centre de la ciutat.

La modalitat més probable en la qual el teletreball s’acabarà adoptant serà híbrida

En aquest sentit, per consolidar-se, el teletreball hauria d’anar acompanyat de mecanismes que compensin alguns dels aspectes clau que han fet dels districtes de negocis un factor de millora de la productivitat de les empreses, principalment de serveis. La més immediata, facilitar que les persones treballin remotament, però en espais compartits amb altres professionals (coworkings) i que siguin propers als seus domicilis, més que no pas que ho facin des de casa seva. I, això, tant les polítiques públiques com les mateixes empreses ho han d’incentivar. Són il·lustratives, en aquest sentit, experiències de coworking rural com les recollides i analitzades per l’associació ARCA en el marc del projecte BCN Smart Rural.

L’opció del teletreball, també, ha de resultar compatible amb l’accessibilitat a un mercat de treball almenys tan ampli com el que ofereixen els entorns urbans per a les empreses i per a les persones treballadores. I això ja comença a ser una realitat amb les tècniques i aplicacions de remote hiring, com les que ens descriu Albert Cañigueral en el seu llibre El trabajo ya no es lo que era. Igualment, les trobades casuals i no casuals que ajuden a combinar coneixements diversos han de ser possibles en un món on es teletreballi, i de ben segur que no trigarem a experimentar eines virtuals que reproduiran satisfactòriament aquesta experiència. No oblidem, a més, que la modalitat més probable en la qual el teletreball s’acabarà adoptant serà en general híbrida, i que tot plegat serà compatible amb trobades esporàdiques presencials per fer networking i fertilitzar idees.

Finalment, ens queda l’estil de vida urbà i el lleure que, recordem-ho, apareixia com l’avantatge principal de les ciutats. De nou, la combinació del lleure virtual, que ha avançat en sofisticació —per força— en els darrers mesos, junt amb una major inversió en cultura que potenciï una oferta cultural distribuïda pel territori, podrien arribar a tenir prou atractiu per fer que la vida rural o en nuclis urbans petits sigui més semblant a l’experiència de la ciutat.

El teletreball, doncs, pot arribar a ser una opció per a una part de la població. Quina part? Amb quines característiques? Cal tenir en compte que no a tothom el seduirà la idea de traspassar una part de la seva vida, encara més, a l’entorn virtual o de dependre més de les condicions climàtiques en la seva vida quotidiana. Però del que es tracta és que sigui realment una alternativa viable per a tothom que s’ho proposi. Com ens mostren iniciatives com el compte de Twitter Repoblem o, en l’àmbit de l’Estat, la web Vente a vivir a un pueblo, per poc que els territoris rurals aconsegueixin atraure algunes famílies, ja serà una injecció important, almenys de moral.

La regió metropolitana com a resposta

Abans de la pandèmia, els nostres debats tenien molt a veure amb els límits de les economies d’aglomeració, i amb quan aquestes començaven a provocar “deseconomies” per col·lapse (amb el turisme com a cas paradigmàtic). Avui, el debat que potser cal encetar és el dels mínims d’aglomeració que cal assolir per tenir nuclis de població viables, que ofereixin una bona part dels atractius de la ciutat sense caure en la majoria dels seus desavantatges.

És aquí on resulta important el debat sobre el model territorial, que porta en stand-by almenys una dècada. Així, hem arribat a una situació en què, quan a començaments del 2020 l’Àrea Metropolitana de Barcelona publicava les dades que mostraven com més del 50% del PIB de Catalunya es concentrava en els seus 636 km2, molts ens preguntàvem: és aquest el model que buscàvem en el planejament territorial de fa 10 o 15 anys? I és el que volem ara i de cara al futur?

El problema no és que ara s’abandoni la ciutat, sinó l’abandonament en què porta molt de temps la resta del territori

En la situació actual, doncs, no es tracta de gestionar un improbable èxode massiu de les ciutats, sinó de fer el possible per aprofitar l’oportunitat que ens ofereix aquest reset forçat per la Covid-19 a l’hora de compensar els desequilibris territorials que s’han anat agreujant en les darreres dècades. El problema no és que ara s’abandoni la ciutat, sinó l’abandonament en què porta molt de temps la resta del territori.

És important assenyalar que actualment tenim en marxa, per part de la Generalitat, els processos d’elaboració de l’Agenda Urbana i de l’Agenda Rural de Catalunya. Al mateix temps, ha passat una dècada de l’aprovació del Pla territorial metropolità i caldria, encara que sigui perquè hi ha un imperatiu legal, fer front a la seva revisió (tenint en compte, a més, l’existència d’un nou Pla territorial parcial del Penedès). També està en marxa el procés d’elaboració del Pla director urbanístic metropolità, que hauria de substituir l’apedaçat Pla general metropolità del 1976. I, entremig de tot plegat, des del Pla Estratègic Metropolità, l’espai de trobada entre els sectors públic i privat, l’acadèmia i les organitzacions ciutadanes, hem iniciat amb el procés Barcelona Demà l’aventura de dibuixar allò que caldria escometre des de l’escala de la regió metropolitana de Barcelona, el territori més proper al que podríem dir la “ciutat real”.

Des del nostre punt de vista, encara que sembli paradoxal, l’escala de la regió metropolitana és la que ens condueix a poder planificar amb una major entesa entre l’espai urbà i el rural. La regió metropolitana no és altra cosa que una xarxa de ciutats i pobles de diverses mides sobre un mosaic territorial que cal preservar alhora que fer productiu dins dels obligats paràmetres de sostenibilitat. I que dilueix la discontinuïtat que moltes vegades es dibuixa, encara que sigui en l’imaginari, entre el camp i la ciutat. Un conjunt de nuclis que combinen residència, activitat econòmica i serveis per a les activitats quotidianes que permeten conjugar allò que ara anomenem la “ciutat dels 15 minuts” amb la “regió dels 45 minuts”. Dues escales configurades a partir d’un sistema adequat de transport públic que posen a l’abast de totes les persones que hi viuen tot allò que puguin necessitar per gaudir d’uns estàndards acceptables de qualitat de vida.

És important entendre les interdependències entre el camp i la ciutat i vetllar per la seva reconnexió

Perquè no oblidem que, malgrat l’atenció que rep el teletreball recentment, la gran majoria de les feines —i particularment la majoria de les que hem acabat considerant essencials— no es poden fer de forma remota i que, per tant, per a moltes persones no és tan important disposar de llocs de treball en el mateix barri o en el seu entorn immediat com tenir una bona accessibilitat al mercat de treball regional, que és el que pot oferir prou diversitat de perfils laborals.

Més que abandonar les ciutats, doncs, és important entendre les interdependències entre el camp i la ciutat i vetllar per la seva reconnexió. I promoure no solament determinades condicions del medi urbà en el conjunt del territori (com la connectivitat o la vitalitat cultural o econòmica), sinó també una major integració del camp a la ciutat, apostant per la seva renaturalització.

Més que abandonar les ciutats, en definitiva, cal entendre que el que redueix els riscos d’una pandèmia com la que estem vivint és un planejament adequat, tant al camp com a la ciutat, posant la resiliència en el centre i amb participació comunitària. Deixar la sortida de la situació actual en mans del mercat, o de la providència (que acaba sent el mateix), no solament portarà més riscos per a la salut, sinó també més segregació, més desigualtats i menys sostenibilitat. I aquests són els reptes que volem afrontar de manera col·lectiva en un futur immediat mitjançant el “Compromís Metropolità 2030“.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el nou llibre de Brigitte Vasallo i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies