30/05/2023 | 12:29
La campanya multicolor de Xavier García Albiol i el seu eslògan “de bon rotllo” (quin contrast cínic amb el “Limpiando Badalona”) s’ha transformat en qüestió d’hores en un blau Gènova prepotent i aclaparador imprès al mapa de la ciutat, almenys durant els propers quatre anys. El PP té des d’ahir el doble de regidors que tota l’oposició sumada i s’ha imposat en tots els barris de la ciutat. De fet, en 23 dels 28 barris electorals (administrativament, la ciutat està dividida en 34 barris) el polític populista ha situat el seu hàbil “badalonisme” per sobre del 50% dels vots, i així ha polvoritzat totes les prediccions i enquestes publicades.
Tres dels cinc barris per sota de l’omnipresent 50% conservador són al cor de l’anomenat centre de Badalona (Casagemes, Centre i Dalt de la Vila), zona zero del sobiranisme a la ciutat, i on, tanmateix, el PP ha aconseguit situar el seu projecte per sobre del 30% tot obtenint, sí, la fita simbòlica de ser-hi la primera força. Als barris del Centre de Badalona, García Albiol duplica el percentatge respecte al 2019: és el cas de Casagemes, el gran graner independentista de la ciutat, on passa del 14,02% al 32,70%.
La majoria absolutíssima del PP es basa en els resultats de vertigen que obté en els barris més poblats i densos
Són les dues Badalones que tant han explicat la política a la ciutat durant tants anys i que han quedat més difuminades que mai aquest darrer diumenge de maig. La conquesta del “centre” administratiu i cultural de la ciutat, també de la seva zona més benestant, és una de les claus de l’èxit del Partit Popular, però en realitat la seva majoria absolutíssima ja estava assentada (i assegurada) amb els tants per cent de vertigen obtinguts en alguns dels barris més poblats i densos de la ciutat, i on el PSC acostuma a imposar-se en totes les eleccions a les quals no es presenta… García Albiol.
Els percentatges de la Salut (64,4% ahir; 51,40% el 2019), la Pau (64,95% / 48,57%), Sant Joan de Llefià (67,61% / 55,35%) són prou eloqüents i indiquen un salt molt important respecte als resultats ja excel·lents de fa quatre anys. Hi ha una correlació que es manté resistent, la que lliga els millors resultats dels conservadors amb els barris amb més pobresa (aquesta és l’estratègia que els conservadors van començar a desplegar el 2007, emmirallats en el Front Nacional en ciutats com Marsella).
És el cas de Sant Roc (53,25% dels vots) —per cert, el barri de la ciutat que, amb diferència, té la participació més baixa—, però també de la Salut, Pomar, Sant Roc… que tenen un índex de vulnerabilitat urbana extrem (indicador confegit per l’Institut Metròpoli i que aplica a l’àrea metropolitana). Als barris del Centre, aquest índex es desploma de 10 a 3. Els barris de Mas Ram (en especial) i Canyet són l’única zona benestant on García Albiol ha superat el 50% dels vots; aquí l’índex de vulnerabilitat és de 2 i la renda per persona s’enfila fins als 18.000 euros, tot un contrast amb els 9.053 de la Salut, els 8.477 de Sant Roc o els 11.075 euros de Pomar, on ha obtingut el 70% dels vots.
El trist ‘premi’ de ser la segona força
A Badalona, la victòria del PP es donava per descomptada, però majoritàriament s’assumia que no assoliria la majoria absoluta i que, per tant, podria reeditar-se el govern alternatiu. Un dels temes de campanya basculava precisament al voltant de quina seria la força per liderar-lo (és a dir, quina seria la segona força). El 2019, la suma Guanyem i Esquerra (que van concórrer plegades en la mateixa candidatura) va defensar aquesta posició alternativa, amb prop de 25.000 vots per la formació independentista d’esquerres (contra els 37.506 vots del PP, la primera força). El PSC, aleshores, quedava en la tercera posició, per bé que va jugar molt bé les seves cartes per acabar tenint una alcaldia curta i accidentada.
Malgrat que ERC ha propugnat els darrers dies que estava en disposició de fer el sorpasso al PSC i, per tant, de liderar el govern alternatiu, ahir el PSC quasi va duplicar els vots dels republicans (13.167 versus 6.855). Això sí, el de ser la segona força, en el context actual, és un trist “premi” davant la majoria amplíssima del PP.
La resta de partits amb representació formen un bloc força igualat, amb ERC, els Comuns (només separats per 585 vots) i Guanyem (amb resultats resilients a la zona Centre, a 1.379 vots d’ERC, ja que eren molts els qui auguraven la desaparició de l’espai liderat per Dolors Sabater). Per cert, en la bancada de la dreta, Albiol de nou demostra que no té rival, i esdevé un candidat molt competitiu a l’hora de neutralitzar Ciutadans (0,29% del vot), Vox (1,35% del vot) i Valents (0,57% del vot).
Contrastos que expliquen coses
Si observem el mapa per secció censal, només Guanyem va imposar-se al PP en alguna secció censal, concretament la dels pisos de la Caixa, Can Mercader, de nou justificant la seva fama de “llogarret” de l’Astèrix. El PSC, curiosament, obté un percentatge molt alt en les dues seccions més abstencionistes de la ciutat, situades al vell Sant Roc (la del carrer d’Alfons XII, amb un 26,15% (atenció!) de participació, i la dels carrers de Càceres i de Còrdova). Genera una certa perplexitat comprovar com allà és la primera força, amb un 36,9% i un 43,62%. El PP obté tants per cent per sobre del 70% en seccions de Nova Lloreda, Sant Joan de Llefià i Pomar. A l’illa dels músics (carrers Wagner, Liszt, Mozart i Mendelssohn), al cor de la serra d’en Mena, s’enfila fins al 73,64%. A tan sols un carrer, ja som a Santa Coloma de Gramenet, a pocs metres de les seccions censals del barri del Fondo, on el partit de Núria Parlón se situa amb molta comoditat per sobre del 50% dels vots. Contrastos que expliquen moltes singularitats.
La cruel abstenció diferencial
Els tres barris més indepes de Badalona (Centre, Dalt de la Vila i Casagemes) van tenir una participació del 74,79% el 2019, mentre que el 2023 aquesta es va desplomar al 63,22%. Un diferencial en la participació molt més atenuat en els barris on el PP obté millor resultat (Pomar, la Salut, Sant Joan de Llefià): el 56,97% participació el 2019 i el 52,05% el 2023.
Als barris més ‘indepes’ de Badalona, la participació ha baixat de més d’11 punts percentuals respecte al 2019
La fórmula Badalona Valenta (ERC + Guanyem) va maximitzar vots indepes l’any 2019 —amb una major participació significativa i un context polític diferent, això sí. En el cor indepe de Badalona, es van assolir 6.422 vots, que, sumats als 1.947 de Junts, donaven un resultat de 8.369 vots. L’any 2023, els vots absoluts representats per les tres forces independentistes han estat 4.933 als barris del Centre, Casagemes i Dalt de la Vila; per tant, 3.436 vots que s’han quedat a casa o han passat a votar altres formacions, només en aquests tres barris.
Junts, curiosament, és la força que manté en aquests barris més vots absoluts entre el 2019 i el 2023; de fet, només en perd 157. La lògica de la participació i la pèrdua de vots en altres llocs de la ciutat expliquen que no arribi al 5%, percentatge al qual, de fet, el 2019 ja va arribar pels pèls. És difícil de valorar fins a quin punt la polèmica del seu candidat, amb un hipotètic suport al PP davant del candidat d’ERC, li ha passat especial factura. Junts s’ha quedat a les portes de la representació, amb el 4,79%.
Les claus de l’èxit
La fórmula Albiol ja portava abans d’ahir almenys quatre eleccions de solvència contrastada: campanya permanent, mantenir la porositat de la frontera amb el PSC, comunicació emocional i la flexibilitat en els principis (per cert, que al voltant d’aquests cinc factors, fa un any i mig, vaig escriure aquest article.
El “badalonisme” d’Albiol permet missatges diferents segons la zona de la ciutat a la qual s’adreça
S’ha afegit en aquesta fórmula el “concepte” crossover del “badalonisme” amb l’objectiu d’ampliar el radi de vot, un concepte dissenyat intel·ligentment per emetre en freqüències ben diferents: al Centre de la ciutat, una campanya digerible i que ha acabat associada amb estabilitat (cinc investidures des del 2015 han convertit la política badalonina quasi en una caricatura) i una capacitat de gestió, que ha aconseguit generalitzar com a percepció (per bé que, amb dades a la mà, ha estat clarament insuficient). A la Badalona perifèrica (ja em disculpareu l’adjectiu, trampós i injust com és), el “badalonisme” ha estat un mer eslògan, més estètic que altra cosa, perquè, de fet, la campanya en aquesta part de la ciutat ja estava feta prèviament. Han estat molts els mesos en què García Albiol ha anat inflamant conflictes i estigmatitzant les persones vulnerables, per exemple, amb la cançó de l’enfadós de les ocupacions. És a dir, que ja no li ha calgut ni emfasitzar la mà dura ni la seva agenda autoritària davant una part importantíssima de l’electorat. El “limpiando Badalona” ja se li pressuposava. Per tant, no és tant que García Albiol hagi “domesticat” el seu projecte polític, sinó que ha excel·lit en la gestió dels tempos polítics i en la segmentació de discursos.
Tanmateix, García Albiol no ha guanyat només per la seva sempre ben finançada persistència i per la qualitat tècnica de les seves campanyes…; també per la incompareixença de la resta. La precarietat del PSC local li va obrir les primeres portes ben entrats els 2000 i després ho va reblar amb l’escàndol de la detenció del seu alcalde enmig del confinament. Les tensions vinculades amb l’octubre de 2017, la qüestió de confiança que provoca el desallotjament forçat del govern del canvi amb l’acord PP-PSC, la fragmentació dels espais polítics —significatiu quan ERC trenca la coalició amb Guanyem pocs dies després de les eleccions—…; tot plegat són factors que han tingut també un paper que ha acabat afavorint García Albiol (per cert, immune, fins ara, a escàndols i causes judicials).
La baixada general de la participació, amb l’evident desmobilització independentista, l’orgue de gats en què ha acabat el govern alternatiu de la ciutat i factors contextuals de la política catalana han fet la resta per explicar l’èxit rotund d’ahir del PP a la quarta ciutat del país.
I ara què?
La ciutat aborda un canvi de cicle, ho vulgui o no. Caldrà veure quina lectura en fan les formacions polítiques que han concorregut a les eleccions, és a dir, fins a quin punt fan autocrítica i fins a quin punt es precipiten relleus. I, principalment, també de quina manera es van articulant els nous relats polítics, ara que s’ha vist finalment el col·lapse del “tots contra Albiol”. Caldrà estar al cas també de la manera com impacta en tot plegat l’acceleració dels cicles electorals (amb la convocatòria d’avui per al juliol, veurem com aguanta la legislatura al Parlament). Les vicissituds judicials del futur alcalde també poden ser un factor determinant en el mandat que començarà el 17 de juny vinent.
Els partits transformadors hauran d’aprendre a entendre i escoltar les raons dels 50.000 votants d’Albiol
Una de les claus de la societat civil mobilitzada i dels partits transformadors serà, potser, la d’aprendre a entendre i escoltar les raons (tan diverses, tan viscudes, tan patides, tan canviants segurament) dels 50.000 vots que ha aconseguit el candidat del PP, més que no pas a intentar jugar al joc binari del bons/dolents en el qual sempre excel·lirà el populisme. No només serà un tema de tenir projecte, sinó d’actitud, d’escolta activa i capacitat de suma.
I, mentrestant, García Albiol previsiblement començarà a caminar amb una certa prudència, encara en la lluna de mel “badalonista”, conscient que l’espectacular resultat se sosté en un vot prestat que necessitarà revàlida. El líder populista ha sostingut el seu projecte polític en la victimització i la campanya permanent, al preu que calgui, peti qui peti. Ara, però, se li redueix el marge i se li acaben les excuses per donar la culpa al fins ara sempre convenient “pacte de perdedors”. Ara dependrà d’ell i dels seus 18 regidors. I així haurà d’abordar la realitat d’una ciutat ferida, desvertebrada i amb unes ferides socials d’altíssima complexitat. No ho tindrà fàcil.
Nota al lector: No ha estat un article fàcil de fer des del punt de vista de l’analista. He estat actor en aquesta història (del 2015 al 2021 vaig ser regidor per ERC, fins que vaig deixar l’acta en desacord, entre altres qüestions, amb el trencament amb Guanyem). Assumeixo errors i he fet i faig autocrítica (per bé que no era l’objectiu d’aquest article). Us demano disculpes si en algun moment he barrejat papers.
