Lo nostre deure

La meua experiència com a candidata de la CUP en les últimes eleccions ha sigut un honor. Feia temps que no m’entendria tant, me’n reia del país preciós format de gent preciosa que som. I ennuvolant-me de l’abast de la tragèdia política que vivim, ennuegada amb les limitacions, m’enorgullia de les companyes i dels companys treballant a cor què vols per fer un món millor.

“L’esquerra és l’esperança que es pot ajudar la gent que més ho necessitem”, diu Marta, militant de Badalona a qui he conegut a través del Procés de Garbí. Té tota la raó. L’esquerra dixa de ser esquerra quan perd l’esperança. Quan tu com a votant dixes d’il·lusionar-te del que estan fent els teus, i creus que el que fan no és el que necessita el país ara mateix.

ERC la tindrem esbudellant-se anys per acabar-hi tornant a prendre el control algun grupet tecnocràtic boomer clònic, i és una pena: hi ha gent ben bona. Els comuns no sap ningú, ni ells, qui són, i és una pena: hi ha gent ben bona. La CUP seguix mirant-se a l’espill i ja pensarà demà què vol ser de gran, i li encanta, i és una pena: hi ha gent ben bona. I, alhora, molta abstenció.

I seguixen manant el neoliberalisme i la UE, els estats imperialistes, el patriarcat blanc cishetero capacitista.

I els partits polítics són clubs socials hipermasculinitzats de jugadors de la Guerra de les Galàxies que tenen molta responsabilitat sobre les nostres vides; i ara caldria parar-ho tot, pensar on som i qui som, trobar-se tothom amb tothom, incorporar molta gent de fora, tornar a començar. Estar a l’altura de les circumstàncies que demanen el país i el planeta.

L’independentista hiperventilat, el jove hiperventilat, el boomer cis hiperventilat ho corroboren votant feixistes. Tal com l’abstencionisme. Mentrestant, cada vegada la gent viu més aïllada i alienada, i el neoliberalisme mos extingix quatre llocs de treball hiperprecaritzats que queden. Però a qui has d’anar a votar? Si ningú dels que hi surten s’ho creu o s’entén què diu i què fa.

Cal feminitzar els espais polítics omplint-los de persones que no són hòmens cis blancs

La meua altra experiència donant suport públic a un partit polític també va ser per la CUP l’any que van fer el salt al Parlament: però en aquell moment no n’era candidata; n’era portaveu. Ja llavors, i fins conjugant jo un altre nom i gènere, tenia la mateixa sensació que tinc ara: que tot està per fer i tot és possible… si ho pagues a terminis, que deia en Buenafuente, és a dir, a poc a poc i amb constància, tranquil·litat i bons aliments; però s’ha de fer bé: sorprenent-nos, il·lusionant-nos. Aprenent les unes de les altres.

Cal feminitzar els espais polítics omplint-los de persones que no són hòmens cis blancs. I cal que les dones prenguem el poder, perquè el patriarcat també infecta les anàlisis.

L’error delulu i patriarcal de l’esquerra del país és pensar que el comportament de l’electorat és racional. Continuar ignorant que les persones som emocionals i afectives, i que ens comportem per això en primer, i sovint, en únic terme. Ja podeu tindre el millor programa del món, que, si no em sumeu una determinada quantitat de bona energia, passaré de vatros, que tinc faena.

L’energia brat la tenim: ara cal creure-mos-ho. Concretar i avançar. Créixer desbordant-nos. Posar la vida al centre. Evitar que la pròxima crisi la paguem les de sempre i blindar els drets d’una “generació Z” més conscient que mai del potencial de la humanitat. Repartir el que hi ha, que n’hi ha un munt. Viure de forma més justa amb nosaltres mateixes i amb lis altres.

Front Popular? Però no contra rellotge i a la defensiva, sinó per principi de responsabilitat

Quan una cosa no surt quan toca, surt quan pot: i llavors sol sortir com surt; en sortirà qualsevol  cosa. Front Popular? Però no contra rellotge i a la defensiva, sinó per principi de responsabilitat. Per la voluntat, i la il·lusió, de canviar-ho tot.

La unitat de l’esquerra contra el feixisme és una vella recepta ja des del marxisme negre, i fer-ne l’oportunitat per a una gran transformació social, lo nostre deure. Lo problema no és d’eleccions: és cultural i estructural, civilitzatori; i cal fer-hi front des de tots els àmbits i per tots els mitjans.