21/06/2015 | 07:00
Poques setmanes després de les eleccions municipals i autonòmiques a l’Estat espanyol, pocs mesos després de les eleccions generals a Grècia, al Regne Unit, a Finlàndia, i passades les eleccions regionals a França i a Itàlia, els decebedors resultats dels partits socialistes europeus a totes aquestes conteses semblen admetre una explicació comuna. Des de la nostra talaia, s’hi poden descubrir tot sovint les tendències generals dels països de la UE. I quan aquestes tendències comparteixen un bon grapat de trets incòmodes, certes conclusions s’imposen. Sobretot després que a Barcelona s’ha viscut un canvi de signe polític històric.
Em permeto doncs, aquí, relacionar els diversos panorames postelectorals per il·lustrar el fet que si bé la crisi econòmica no ha acabat d’esfonsar la socialdemocràcia europea, l’ha deixada ben tocada. Sense un canvi dràstic, o una eventual victòria clara (a la qual em referiré més tard), els partits socialistes estan abocats a només dos escenaris possibles: o bé una metamorfosi més o menys gradual cap a una renúncia total dels seus orígens, competint per un nou espai electoral amb els seus antics “enemics” (el cas italià), contradint així les aspiracions de bona part dels seus electors actuals. O bé el gloriós camí cap a la irrellevància política i social (cada vegada més, el cas grec).
Deixeu-me justificar, d’entrada, la tria d’aquests països, on pretenc fer comparativament evident la crisi del socialisme europeu, o millor que la selecció feta pel temps mostra la tendència. Tots sis són estats europeus occidentals, la majoria són membres de l’OTAN i, malgrat les diferències socials i polítiques entre dos estats com Grècia i Finlàndia, als límits meridional i septentrional de la Unió, tots sis països s’inscriuen dins d’una certa matriu cultural comuna i responen a uns mateixos factors polítics determinants.
Tots aquests estats tenen una classe obrera relativament organitzada i sindicalitzada; el país amb un grau més baix de sindicalització és França, amb encara no el 7%, mentre que Finlàndia supera el 60%. A la majoria d’aquests sis països la crisi econòmica hi ha estat, hi és encara, particularment virulenta, amb l’agreujant del desembarcament grec de la providencial Troika, o d’altres operacions d’intervenció econòmica, com en el cas de l’Estat espanyol, també Finlàndia es troba en recessió tècnica.
La majoria d’aquest estats membres han viscut mobilitzacions populars, d’intensitat variable, aquest darrers anys: protestes massives al Regne Unit, Grècia o Espanya, menys generalizades a Itàlia o França, gairebé inexistents al lloat oasi finlandès. En fi, tots sis formen part de l’Eurogrup i en segueixen els mateixos patrons econòmics.
Pèrdues de vot històriques
Examinem-ne ara els resultats electorals. A Grècia, el Pasok, que fa només sis anys obtenia el 40% dels vots, va treure un poc meritori 8% (i amb un altre nom, L’Olivera). Una altra opció, ideològicament propera al Pasok, com ara Potami (El riu), un partit que admet la comparació amb Ciutadans, va arribar al 6%. Papandreu, exdirigent del Pasok i fill del seu fundador, no va obtenir ni el 3% dels vots. És ben conegut que Syriza va assolir gairebé el 30% dels vots. Però el més significatiu és que la fragmentada i mal avinguda”família” socialista només en va sumar un justet 15%, malgrat tot el suport mediàtic a disposició i havent estat al poder. O sigui que oliveres i rius no fan tot el camp.
Al nord de la Unió, el socialisme finlandès obtingué uns resultats semblants als del socialisme grec, el pitjor resultat d’ençà de la fi de la Guerra. Amb un 16%, la demagògia d’extrema dreta dels “Vers Finlandesos” avançava la socialdemocràcia. Fa quinze anys, el Partit Socialista finlandès s’apropava al 30% del suport electoral; avui ja fa prou si pot superar els resultats dels verds i l’esquerra.
Al Regne Unit, el Partit Laborista només va ser capaç de conservar l’anterior nivell de vot, sense saber aprofitar l’oposició popular al carrer contra les polítiques de Cameron, i veient com 1,2 milions de votants desbordaven la seva esquerra per afavorir la notable ascensió dels ecologistes. El fet que a Escòcia el laborisme fos menystingut per l’electorat d’esquerres (vegeu l’article anterior d’aquest blog) és un factor explicatiu important d’aquests mals resultats, però no pas determinant; el fracàs rau en la manca d’atractiu i de mobilització del laborisme a les demarcacions del país on es juguen de debò les eleccions.
A França, el PS va perdre la gran majoria dels departaments al març, i el vot socialista va lliscar fins a sota del 20%. Pitjor: on es presentava en solitari, només va rebre uns 2,7 milions dels 21 milions de vots emesos, amb un 50% de participació. Les comparacions, certament, són odioses, i unes eleccions departamentals no són unes eleccions legislatives o unes eleccions presidencials. Però el caràcter secularment vague i subaltern de les eleccions departamentals en l’imaginari centralista francès, propiciaren el fet que les eleccions als nous consells departamentals acabéssin sent un plebiscit sobre el govern i la presidència socialistes. Així, la “vague bleue” de la dreta acabaria imposant-se a 67 departaments. El PS, amb d’altres formacions d’esquerra, només en conservaria 30 i veuria com els seus bastions històrics del nord del país passaven a la dreta.
No només s’ha de considerar el vot a l’hora d’entendre la crisi de la socialdemocràcia europea. Cal recordar que tots els partits socialistes europeus, als anys 50 i 60, combatien les elits i s’arrelaven als barris obrers dels grans centres econòmics i industrials del continent; del nord i l’est de França a les conurbacions angleses i escoceses, dels suburbis marsellesos als barris de Helsinki, de la regió industrial de la Carèlia del Nord a Atenes. Cal recordar, doncs, que tots els països, i tots els partits socialistes, tant si són socialistes, com socialdemòcrates o laboristes, han tingut i tenen un Nou Barris. Si avui aquestes organitzacions s’han buidat de gent i de continguts és perquè no han acabat d’entendre, o han fet veure que no entenien la responsabilitat i la lliçó històriques de tots els Nou Barris del continent. I si les forces politiques del que abans anomenàvem l’esquerra transformadora (esquerra de l’esquerra, etc.) guanya aquests espais la descomposició esdevé pública.
En aquest sentit, la diferència fonamental entre la situació grega i ibèrica, d’una banda, i la resta dels països esmentats, de l’altra, és el que es pot anomenar una “re-democratització” del carrer. Serge Halimi, al seu darrer editorial de Le Monde Diplomatique, l’encerta dient que quan el carrer “s’aburgesa”, els partits que el representen també ho fan, però que quan el carrer torna a encarnar les aspiracions de les classes subalternes, com diria Raimon, els partits que no saben o no volen respondre-hi acaben desapareixent. Els Nou Barris d’Europa exigeixen avui una alternativa, encara per construir.
Congressos que aposten pel suicidi
El congrès del PS francès a Poitiers s’ha acabat amb l’aprovació de la moció de la majoria defensada per Cambadélis, primer secretari del partit i, antigament, mà dreta del malhaurat Dominique Strauss-Kahn. La moció, validant les polítiques del duo Hollande-Valls, inclòs el paquet de reformes liberals dissenyades pel ministre d’Economia, Emmanuel Macron, ha acabat rebent un suport del 60%, vencent fins i tot les teatrals reticències dels sectors propers a Martine Aubry, després de mesos d’escarafalls, gesticulacions i desafiaments mediàtics envers la política del camarada Valls. L’oposició interna no arriba al 30%, tot i que constitueix encara una minoria parlamentaria prou forta per tombar legislació (fet impensable en el cas d’un govern del PSOE).
Després dels pitjors resultats electorals locals dels darrers trenta anys, la participació al congrès ha estat inferior a 75.000 vots. Als seus millors moments, el PS podia comptar amb 300.000 militants (al 1946, en tenia 350.000) i amb un sindicat sota l’ala duent a terme una activitat militant notable i perceptible, mentre el Partit Comunista Francès exhibia també uns quants centenars de milers de membres. El PS francès ha esdevingut avui un sofisticat i gris mecanisme de càrrecs electes, assessors, quadres funcionarials i alta fauna carrerista. Un nombre molt elevat dels seus 30.000 afiliats s’inscriu en alguna, o en més d’una d’aquestes categories, dominant la vida del partit i fent descarrilar tota eventual contestació interna. I aquesta és també la realitat de, pràcticament, tots els partits de la família socialista europea.
La premsa se’n reia de Podemos, quan aquest partit tenia tot just un anyet, assenyalant els seus pocs 50.000 electors a les primàries per decidir els candidats a les passades eleccions. S’hauria fet bé de recordar els efectius del PS francès, partit que existeix sense solució de continuitat des de fa 140 anys, sota diversos noms, i a un país que compta avui amb 20 milions d’afiliats potencials més que l’Estat espanyol.
Si la socialdemocràcia francesa inspira una certa tristor, el laborisme britànic tampoc no fa ballar gaire… Acabada la guerra, el Partit laborista fou el motor de la creació de l’estat del benestar, de la nacionalització de bancs, de mines… Comptava amb uns 400.000 afiliats i integrava tots els sindicats industrials i manuals. Avui encara no arriba als 200.000 membres i, si bé s’ha desmentit arreu (no pas a Escòcia) la profètica desaparició d’una part de l’extrema esquerra britànica, si bé el laborisme perviu, la veritat és que ho fa cada cop més sol i sota les creixents amenaces dels sindicats d’abandonar el partit si no hi ha un canvi de rumb. El problema del laborisme britànic és el mateix que el del socialisme francès: un partit sense vida, saturat de tècnics i d’experts consultius, d’alts càrrecs electes ocupant el pati i d’una munió de quadres subordinats delerosos de passar a primera fila. La tendència acaba sent la norma.
L’analista Owen Jones ha contribuit a popularitzar el laborisme a les nostres latituds meridionals, però el que la gauche divine de casa nostra passa per alt és que Jones dóna suport al candidat de l’ala esquerra d’aquest laborisme a fi de sortir del forat negre on es troba el partit. Perquè no n’hi ha prou amb guanyar. Certament, guanyar ajuda i, actualment, és una qüestió de supervivència per al laborisme. Però fer tots els papers de l’auca d’un messiànic canvi a fi d’obtenir una victòria electoral, per a després haver d’aplicar les decisions congressuals més reaccionàries (privatitzacions, lleis laborals regressives) és signar la sentència de mort del laborisme. Guanyar no ho és tot. I aquest és el drama de tots els partits socialistes del continent, sense excepció.
Malgrat les sensibles difèrencies entre els països de la Unió, malgrat la vitalitat variable i els diversos modes d’organització del món sindical, malgrat la diferent intensitat de les protestes al carrer, de la decisiva mobilització popular, els partits socialistes arreu d’Europa estan avui condemnats a trair-la o a desaparèixer?
La construcció d’una alternativa al “socialisme 2.0” passa per construir unes bases socials i associatives a peu de carrer, com a primera condició necessària per recuperar els centres de treball, d’ensenyament, les universitats i els barris. Sense aquest procés, els nostres benvolguts socialistes poden abocar-se a tots els equilibrismes més atrevits, pactar un dia amb l’enemic i l’endemà presumir d’artesans del canvi, amb l’ADN ben renovat (com es va veure a Itàlia). No n’hi ha prou amb aquestes prestidigitacions, ni amb guanyar, per desplegar una alternativa que permeti a la societat exercir la seva plena sobirania política. En aquest sentit, sortir al carrer per festejar una alcadessa, com ha passat a Barcelona, és part d’aquesta recuperació del carrer.
