13/12/2017 | 18:40
L’interessant article de Joan Esculies sobre la influència del moviment nacionalista irlandès a Catalunya i els paral·lelismes amb el procés català ens deixa, malgrat el seu innegable interès, una mica amb la mel als llavis, perquè entenem que la lliçó principal del cas irlandès és la de l’assumpció de la irreversibilitat de certs actes i compromisos polítics. Intentarem aquí treure’n alguna lliçó més, pel que vivim avui a Catalunya, sense ignorar la llarga llista d’elements incomparables entre la Catalunya d’avui i la Irlanda de principis del segle XX.
El gran punt de partida de la independència d’Irlanda és l’aturada patronal del 1913 a Dublín. Una gran crisi que es barrejava amb l’incipient debat sobre la capacitat dels diputats irlandesos per gestionar l’illa (això s’anomenava Home Rule). Al 1913 la burgesia irlandesa, bàsicament protestant, va fer un pols al moviment obrer organitzat i va guanyar, però els dirigents del moviment obrer van crear la primera milícia proletària armada de la història. Un cos d’homes i dones que defensaven els sindicats en lluita contra el govern i que, a partir de 1914, van popularitzar la consigna: “ni pel rei ni pel kaiser!”. De fet, la visió que la independència només seria efectiva amb una transformació social era molt forta dins del moviment obrer. A Irlanda, la simbiosi nacionalisme-alliberament social no era una consigna, era una realitat.
Aquesta força va radicalitzar els joves nacionalistes irlandesos, que també van donar un pas cap a la lluita armada. Contràriament al que es creu, el Sinn Fein era un partit nacionalista que defensava un model ‘a la canadenca’, o sigui dins la Commonwealth. Els joves radicalitzats eren dins la Irish Republican Brotherhood (IRB), que comprenia diverses associacions culturals i polítiques. Durant la Pàsqua de 1916, una coalició entre el moviment obrer, amb la figura de James Conolly al cap del seu Irish Citizens Army, i l’ala més jove i radicalitzada de l’IRB, els Voluntaris Irlandesos, amb Padraig Pearse al capdavant, van decidir fer un cop de teatre quan Westminster imposà el reclutament obligatori; fins aleshores, els irlandesos lluitant a la Primera Guerra Mundial eren voluntaris, a partir de maig de 1916 serien escollits per sorteig. La independència tenia un sentit molt clar per als joves irlandesos, no veien cap sentit a anar a morir a Bèlgica pel rei d’Anglaterra, sentiment compartit per tot el moviment obrer de l’illa.
Heroicament, van prendre l’edifici de Correus i van declarar la independència. Un brindis al sol; no tenien control del país, però calia trencar amb l’estatus quo, fer alguna cosa per donar esperança a les generacions futures. Per ser justos, cal dir que la meitat de la IRB es va fer enrera, i que el Partit irlandès nacionalista (Irish Parliamentary Party) va condemnar l’acció. Però aquells que n’havien assumit el sentit i el preu sabien que havien creuat una línia vermella i que no hi havia marxa enrera. La repressió va ser brutal, es van afusellar tots els líders i es va empresonar centenars de voluntaris, entre ells els futurs líders de la segona independència: Michael Collins i Eamon De Valera. Una desfeta gloriosa, en resposta a la falta de perspectiva; promesa d’un nou escenari.
Una desfeta cap a la victòria
És tractava de demostrar a l’imperi on no es ponia el sol que un grapat de joves i de revolucionaris no tenien por. Se’ls podia criticar la falta de suport popular però, com hem dit, el moviment obrer a Dublín estava escapçat des del 1913. La falta de vincles amb la resta del món també és una critica recurrent, però no s’ha d’oblidar que, al 1916, la Segona Internacional havia mort amb el suport de tots els partits socialistes als crèdits de guerra, i que no s’ensumava encara cap revolució.
Un dels elements claus del procés polític a Catalunya és qui ha estat a la seva direcció fins fa unes setmanes. A Irlanda, la tradició “independentista” era de radicalitat democràtica i els elements moderats van quedar relegats a un paper secundari durant anys. A Catalunya, com hem vist aquestes últimes setmanes, el paper d’aquells que havien d’estar a la paperera de la història és bastant important. Això no vol dir que el futur ja estigui escrit. Ni avui a Barcelona ni a Dublín al 1916. La història és viva i la fan milers de dones i homes al carrer, però també es fa als despatxos i, en darrera instància, la clau és què acaba pesant més: els carrers o els despatxos. El govern britànic va saber fer la guerra bruta i portar la discussió als despatxos, provocant finalment una escissió irreparable i la guerra civil dins del camp republicà.
Algú em dirà que l’Imperi britànic de 1916 no és la Unió Europea del 2017, i tindrà raó. Però cal recordar que Europa està enfonsada en una crisi on grups feixistes cremen pobles gitanos amb torxes i no passa absolutament res, que hem tingut una guerra a les nostres fronteres (amb una participació activa d’alguns països) i que ens ho vam mirar a la televisió i que s’han acabat banalitzant coses que molta gent pensava haver deixat enrera per sempre més. Cal també recordar el que Rafael Poch va descriure magníficament en un article recent: a la Comissió Europa li “repinpanpunflen” les aspiracions nacionals d’algú que no té una potència econòmica darrera.
Un sector important del líders que quedaven vius de 1916 va decidir jugar-s’ho tot a una carta. Com Macià als anys 20. Però el nacionalisme català sempre ha subordinat el seu independentisme a la preservació de les seves concessions polítiques. A Irlanda, si eres catòlic i conservador podies acabar a la presó per republicà i col·laborador del Sinn Fein, especialment als anys 20. A Catalunya es podia ser catòlic, conservador i nacionalista, i podies acabar de ministre d’Hisenda (mireu Cambó). Això ara ha començat a canviar… O almenys aquesta és la tàctica de les forces de l’estat: trencar el bloc independentista entre ‘radicals’ i moderats, encara que la repressió faci difícil la fractura a primera vista, però no a mig termini, alguns sempre voldran negociar.
Les eleccions de 1918 i les eleccions plebiscitàries
Al 1918, el Regne Unit va convocar eleccions desprès de la Guerra Mundial. Tot havia de sortir bé, però el 14 desembre de 1918, la victòria a les eleccions generals britàniques se la va endur la llista del Sinn Fein. El partit moderat havia esdevingut el refugi dels independentistes i el moviment obrer va donar-li suport, amb una llista unitària articulada al voltant de la llibertat dels presoners. Els 73 diputats del Sinn Fein triplicaven els 22 unionistes (molt dividits en diferents partits) i els 6 dels nacionalistes més moderats. Aquests 73 diputats representaven el 46,9% dels vots.
Els diputats del Sinn Fein van rebutjar anar a Londres, i han practicat durant més de 100 anys l’abstencionisme parlamentari a Westminster. Finalment el 21 de gener de 1919, es va declarar la independència. Tres mesos després es proclamaria, el 24 d’abril, la República. La guerra d’independència, però, començaria aquell mateix 21 de gener. Els britànics ja havien preparat el terreny amb els seus famosos ‘black and tans’, tropes aguerrides al front francès que tingueren carta blanca per violentar l’illa, com Freikorps i squadristi violentarien més tard els carrers d’Alemanya i d’Itàlia. La guerra d’independència d’Irlanda, amb més de 2.000 morts, va posar les bases de la futura guerra civil.
Cal deixar clar que la violència no és una elecció conscient d’aquells que volen trencar amb l’estatus quo, és una elecció de les forces de l’estat, el qual utilitza tots els mitjans per derrotar l’enemic, fa 100 anys i avui en dia. En aquest sentit, demanar diàleg vol dir demanar als que reben tots els cops que n’entomin uns quants més.
Els diputats republicans que havien fet de les eleccions un plebiscit, van crear el primer parlament de la nova república. El primer Dáil tenia un programa de reformes radicals molt proper a la revolució soviètica, era l’aliança entre republicans i socialistes. Una aliança inestable que es va trencar ràpid, però que va durar prou temps per a donar al moviment una legitimitat de masses, una esperança als treballadors de Dublín i potser Belfast que sí que valia la pena. La resposta britànica fou crear el parlament de l’Ulster i, admetent que havien perdut l’illa, promoure una guerra civil per fer pagar el preu de la independència a tots els irlandesos republicans i guanyar la lleialtat de la classe obrera del nord. Dit això, avui, al camp independentista català, algú hauria de pensar si la independència nacional té alguna cosa a veure amb la capacitat de mobilitzar el vot obrer. Hi ha una gran diferència entre els dos escenaris, és clar: la generació que va agafar la direcció del moviment nacionalista irlandès no havia estat compromesa amb la gestió de la dominació britànica.
Quan te la jugues contra un estat amb les tradicions democràtiques del batallon vasco-español, del GAL i de la llei Corcuera, pots jugar la carta democràtica, però cal ser conscient que, tard o d’hora, alguns elements de l’aparell de l’estat jugaran les seves cartes, com ho va fer l’imperialisme britànic, que potser és més sofisticat però no menys brutal. En aquest context, doncs, quina és l’estratègia per afegir a la causa republicana les capes de la societat que fins ara han estat, com a mínim, passives? Quina pedagogia es fa, quin missatge se’ls adreça, quins arguments? I quina és la pedagogia i preparació? Aquestes preguntes es responen totes soles.
Plantar cara al minotaure?
A Irlanda, la independència va dur a una guerra civil entre les dues visions dels nacionalisme: compromís o principis. Perdre un quart de l’illa i bastir un estat sobre un país homogeni, o defensar els valors republicans. A Irlanda, va guanyar la dreta nacionalista catòlica. El 7 de gener del 1922 es va signar el tractat anglo-irlandès; la guerra havia acabat, però el Nord romania dins l’imperi britànic. El 6 desembre de 1922, fou declarat l’Estat lliure d’Irlanda, sense el Nord i la seva minoria republicana presonera.
Quan el nacionalisme predomina, els bàndols enemics són sempre interclassistes. S’ha dit que de les secessions unilaterals, sense referèndums o acords polítics, només han triomfat les que partien d’uns ciutadans “que no tenien res a perdre”, que entenien que mantenir l’estatus quo només empitjoraria la seva situació. Això no exclou, però, que la posició de la “ciutadania” sigui més aviat proporcional a la seva relació amb la riquesa del país. En bona part, la lluita a Irlanda, i no només la dels revolucionaris obreristes, era per a expropiar els més rics, que eren majoritàriament unionistes protestants. Ara bé, els moderats catòlics consideraven que la seva classe social no havia de patir les pretensions de quatre ‘bojos’ socialistes. Aquesta divisió va generar en última instancia la guerra civil i va permetre la participació de l’illa.
La historia, però, no és mai una fatalitat. Un exemple: del 15 al 27 d’ abril, Limmerick fou un Soviet, una república socialista dins l’Estat lliure d’Irlanda! El moviment obrer va maldar sempre per sortir del conflicte confessional i territorial que es va obrir. No ho van aconseguir i en van sortir trencats durant dècades. Això és el que recomanava l’economista grec i ex-diputat Costas Lavapitsas fa uns dies, un nou front que parli de sobirania social i econòmica per trencar l’impàs actual.
En conclusió, els irlandesos van fer l’irlandès perquè si no feien via endavant morien esclafats. Com el personatge de l’Home tranquil de John Ford, no es pot posar els comptadors a zero, quan l’enemic es passa el dia anotant-te gent a la llista negra. Les conseqüències de no preparar la societat per al conflicte i, principalment, els que et donen suport, són tan greus com la inconsciència de llençar-se a volar ignorant què és la llei de la gravetat. No és una qüestió, doncs, de despertar el minotaure; quan li plantes cara cal ser tan conscient com ho va ser Teseu, i tenir un pla de sortida del laberint. O el minotaure guanya, a la quarta o a la llarga.