Universalitzar el 0-3 a Barcelona és possible

Em dic Pau Gonzàlez Val. Si vius a Barcelona, potser et sona; vaig ser regidor d’Educació en el mandat passat amb Barcelona en Comú. Però és més probable que no. Siguem sincers: la notorietat dels polítics municipals acostuma a ser inexistent. I, en realitat, tampoc no és gaire important. El que sí que ho és el tema del qual vull parlar avui, l’educació. Sovint, el debat educatiu es concentra en el Departament d’Educació de la Generalitat o en els canvis legislatius del ministeri. Poques vegades es mira cap als ajuntaments. I, tanmateix, són precisament els consistoris els que han sostingut, sovint massa sols, una etapa primordial de l’educació al país i que tenen al davant un dels grans reptes de les pròximes dècades: la universalització de l’educació de 0 a 3 anys.

Incorporar la primera etapa educativa a la cartera de drets de la ciutadania sona bé. Fins i tot es podria dir que hi ha un cert consens entre les esquerres de la ciutat. Si revisem els programes del PSC i d’ERC del 2023, hi trobem referències més o menys explícites. Ara bé, el 2026 ja tenim prou evidències per afirmar que entre la declaració i la realitat hi ha una distància considerable. És possible universalitzar el 0-3 a Barcelona? Rotundament, sí. Hi estem avançant al ritme necessari? Aquesta és una altra qüestió: el govern del PSC no progressa adequadament, ni tan sols està en procés d’assoliment. A continuació faré un exercici de política no-ficció.

Avui, a Barcelona hi ha 8.845 places d’escola bressol municipal. Amb aquesta oferta, al setembre passat només el 66% de les famílies sol·licitants va obtenir plaça. És una dada rellevant, però encara incompleta. Si tenim en compte la natalitat dels darrers anys, entre el 2023 i el 2025 s’estima que hi ha prop de 31.400 infants en edat de 0 a 3 anys a la ciutat. I, si augmenten les oportunitats d’accés a una escola bressol pública, també creixerà el nombre de famílies que ho demanaran.

En aquest context, la prioritat és clara. Cal crear noves places i escoles bressol mentre, en paral·lel, es millora la qualitat educativa. Això és exactament el que va fer Barcelona en Comú durant els dos darrers mandats: més bressols i millora constant, adaptant-se als reptes de la ciutat. En vuit anys es van planificar i posar en marxa 12 noves escoles bressol municipals, amb més de 1.100 places noves. Un esforç sostingut que va permetre ampliar la xarxa pública fins a les gairebé 9.000 places actuals, avançant de manera significativa en la cobertura de la demanda. A aquest ritme, la ciutat necessitaria encara diversos mandats per acostar-se a cobrir la demanda actual.

Vam començar el nostre mandat havent de desfer privatitzacions heretades del mandat de Trias i revertint-ne les retallades. En paral·lel, vam apostar per rebaixar les ràtios als grups més grans. Una aposta decidida, però insuficient que, altre cop, vam fer massa sols, institucionalment parlant. Ajuntaments, famílies i educadores vam quedar-nos sols i soles defensant un més i millor 0-3. També vam implantar programes i projectes com “Bressols pel clima”, “Bressol, biblioteca, barri” o un servei innovador d’infermeria itinerant, per no deixar cap infant enrere.

El problema és que aquest ritme s’ha frenat. Les previsions de l’actual govern de Jaume Collboni apunten a la construcció de sis noves escoles bressol i unes 700 places fins al 2031. A més, vam deixar un reglament per aprovar que havia d’agilitzar l’absorció de places privades a la xarxa pública, i tres anys després continua al calaix, pendent. Això significa reduir pràcticament a la meitat la capacitat de creixement dels anys anteriors. És un bon exemple del que veiem en el conjunt de l’acció de govern: grans declaracions i anuncis, però poca execució. El de Collboni és un govern apàtic, i, si volem apropar-nos a la universalització d’aquest dret, ens en cal un govern proactiu, que entomi la situació.

Ara bé, per ser honestos, cal posar totes les cartes sobre la taula. Això no va només de construir escoles a bon ritme; l’expansió del 0-3 a Barcelona té altres reptes igualment determinants que no es poden ignorar.

En primer lloc, parlem de les condicions dins les escoles. Les bressoleres ho han expressat amb claredat els darrers mesos. Calen més recursos, no només per crear noves places, sinó també per reduir ràtios i garantir condicions dignes per a qui hi treballa. La Plataforma 0-3 Catalunya ens marca el camí a l’horitzó. La manifestació multitudinària del dia 14  de març passat, tot i el diluvi que va caure, mereix ser escoltada, per prendre’n nota i actuar. Si les professionals no poden desenvolupar el seu projecte de vida a la ciutat, el sistema es debilita. No n’hi ha prou a créixer; cal fer-ho bé. En aquest àmbit, el govern de Jaume Collboni no hi està donant resposta i ha forçat les treballadores a mobilitzar-se per ser escoltades.

En segon lloc, parlem d’una qüestió més estructural i sovint menys visible: la manca d’espai. Una de les dificultats més grans a l’hora d’ampliar la xarxa és trobar solars o edificis disponibles, especialment en els barris que més ho necessiten. En zones com l’Eixample, obrir una nova escola bressol implica competir amb usos molt més rendibles econòmicament i amb actors amb molta més capacitat de pressió. Això obliga a prendre decisions valentes sobre l’ús del sòl urbà. Perquè garantir el dret a l’educació 0-3 també vol dir prioritzar-lo davant d’altres interessos. A més, la pressió especulativa fa que les llars d’infants privades desapareguin, cosa que agreuja encara més la manca de places per a les famílies amb infants.

Barcelona ja ha demostrat que pot avançar quan hi ha direcció i compromís. Però el pas decisiu encara està pendent. Universalitzar l’educació de 0 a 3 anys no és una utopia tècnica: és una decisió política. Requereix recursos, planificació i, sobretot, valentia per prioritzar aquest dret per damunt d’altres inèrcies i interessos.

Perquè avui, quan el sistema públic no arriba, la desigualtat s’obre pas. Les famílies amb més recursos poden recórrer a l’oferta privada amb més facilitat, mentre que moltes altres queden fora d’una etapa clau per al desenvolupament dels infants. Per això, aquest divendres portarem al plenari una proposta per, com a mínim, forçar el govern de Jaume Collboni a recuperar el ritme de creació de places dels darrers anys, tal com va fer Barcelona en Comú quan era a l’alcaldia.

Sé que el seguiment de la política municipal no acostuma a ser massiu. Però, si m’ho permeteu, aquest cop val la pena estar-ne pendents. Perquè el que està en joc no és només una votació: és si el govern de Barcelona decideix avançar cap a un dret universal o resignar-se a mantenir una desigualtat que comença des dels primers anys de vida i que ens condiciona per a sempre.