Crític Cerca
Opinió

Per què el nou model de Sant Jordi és neoliberal (i per què ens hi oposem)

Els canvis que exigeix la diada del llibre a Barcelona no passen pas per l'externalització, la privatització, la divisió i l'exclusió de participants, sinó per la distribució equitativa i transparent i la participació en peu d'igualtat dels col·lectius socials

15/04/2024 | 06:00

El passeig de Gràcia, ple de gom a gom, durant la diada de Sant Jordi de l'any passat / BTV

D’ençà que vam llançar la campanya “Per un Sant Jordi popular”, tant la majoria dels mitjans de comunicació com els defensors oberts o velats del model de diada imposat des del 2021 han centrat la qüestió en un aspecte parcial (i, probablement, el menys rellevant) de la nostra denúncia: el pagament.

Malgrat l’èmfasi posada en la divisió i la diferenciació entre participants, amb el resultat de l’exclusió d’aquells col·lectius “no professionals” a zones perifèriques, la distribució privilegiada dels espais d’exposició i, sobretot, el fet qüestionable en si mateix de l’externalització de la gestió pública de l’esdeveniment (ja criticat els darrers anys abans que s’establís cap quota de pagament), no s’ha volgut abordar o debatre cap d’aquests aspectes.

Amb tot, l’únic argument que sembla sostenir el nou entramat de gestió gremial seria la necessitat de l’externalització i la privatització, justificada amb l’increment de paradistes i de despesa general en serveis i subministraments que s’hauria produït els darrers anys, i que exigiria un canvi de model de col·laboració publicoprivada.

Certament, aquesta defensa esgrimida per la Cambra del Llibre ja demostra que la denominació de “neoliberal” amb la qual hem qualificat la deriva de la gestió dels espais de Sant Jordi és del tot rigorosa. Però, fins i tot acceptant el plantejament de partida sobre l’increment de la despesa, pensar que la solució d’això seria una externalització i, en la pràctica, una privatització de la gestió és un dels elements clàssics, tant pràctics com ideològics, de l’actuació de l’Estat neoliberal.

Enguany, malgrat que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat hauran de fer un desplegament com el de qualsevol 23 d’abril anterior (i, si no fos així, seria preocupant) per tal de garantir la circulació viària, la neteja, la protecció civil, la seguretat, etc., s’han destinat 245.000 euros (segons fonts municipals publicades) per a una gestió externalitzada que, pel que sabem, estarà dedicada al lloguer de grups electrògens, altres infraestructures i la contractació de personal tècnic i de seguretat.

La pregunta és, si finalment són les mateixes administracions i les paradistes les qui han de pagar, quin sentit té fer aquesta transferència de recursos? Podem qüestionar-nos si, en realitat, no s’està generant realment un sobrecost artificial?

No és la primera vegada que veiem, i és un cas de manual, com, sota el pretès argument de l’estalvi, la millora o l’eficiència en la gestió, es plantegen solucions que finalment passen per un increment de la despesa pública, canalitzada mitjançant una transferència de recursos al sector privat. Sense entrar en quin profit en treuen o no els gremis, aquests acabaran contractant altres empreses privades, destinatàries finals d’uns diners que podrien ser invertits en una infraestructura estable per cobrir aquest i altres esdeveniments populars. L’omnipresent Focus, per exemple, i altres proveïdors d’esdeveniments, són els beneficiats principals any rere any per aquesta gestió.

Delimitar un espai públic per a l’ús privilegiat de determinades empreses perverteix l’esperit participatiu i igualitari d’aquesta diada

S’ha volgut fins i tot atorgar un vernís progressista i progressiu a aquesta disposició, plantejant la necessitat de diferenciar aquells que fan negoci dels participants sense ànim de lucre, per tal que els primers contribueixin a les despeses a canvi d’uns millors serveis. Però, en la mesura que això s’ha utilitzat per foragitar les entitats socials d’aquells espais que abans compartien amb les parades professionals generant territoris de diversitat, aquesta no és en cap cas una mena de mesura de justícia redistributiva. La divisió segons un mecanisme de pagament per servei, incomprensible per a un esdeveniment popular, es materialitza en una distinció entre espais centrals privilegiats i d’altres de perifèrics i precaritzats. Clarament, no és una mesura redistributiva sinó una d’excloent, en la qual simplement alguns paguen per tenir un millor tracte.

Delimitar un espai públic per a l’ús privilegiat de determinades empreses perverteix l’esperit d’una diada en la qual tothom podia participar en igualtat de condicions. Però, encara més, significa aplicar la lògica d’una fira comercial als carrers, que són de totes les habitants de la ciutat. Per tant: firalitzar, mercantilitzar i excloure. Una dinàmica que patim i coneixem força bé i sabem que no té aturador, que continuarà estenent-se per tots aquells àmbits on l’extracció de beneficis privats encara no estigui prou explotada, si no ens hi oposem.

Mesures realment redistributives i sense cap sobrecost serien, per exemple, limitar els espais ocupats pels grans aparells de la indústria cultural, prioritzar en els espais centrals i de més visibilitat llibreries de barri i independents, editorials petites i mitjanes, propostes culturals fora del focus mediàtic, projectes bibliòfils no basats en el lucre, com biblioteques socials i populars… Tot aquest conjunt, que es vol reduir a una divisió entre “professionals” i “no professionals”, configura de fet un circuit de relacions vives en el qual les xerrades, les presentacions, els grups de lectura i l’activisme cultural fan que cada dia de l’any els llibres, les llibreries, les editorials, tinguin al seu voltant sòlides comunitats lectores i no només segments de consumidores individualitzades.

La veritable divisió no és entre professionals i no professionals, sinó entre el teixit cultural popular i l’oligopoli de la indústria cultural

Aquest teixit cultural popular és el que desenvolupa la tasca més rica i més feixuga, en uns casos de manera remunerada (sovint escassament), en d’altres amb compromís militant, i en tots els casos retornant el fruit de la seva feina de nou a les seves comunitats. No hem d’oblidar que aquí la veritable divisió no és entre professionals i no professionals, sinó entre una base que, des d’espais i bagatges diversos, treballa per totes les raons que donen sentit als llibres, i un oligopoli de la indústria cultural que en treu la majoria dels marges econòmics.

En definitiva, els canvis que exigeix Sant Jordi no passen pas per l’externalització, la privatització, la divisió i l’exclusió de participants. Ans al contrari, som a temps de revertir aquest model i n’hem de construir un basat en mecanismes de distribució equitativa i transparent (amb l’enfortiment de la dimensió de barri i el respecte pels espais històrics), i la participació en peu d’igualtat dels col·lectius socials com a part essencial d’un Sant Jordi popular.

* Aquest article el signen Hugo Camacho (Orciny Press), Miguel Martín Ayllón (Virus Editorial), Marta Martínez (ContraEscritura Editorial), José Martínez Vicario (Llibreria Acció Perifèrica) i Ibai Sans Urbieta (Descontrol Editorial). Podeu trobar la llista completa de signants del manifest “Volem un Sant Jordi popular” aquí.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies