Crític Cerca
Opinió
Marc Sanjaume

Marc Sanjaume

Professor lector de Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra

Un independentisme més científic

Fer la independència és en boca de tothom, però ningú no acaba de dotar aquesta mena d’imperatiu d’una anàlisi política acurada

28/12/2021 | 06:00

Un cartell de 'Sí' penjat en una façana d'Edimburg dies abans del referèndum d'autodeterminació d'Escòcia el 2014/ FW42

La sagrada família es considera una obra de referència cabdal en l’evolució del pensament de Marx i d’Engels vers la formulació del “socialisme científic”. El sarcasme de l’obra, que no perdona ningú, s’adreçava als cercles hegelians d’esquerres, que predicaven una doctrina revolucionària idealista, centrada en la religió i mancada de subjecte als ulls de Marx, que se’n distanciaria aviat. Salvant totes les distàncies, l’independentisme avui es troba en una situació similar a la dels joves hegelians. Sap quin és l’objectiu que persegueix, una república independent, però no disposa d’una teoria aplicada capaç d’allunyar-se del simbolisme per passar al terreny material, com la que acabarien contraposant Marx i Engels als joves hegelians. Dit d’una altra manera, fer la independència és en boca de tothom, però ningú no acaba de dotar aquesta mena d’imperatiu d’una anàlisi política acurada.

Avui comptem amb l’ajuda de la ciència política per analitzar el moment actual i les perspectives de futur. Ara bé, a diferència de la doctrina predicada per Marx i Engels, la ciència política ens dona variables i elements comparats que només podem interpretar per tal aprendre’n aspectes nous sense que aquestes ens mostrin clarament el camí que hem de seguir. Què en sabem de l’independentisme comparat? En aquest article proposo com a mínim tres elements cabdals per bastir l’independentisme d’una estratègia científica a partir de l’evidència de què disposem.

Primer, cal tenir present allò que la militància independentista històrica coneix perfectament, però que no té per què ser una informació compartida per a la resta de l’electorat: assolir un Estat propi és molt difícil i, en el nostre context, inèdit. És a dir, si bé s’han produït moltes independències arreu del món des del principi del segle XX, el nombre d’independentismes ha estat molt superior al de la creació d’estats. Entre la cinquantena llarga d’independentismes actius durant les darreres dècades no són gaires els que han assolit el seu objectiu. De fet, des del tombant de segle l’han aconseguit només quatre moviments independentistes: Timor Oriental (2002), Montenegro (2006), Kosovo (2008) i el Sudan del Sud (2011), si bé en el cas de Kosovo, la independència no ha comportat (encara) l’ingrés a l’ONU. Tot i que 112 membres de l’ONU reconeixen la nova república, dos dels tres membres permanents del Consell de Seguretat (Rússia i la Xina) no ho fan i, per tant, veten l’entrada de Kosovo a l’organització internacional. Totes les repúbliques esmentades han entrat al sistema internacional després de llargues i sagnants guerres civils. Conflictes armats molt greus que en alguns casos disten d’estar resolts. Altres territoris, deixant de banda el cas català, han declarat la independència de manera simbòlica els darrers anys, sense que aquesta tingués reconeixements internacionals notables. És el cas d’Azawad (Mali) i dels territoris ucraïnesos de Crimea i la regió del Donbas (Donetsk i Lugansk), tots en el context de conflictes armats.

Entre la cinquantena llarga d’independentismes actius durant les darreres dècades no són gaires els que han assolit el seu objectiu

A aquesta constatació, dura però necessària, convé afegir-hi una segona reflexió: cap territori no colonial no s’ha independitzat en el context d’una democràcia liberal després de la Segona Guerra Mundial i de la creació de Nacions Unides. És a dir, paradoxalment, les independències no s’han produït en territoris situats en règims democràtics, sinó en contextos dictatorials o d’opressió colonial. És cert que els partits independentistes competeixen en les eleccions d’arreu del món (en l’àmbit estatal o regional) amb major o menor fortuna i permissivitat de les autoritats estatals, però mai no han assolit el seu objectiu final en una democràcia liberal consolidada.

Segon, i derivat de les observacions anteriors, en cas de cercar miralls convé comparar el cas català amb casos similars. Això què significa a la pràctica? Catalunya se situa en la categoria dels moviments independentistes democràtics. El moviment independentista ha optat de manera unànime per la via electoral dins el marc de la democràcia espanyola a l’hora de fer valdre les seves reivindicacions, tot i que aquesta via sovint ha anat de bracet de mobilitzacions ciutadanes organitzades per les associacions de la societat civil. Ho fa en el context d’una democràcia molt criticada per raons diverses, però democràcia al cap i a la fi. Dins d’aquesta lliga de moviments independentistes, Catalunya se situa a la pole position mundial en termes comparats. Els percentatges de vot obtinguts per les formacions polítiques secessionistes en les darreres eleccions (2012, 2015, 2017, 2021) situen el Parlament català com un dels parlaments territorials amb més suport independentista d’Europa, de manera sostinguda en el temps, juntament amb els d’Escòcia, de Còrsega, del País Basc i de Flandes.

A l’hora de cercar miralls, és a dir, referents polítics potencials, convé fer-ho amb criteri. Les icones de les lluites pels drets humans, de Mandela a Luther King, juntament amb les banderes de moviments nacionals oprimits com el tibetà, el palestí o el sahrauí, formen part de l’imaginari col·lectiu, especialment de la militància de l’independentisme. Tanmateix, es tracta de moviments que operen en contextos polítics molt diferents del català. Això no significa que calgui oblidar-se’n o perdre’ls de vista, sinó tot al contrari. Són, per exemple, una referència en la lluita contra la repressió política que comporta presó, exili i persecució política mitjançant el lawfare també a casa nostra. També ho són en la denúncia de l’explotació econòmica que les capitals dels estats solen aplicar a les minories nacionals. Ara bé, tenir-los presents no ha d’enterbolir el veritable repte de l’independentisme democràtic que, tal com he exposat a Independència i progrés, consisteix a afrontar un trilema diferent dels reptes que es plantegen moviments revolucionaris o insurreccionals.

Haver d’assolir diversos objectius genera una triple tensió per a l’independentisme democràtic: governar, guanyar suports i avançar cap a la independència

El trilema de l’independentisme democràtic consisteix en la triple tensió que genera el fet d’haver d’assolir diversos objectius paral·lelament: governar, guanyar suports i avançar cap a la independència. Es tracta d’objectius comuns en tots els moviments independentistes democràtics que solen presentar reptes semblants. Aquests independentismes, si volen assolir el seu objectiu final, han de guanyar eleccions i maximitzar suports entre els seus conciutadans, però en fer-ho es veuen obligats a governar dins el marc de les mateixes institucions que consideren insuficients o directament opressives (en el cas català, les institucions autonòmiques), i, a la vegada, han de fer passos visibles vers la independència (que és la seva raó de ser) de manera imprescindible per guanyar credibilitat davant del seu electorat.

En molts casos, aquest és un trilema que queda lluny si les formacions secessionistes es mantenen en la marginalitat política o aspiren simplement a formar part d’un moviment social sense responsabilitats de govern. Tanmateix, la resolució d’aquest trilema es transforma en un veritable maldecap quan l’independentisme guanya força a l’opinió pública i a les urnes. Actualment, a Europa, només Escòcia (SNP i Verds), Còrsega (FAC) i Catalunya (ERC i JxCat) compten amb executius sobiranistes, si bé al País Basc (PNB), a Navarra (Geroa Bai) i a Flandes (NVA) el sobiranisme forma part de les coalicions de govern. Si ampliem el focus geogràfic, cal destacar el cas del Quebec, la província de majoria francòfona que actualment té un executiu monocolor encapçalat per l’antic ministre del Partit Quebequès (PQ) François Legault, actualment líder de l’autonomista Coalició Avenir Quebec (CAQ).

Tercer, si filtrem pel criteri del trilema democràtic, els miralls potencials per a Catalunya resulten probablement més restringits i acotats a estratègies polítiques i institucionals que combinin amb èxit les tensions exposades més amunt (entre l’independentisme, la governabilitat i els suports). D’aquesta tria, en sobresurten els casos quebequès i escocès.

L’encaix entre la legalitat i la legitimitat sempre resulta complex i en certa manera inesperat

Si bé cap dels dos moviments no ha assolit un Estat propi, es pot afirmar que en tots dos casos hi ha estat a prop el 1995 i el 2014 respectivament. D’aquests miralls (o contramiralls) se’n podem extreure diverses conclusions. La primera és que l’encaix entre la legalitat i la legitimitat sempre resulta complex i en certa manera inesperat. Ni al Quebec, ni tampoc a Escòcia, no hi havia una via determinada per transitar vers la consecució del projecte secessionista, com no hi és en cap democràcia del món. En tots dos casos, però, els referèndums del 1995 i del 2014 foren més aviat el resultat d’aliances polítiques i de lideratges que van llegir el moment polític amb astúcia. D’una banda, el primer ministre Alex Salmond, que fou capaç de bastir un projecte en positiu, avui continuat per Nicola Sturgeon, que associa independentisme amb progrés i benestar ciutadà i no pas amb la reparació de greuges (també existents) perpetrats pel centralisme de Westminster. D’altra banda, Jacques Parizeau, després de dues rondes frustrades de negociació constitucional (1988 i 1992) federal al Canadà, va ser capaç de ressuscitar la sobirania quebequesa perseguida per René Lévesque, si bé els seus successors, com ara la primera ministra independentista, Pauline Marois, han acabat transformant l’aposta de Parizeau en una reivindicació dels “valors quebequesos” força allunyada de la noció progressista originària. A dia d’avui, l’àmplia hegemonia de l’independentisme escocès, i el pronunciat declivi del quebequès, semblen suggerir que la via escocesa és la que l’independentisme hauria de tenir més en compte a l’hora de traçar la seva estratègia futura.

En resum, ésser conscients de la posició de l’independentisme a la política comparada, conèixer els miralls amb què podem comptar i, sobretot, el trilema complex al qual s’enfronta qualsevol moviment democràtic que aspiri a un Estat propi són els elements imprescindibles per avançar cap a un independentisme més científic.

* Aquest article complementa el text publicat al número 42 de la revista ‘Eines’, “Per un independentisme científic: una lectura comparada dels casos de Quebec i Escòcia”, que podeu llegir complet aquí.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies