Crític Cerca
Opinió

06/12/2015 | 07:00

El president francès François Hollandes, en una recepció oficial a Qatar, el 2013 / ????
El president francès, François Hollande, en una recepció oficial a Qatar, el 2013

A ‘Des de la talaia’, teníem un deute amb els nostres lectors. Aquesta és la primera veritable col·laboració conjunta entre els dos “propietaris” del blog. L’un viu a París, prop de la sala de concerts Bataclan, i l’altre vivia fins fa unes quantes setmanes a Molenbeek, Brussel·les. No ha estat fàcil veure-hi clar d’ençà dels darrers atemptats a París. Tampoc no ho va ser després d’Hipercor o dels atemptats a Londres (i un dels dos vivia a Londres aquell 7 de juliol). El primer deure és pensar, intentar abstreure’s de les gesticulacions del moment, i escriure.

Fa alguns mesos, un article de CRÍTIC sobre Qatar Foundation explicava com Qatar finançava el terrorisme. El passat 4 de maig, França festejava la venda a Qatar de 24 avions de caça Rafale. L’avió estrella de Dassault és una llarga història francesa de compromís dels poders públics amb els mercats estratègics de l’armament. Els Rafale haurien hagut de vendre’s com cromos a tots els exèrcits del món, però fins fa pocs mesos ningú no en volia saber res, i França s’havia acostumat a veure com els seus competidors americans, russos, britànics i alemanys s’enduien els contractes de compra al darrer moment. La qualitat del producte no ho era tot. Les aliances internacionals i la pèrdua de pes i de consideració geopolítiques del país jugaven en detriment de les proposicions franceses. Els cars avions de Dassault se’ls havia d’empassar l’exèrcit, i el contribuent, francès, malgrat tots els esforços dels presidents francesos a l’hora de rendibilitzar a l’exportació l’onerós projecte Rafale.

Chirac no se’n va sortir. Sarkozy hi va dedicar gairebé tota la seva política àrab, pensada per fer de Qatar un potent aliat a la zona. El president actual, Hollande, hi ha esmerçat tota la seva diplomàcia, amb la inestimable ajuda de Laurent Fabius, ministre d’Exteriors, vantador dels mèrits militars del Front Al-Nusra al vesper sirià i amic declarat de Qatar. 24 Rafale per a l’emir, doncs. La condició per a la compra, però, era l’exclusivitat de certes línies per a Qatar Airways als aeroports francesos. La mateixa companyia que també intenta netejar la imatge del país pèrsic esponsoritzant equips de futbol a través de la seva Fundació, com és ben sabut. Com també és ben sabut que a Qatar se li permet abocar rius de diners a certes mesquites i a certes associacions dels barris populars francesos. L’Estat francès ha arribat a proposar descomptes fiscals als emirs per l’adquisició de terres a França. Quant val un Rafale?

A França, l’esquerra té sempre a disposició una anècdota sobre l’alliberament del seu país, quan les tropes americanes van descobrir que certs grans grups industrials i comercials no van tallar mai els negocis amb el món empresarial del Govern de Vichy. Això volia dir que les armes amb les quals combatien el nazisme nodrien la tresoreria d’entramats militaroindustrials que continuaven fent negoci amb l’Alemanya nazi i els seus aliats.

Caricatura del dibuixant francès Bavony, publicada arran de la visita d'Hollande a Qatar el 2013
Caricatura del dibuixant francès Bavony, publicada arran de la visita d’Hollande a Qatar el 2013. Diu el president: “He hagut de vendre’m la roba; si no, m’haurien comprat l’avió presidencial”

Avui a França no hi ha tropes americanes; però, arran dels atemptats de ‘Charlie Hebdo’, han estat cada vegada més nombrosos els francesos que s’han adonat de les implicacions funestes de la política d’exportació d’armament i les seves cíniques concessions. Fins i tot, el ‘socle’ d’alts servidors de l’Estat, de la magistratura antiterrorista als serveis d’intel·ligència, s’han pronunciat obertament contra la irresponsabilitat de la política exterior del país. L’entrevista televisiva on el jutge antiterrorista Marc Trévidic, la nit mateixa dels darrers atemptats, denunciava l’aliança amb Qatar ha esdevingut un fenomen mediàtic. Ja el 2012, però, l’antic cap de la lluita antiterrorista, Louis Caprioli, feia les declaracions següents al programa de màxima audiència “C dans l’air”: “Molts francesos van a Tunísia o a Líbia, a la regió de Derna, a entrenar-se als camps gihadistes finançats per Qatar. Després són enviats a Síria”. Un any després, Yves Bonnet, antic director de l’espionatge interior, declarava a ‘La Dépêche du Midi’: “No es gosa parlar de l’Aràbia Saudita o de Qatar, però aquesta gent no hauria d’alimentar financerament certes activitats molt preocupants“. El 2014, el viceministre francès d’Economia, David Cohen, afirmava públicament que tant Qatar com Kuwait deixaven operar lliurement pel seu territori reconeguts recaptadors de fons per al gihadisme internacional. La revista de referència ‘Foreign Policy’ publicava, pocs mesos abans dels atemptats contra ‘Charlie Hebdo’, un article d’investigació d’Elizabeth Dickinson que demostra el finançament directe per Qatar de l’islamisme més radical a Síria i a l’Àfrica.

Més d’un centenar de persones assassinades en una ciutat que és o que hauria pogut ser la nostra. Quant val realment un Rafale? França, de moment, no sembla voler respondre. Després de l’11 de setembre de 2001, G. W. Bush tampoc no va respondre a aquesta senzillíssima qüestió. “Patriot Act”, Iraq. GI’s color de sorra. Nous atemptats als Estats Units, Boston, i retallada de llibertats. França, després de ‘Charlie Hebdo’ i de Bataclan, sembla voler seguir el ‘cowboy’. Llei d’espionatge, estat d’emergència, bombardejos a Síria i reforma constitucional. I per què no s’emprenen mesures contra Qatar, com se’n varen aplicar contra la Rússia de Putin per Crimea? Muts i a la mànega. Omple el dipòsit.

Un líder d’un grup islamista sirià “moderat”, el Front Islàmic, va tuitejar : “Let the heart of #French mothers burn”. Cal dir que mig dia després el grup va voler deixar clar que es tractava de la posició particular d’aquell líder, i no pas del grup sencer. Ja estem més tranquils. Podeu seguir tranquil·litzant-vos en directe a #ahraralsham. No sabem, però, si difondre posicions particulars dins d’un grup islamista és motiu d’exclusió. El que sí sabem és que no cal llegir ‘Foreign Policy’; qualsevol oficial de qualsevol exèrcit europeu us pot dir d’on vénen les armes, l’entrenament i la logística d’aquests “moderats”. I que, si es vol, es pot començar a tallar aquest tràfic. I que potser així, el jovent de Bataclan no hauria estat fredament assassinat pels màrtirs de les no sé quantes verges.

Un caça 'Rafale', de disseny i fabricació francesa / Airwolfhound
Un caça Rafale, de disseny i fabricació francesa / Airwolfhound

Pel que sembla, però, les aliances no es retiraran, els negocis no s’aturaran i els Rafale de Monsieur Dassault podran tibar les seves qualitats tàctiques tot bombardejant Síria, només on hi ha islamistes dolents. Els barris francesos, belgues, britànics de classe obrera seguiran sota l’alienació de l’islamisme més pietós i estult. I les dones dels obesos emirs seguiran passejant-se pels Champs Élysées comprant Gucci amb la sang de Bataclan i dels bons treballadors asiàtics.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació