Quatre lectures per repensar l’economia i la societat

El ‘crack’ financer i la posterior crisi econòmica han fet créixer l’interès de molts ciutadans per entendre el funcionament del sistema actual… i per descobrir alternatives possibles. En ocasió de la Diada de Sant Jordi, destaquem quatre llibres diversos en els seus enfocaments i temàtiques. Tots ells coincideixen en un punt principal: l’estat de les coses no és immutable i hi ha altres maneres d’organitzar la societat i l’economia. A ‘Bancocracia’, Éric Touissant reclama posar el sector financer al servei de les persones. Al volum col·lectiu ‘Con voz propia’, s’exigeix que la vida i el benestar es prioritzin per sobre del lucre i de la productivitat. Joan Marc Simó proposa, a ‘Residu zero’, reformular els sistemes productiu i de consum per acabar amb la propagació de tòxics i residus. I el sociòleg Erik Olin Wright explora alternatives al capitalisme desregulat amb ‘Construyendo utopías reales’.

Una presa de pèl multimilionària

Éric Toussaint ha publicat títols com ‘La crisis global’ o ‘La deuda o la vida’. A ‘Bancocracia‘ (Icària Editorial, 2014), fa un examen ferotge al sector financer, que inicia cronològicament amb la febre desreguladora impulsada pel reaganisme i pel thatcherisme. El belga aspira a divulgar protestes i propostes de manera accessible. Aquesta intenció s’evidencia amb l’estructura de l’assaig, seqüenciat en capítols breus que sovint responen a preguntes formulades als seus títols respectius (“Què podem esperar sobre els anuncis recents d’una regulació bancària?”, “Quina ha estat l’actuació del Banc Central Europeu des de 2010?”). El resultat té quelcom de manual de consulta per a indignats amb la banca, ple d’anècdotes i dades esfereïdores.

L’autor explica els regals multimilionaris que el sector ha rebut després del crack de 2007. I critica els processos de concentració d’unes entitats que assoleixen tamanys perillosament colossals (tres bancs britànics, per exemple, poseeixen actius per valor del 350% del PIB del Regne Unit). Touissant usa una prosa discursiva, ferma, amb recordatoris constants de les actuacions i frases cíniques de governants i (des)reguladors. Se centra principalment en el sector financer i en la seva influència sobre el poder polític, però també comenta la pèrdua de drets laborals i de serveis públics. I insisteix en la necessitat de socialitzar tota la banca.

Repensar la manera de produir i consumir

Joan Marc Simon és un dels fundadors de Zero Waste Europe, part d’una organització que proposa reconsiderar el teixit productiu i apostar per una economia circular que no generi residus i tòxics, sinó materials sempre reutilitzables. Amb ‘ els orígens de l’obsolescència programada, destinada a sostenir la producció industrial mitjançant la fabricació de productes caducs.

El llibre també vol oferir solucions de futur, maneres d’aturar les trencadisses mediambientals comeses en nom del creixement econòmic, l’autoregulació empresarial i el ‘low cost’. S’indiquen polítiques i s’apunten innovacions positives en l’àmbit de l’enginyeria i el disseny, encara que els seus efectes siguin limitats… sovint per unes legislacions hostils o poc compromeses. La crítica a les institucions espanyoles i catalanes es complementa amb notes d’optimisme sobre la minimització de residus i optimització del reciclatge a localitats diverses, des de la italiana Capannori a l’estatunidenca San Francisco.

Transformar la realitat des de l’escepticisme

Amb ‘Construyendo utopías reales‘ (Akal, 2014), el sociòleg Erik Olin Wright examina possibles models organitzatius que redueixin la desigualtat socioeconòmica. Critica durament el capitalisme actual, però defuig un enfocament frontista. A parer seu, tot sistema incorpora elements variables de capitalisme, estatisme i socialisme (entès aquest en un sentit ampli). I tots ells, en si mateixos, comporten perills. També distingeix entre democràcies directes, representatives i participatives, sempre amb flaqueses, amb possibilitats de ser instrumentalitzades per persones o col·lectius amb poder polític o econòmic suficient.

El lector acompanya Wright en la seva cerca analítica i interpretativa d’una barreja de components que potenciï virtuts i neutralitzi defectes de cada model. El sociòleg camina amb prudència felina sobre terreny minat: intenta detectar pros i contres, intenta trobar equilibris possibilistes. L’objectiu és posar el poder dels estats al servei d’una ciutadania renovadament conscient i associativa, que participi en estructures independents del sector públic (encara que hi puguin col·laborar) i distants de l’ànim de lucre pur dels mercats (encara que hi puguin competir). L’autor busca un camí de sortida al laberint de la desigualtat en forma d’utopia real. I la seva tendència a l’ambivalència, al matís, facilita que pugui fer reflexionar a tota mena de públics, encara que aquests no comparteixin receptes i anàlisis.

Alternativa feminista i integral

A ‘Con voz propia‘ (La Oveja Roja, 2014), Cristina Carrasco encapçala un equip de set especialistes que escriuen petits assajos sobre diversos aspectes de l’economia feminista. Aquest plantejament de divisió en diversos articles fa que el llibre suposi una introducció a facetes diverses d’aquest pensament. La proposta és econòmica, política i social: reordenar les prioritats, substituir els mantres de la productivitat i la competitivitat per una manera de viure i de treballar més plena. Perquè que l’economia feminista no solament vol ser un matís corrector de les desigualtats estructurals entre sexes (en l’àmbit professional i més enllà), sinó una alternativa integral del sistema vigent.

Atès que diversos textos analitzen la crisi econòmica actual, el volum suposa una magnífica oportunitat d’observar el present amb perspectiva de gènere. Una de les idees recurrent és la necessitat de dimensionar el treball de les cures i el treball reproductiu com a forces necessàries per al sosteniment de la vida i de l’economia. Segons explica Carrasco, la seva invisibilització també afavoreix la concentració de riquesa perquè “la producció capitalista desplaça costos cap a l’esfera domèstica” i “paga una força de treball molt per sota del seu cost”. Les autores empren una prosa bastant inclusiva, apta per a lectors interessats però no especialitzats.